Comencem amb pregunta d’examen. Quin enunciat trobeu preferible? A: “Vindràs demà o demà passat?” / B: “Vindràs demà o vindràs demà passat?” Com que és fàcil, només teniu tres segons per respondre.

Som-hi. Heu marcat la A, oi? Lògic. La supressió del verb de la segona part de l’enunciat obeeix a una aplicació que tenim incorporada al cervell, dins el programa Llenguatge, que es diu Economia del Llenguatge. Serveix per estalviar recursos i la fem servir de manera inconscient.

També hauria pogut començar amb aquest altre exercici. Què us sembla aquesta frase?: “Es va posar a escriure a quinze anys i des d’aleshores no ha pogut parar”. Trobeu que hi falta res? Vinga, ara deu segons.

Què? No res, oi? No, és clar: en aquesta frase no hi falta res. Està ben construïda i s’entén sense ambigüitats. Exacte. Ara modifiquem-la una mica: “Es va posar a escriure a quinze anys i des d’aleshores no ha pogut parar de fer-ho”. Aquesta versió allargassada s’entén igualment, i gramaticalment és igual de correcta. Però és desaconsellable, perquè l’afegit final (“de fer-ho”) és superflu i altera l’entonació natural de l’oració.

He fet aquesta doble prèvia perquè avui hi volia tornar amb l’ús impropi de fer. Vaig explicar el mecanisme del calc tan bé com vaig saber fa tot just set mesos, i ara hi vull insistir perquè tinc la impressió que podria ajudar a entendre les reticències que molta gent de l’ofici tenim envers les propostes del neollenguatge amb perspectiva de gènere, que incorre en el mateix error tècnic que el burocratès: la reiteració enutjosa. La llengua encarcarada i carregosa de l’administració es comporta al revés del que dicta l’economia del llenguatge perquè no té per finalitat facilitar la comunicació sinó establir jerarquies, de la mateixa manera que el desdoblament té un objectiu prioritari que tampoc no és afavorir la comprensió sinó visibilitzar determinats col·lectius; per això el resultat va en detriment de la intuïció i, en darrera instància, de l’entesa.

Hi torno, doncs. Deia precisament en aquella peça del març que tard o d’hora hi acabaríem caient tothom. Perquè senzillament, tal com passa amb totes les infiltracions lèxiques o fonètiques (només cal que penseu, respectivament, en els casos d’escoltar per sentir o de la E tancada en el que conjuntiu, que en parlants menors de trenta anys ja és norma), és invisible. Va el primer exemple real del dia: “Potser algun dia podríem obrir el meló de per què la canalla torna a l’escola a mig setembre en lloc de fer-ho l’u de setembre.” I poso precisament un cas tret d’una parlant d’alta competència per demostrar que ningú està a recer de la infecció. La llengua tradicional hauria prescindit del segon verb i hauria dit, directament: “per què la canalla torna a l’escola a mig setembre en lloc de l’u de setembre”.

He dit el primer perquè últimament no paro d’ensopegar-ne. Ja voldria omplir tant el cistell de rovellons i camagrocs. La qual cosa em confirma que l’epidèmia avança de pressa. D’una ressenya televisiva: “La sèrie intenta oferir els matisos, els detalls i els aspectes sovint més intangibles que s’amaguen darrere d’una situació de violència masclista. I ho fa no només a través de les paraules sinó també de les imatges”. Per què l’hi posa? Si no cal… D’una altra piulada: “En un moment de la sortida una de les monitores s’ha adreçat a un alumne en castellà i, tot seguit, ho ha fet a un professor en català.” Ídem que a l’anterior. Del diari: “Molts esportistes denuncien la fortalesa mental que cal per suportar l’esport de competició. Un dels primers a fer-ho va ser Andrés Iniesta”. Reídem. D’un vídeo en una campanya electoral: “Tinc quaranta-cinc anys i no vull arribar als vuitanta-sis com ho va fer la meva àvia, patint pels néts”. D’una revista d’història: “Feia temps que el delegat insistia al govern que decretés l’estat d’excepció. També ho havia fet el precedent” (qui havia fet què? El delegat precedent insistir o el govern precedent decretar l’estat d’excepció?). D’un fil de Twitter sobre masies: “És sense dubte la reina del lloc. Però no puc evitar pensar que tant de bo la façana principal pogués seguir lluint l’arrebossat com ho fa la lateral.” Un degoteig que va creixent, que se’ns va incrustant.

De la rapidesa i la ineluctabilitat de la interferència en dóna fe un cas tan vistós com el de l’eslògan de la llibreria 22 de Girona. En una entrevista del 2018, el fundador, Guillem Terribas, resumia l’esperit que els inspirava amb aquesta frase tan ben trobada: “Si no llegeixes no passa res, però si llegeixes et passa de tot”. Només un any més tard (aquesta columna de Xavier Bosch hi posa data), l’establiment l’elevava a eslògan de la casa, però, ai las, en versió catínglix: “Si no llegeixes, no passa res. Si ho fas, passa molt” (comes incloses, que també diuen molt de l’evolució lingüística recent. Tant, per cert, com el “passa molt”. Ai, aquest adverbi…).

Fins aquí tot han estat exemples de mans que saben escriure. Allò que indicarà que l’epidèmia ja s’haurà convertit en un tret més del codi serà que l’adoptin mans inexpertes. I alerta perquè ja se’n donen casos (com és natural, car el parlant imita els models imperants): “Dóna pau sortir de tant consumisme. El que a tu ja no t’agrada sempre trobarà a un altre que si [que] ho farà” (les errades són seves). A aquest pas, no em costa gaire d’imaginar un futur en què una disjuntiva com “—Què, véns o no véns?” muti en l’ara inimaginable “—Vens o no ho fas?”

[Afegitó per a esperits optimistes. Què podem fer davant d’aquesta invasió? Doncs estar molt atents i, quan us trobeu davant del dubte, tenir present que en aquesta mena de construccions sempre que us pugueu estalviar el verb de la segona oració val la pena estalviar-se’l. I quan no es pugui… doncs el recurs que acabo de fer servir: repetir el de la principal. Apa, aquí en teniu una per fer una mica de pràctiques. Com redactaríeu aquesta frase (publicada) per evitar l’ús espuri de fer: “Totes aquestes espècies que desapareixen ho fan a mans dels caçadors o de la indústria?”]

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.