11.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 11.10.2023 - 22:12
És irrellevant que sigui o no santa de la meva devoció. Ni en quin grau una cosa o l’altra. És tan brut tot, tan llord, tan fastigós, tan de manual, que l’impuls d’escriure aquest breu article ha estat gairebé físic. Per la brutícia que deia i per la injustícia i pels col·laboradors necessaris (sempre n’hi ha: tan grisos, tan jo-només-faig-la-meva-feina, tan part de tants macabres engranatges) i pel conjunt.
Tampoc no hem de perdre de vista que, atacant-la a ella, en realitat, ens atacaven a tots. Vull dir que possiblement també hi jugava la ràbia que li guardaven des dels temps de les samarretes i de l’apoderament que la seva figura va significar (i va catalitzar) en una societat esclafada per anys de lladronici i reverència castellanitzant (de Zaplana a Camps i de Barberà a Fabra: prou que sabem que els cognoms mai no fan la cosa), però que, més enllà de la tírria personal (són de rancúnia llarga, aquesta gentota), hi havia una maniobra clara per a mirar d’afeblir el creixement (també electoral) del valencianisme.
Per tal d’aconseguir “desallotjar-lo de les institucions”.
(Que aquesta és la terminologia que fan servir, no me la invento pas: l’altre dia encara ho vaig llegir en l’habitual castellà provincià d’un text que formalment no era article d’opinió sinó suposadament informatiu. En fi.)
La campanya bastida contra qui va ser vice-presidenta i consellera d’Igualtat de la Generalitat Valenciana es va escampar per terra, mar i aire. I ella, Mónica Oltra, va veure el seu nom escrit en grans titulars al costat de termes com ara abús de menors. El seu ex-marit, Luis Eduardo R. I., educador en un centre de menors tutelats, havia estat acusat per una xiqueta que aleshores tenia catorze anys. Per a la campanya, allò de seguida es va convertir en el “cas Oltra”. I tot és tan sòrdid que fa esgarrifar. Els titulars van esdevenir cada vegada més grossos. Dels habituals (ehem) mitjans ultres, però de molts dels (ehem) altres, també. Vox, el partit de l’espanyolisme extrem, i alguns personatges coneguts de l’agitació violenta que se li situen a la dreta, es van presentar com a acusacions en nom de la menor. Van convertir l’adolescent en una mena de bandera per agitar i rebregar a conveniència. Hi havia el judici a l’ex-marit (així, sense nom: l’únic que comptava, i que compta, és que s’hi vegin les lletres que formen el llinatge, el concepte, Oltra) com hi va haver també un procediment en contra de la representant política. Per si havia maniobrat a favor de l’ex. Acusant-la de fer-ho.
Mónica Oltra ho ha negat sempre-sempre. I també ha demanat sempre-sempre que avancessin les diligències judicials, que s’alcés el secret de sumari que tot ho mantenia en tenebres o grisa nebulosa, en l’ambient propici per a l’especulació. Aquella necessitat d’explicar que no. Aquella certesa que, també quan el negues, escampes el rumor. És la força que té: si proves d’ignorar-lo, s’entén que el dónes per bo; si proves de rebatre’l, encara el fas més gros.
El cas sencer fa un tuf de lawfare que tira d’esquena. Lawfare: guerra judicial. Més extensament, i en definició viquipèdica, quan es fa servir “el sistema legal contra un enemic, perjudicant-lo, deslegitimant-lo, fent-li perdre temps i diners”. Foragitant-lo del terreny de joc.
Foragitant-la.
De mica en mica, la gran escandalera judicial es va desfent com una fruita podrida. I se saben coses com allò de l’informe policíac que donava la raó a Oltra i demostrava que no hi havia hagut “maniobres” entre ella i el seu equip a la conselleria, un cop van conèixer la imputació de Luis Eduardo R. I., per intentar tapar res. Que havien analitzat els correus electrònics, i que res. I que l’informe estava enllestit dues setmanes abans de les eleccions autonòmiques i municipals del 28 de maig d’enguany. Però que el jutge no ho va fer públic, alçant el secret de sumari, fins després, passades les votacions.
La darrera ha estat aquesta altra, tan recent com d’aquest mes d’octubre mateix, quan ha anat sortint ça i enllà, a les pàgines interiors, a sota, banda esquerra, que no sigui dit però que no cridi gaire l’atenció, allò dels milers de correus electrònics que ha analitzat la policia espanyola per ordre del jutge de torn (48.000 per una banda, 12.000 per l’altra, qui no té feina el gat pentina) i que ha acabat com havia començat: no hi ha indicis de delicte. Ni encobriments ni maniobres ni res del que es va escriure o dir o insinuar o propagar que hi havia a instàncies dels agitadors d’extrema dreta.
La diferència, però, és que ara, per a dir això, no hi ha hagut aquells grans titulars a primera plana. La diferència és que ara vés i busca.
I direu que quina sorpresa, i que sempre és igual, i que Xavier Trias i Tamara Carrasco i el llarguíssim etcètera de víctimes d’aquestes operacions que després no han rebut ni tan sols mitja disculpa. Ho direu i tindreu raó. No per això hauríem de deixar d’indignar-nos, de denunciar-ho.
No la conec personalment. Ens devem haver saludat un parell o tres de vegades, quatre. No sé quin cost deu haver tingut tot plegat en l’àmbit privat, en la Mónica persona, però és fàcil d’imaginar que ha estat alt. Molt. Les clavegueres també s’alimenten d’això, del dolor humà. Políticament, Mónica Oltra va dimitir dels seus càrrecs el 21 de juny de 2022. Va haver de dimitir, caldria especificar. La pressió mediàtica i política i judicial era tremebunda. Tanmateix, l’espai polític que ella representava, l’espai en sentit ampli cap aquesta banda i cap a l’altra i sempre de colors, s’ha mantingut millor que no es pensaven els seus il·lusos esborradors. Que ja veurem què passa, però que passa. Perquè hi ha moments en què sembla que guanyin els roïns, però no ha de ser, per força, la definitiva.
