Sectàriament i segura

Ens hem tornat més fanàtics d’ençà que fem anar ‘sectari’ a tort i a dret? I més porucs des del dia que vam importar la locució ‘de manera segura’? Al contrari: dues mostres fefaents que és la realitat allò que determina el llenguatge

Pau Vidal
07.05.2020 - 19:52
Actualització: 07.05.2020 - 20:09
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La primera. Si hagués de reeditar el llibre dels insults, ara, tot just cinc anys després, segurament n’hi afegiria un que aleshores no va entrar ni a la primera llista de candidats: sectari. El mot ha desbordat l’àmbit de les comunitats religioses suspectes i les societats secretes, que Pepe Rodríguez va despullar en llibres com El poder de las sectas o La vida sexual del clero, per passar al llenguatge general a través de la política. Del pitjor de la política, més aviat. Tractem de sectari el representant de qualsevol partit que no sigui el nostre, considerem sectàries les proclames de qualsevol que no vegi les coses com les veiem nosaltres. Com que les noves formes de comunicació han legitimat, per la via de la pràctica, el joc brut, el principi de transposició de Goebbels viu una gran revifalla, i l’adjectiu que avui ens ocupa no se n’escapa. Si cultives una extravagància qualsevol, una dissidència (posem per cas, creure que canviant el diccionari es canvia el món), pots aplicar tal principi i qualificar de secta l’opció o praxi majoritària (en l’exemple esmentat, la pràctica totalitat dels lingüistes) i quedar-te tan ample. Pots penjar aquesta llufa al sentit comú des de la desraó i no passa res. No passarà res, no canviarà res. O sí: hauràs afegit un grapadet més de sorra damunt el taüt de la comprensió mútua. Homo homini hare krishnus, per actualitzar la sentència de Plaute.

Secta ve del llatí secta, ‘línia de conducta, manera de vida’, i també ‘escola filosòfica, partit’ (ves per on, oi?), substantiu que en darrera instància procedeix de sequi, ‘seguir’. En àmbits en què la ideologia i el pensament tenen un paper estructural, el seguidisme (mot inexistent en català que delata precisament l’ídem en relació amb les innovacions castellanes) pot arribar a extrems certament qualificables de fanàtics o d’intransigents; ara, fora d’aquí, és evident que tractar algú de sectari només per mantenir un parer oposat és una desproporció, un pecat d’excés. I així arribem a la pregunta: que s’estigui escampant tant, és senyal que la vida d’avui s’ha fanatitzat i per tant el llenguatge ho recull, o, al contrari, el fet d’emprar-lo més farà que la gent es torni més intransigent? Diria que la resposta és força òbvia.

La segona. ‘Volem treballar de manera segura.’ O amb seguretat. Ho deia l’altre dia aquí mateix una infermera d’una UCI catalana, però ho esbomben milers de cops al dia els mitjans de comunicació. És un mantra de la vida moderna i un altre silur made in America que ens empassem (ara per Nadal ja ho avisàvem). Un tret molt empipador que tenen les espècies invasores és que tendeixen a esborrar la memòria de les que suplanten, fins al punt que el parlant aviat ja no recorda com expressava aquell concepte abans de la invasió (és l’anomenat ‘efecte gilipolles’, en virtut del qual hi ha parlants que afirmen haver adoptat aquest esguerro perquè no hi ha cap insult ni vilipendi català que expressi exactament allò que vol dir aquest ni tots els subtils matisos que aporta, però és que cap ni un, eh?). De fet és molt fàcil de comprovar, perquè tots en som víctimes. Ho provem? Som-hi, va. Posem-nos en situació: som a l’any, posem, noranta, i els metges d’un CAP es queixen de les agressions que reben per part de familiars de pacients; fan una pancarta i hi escriuen ‘Volem treballar…’ Com segueix? (recordeu que l’any noranta ni ‘amb seguretat’ ni ‘de manera segura’ no existien). Volem treballar… tranquils? Sense por? Sense patir? Algun altre? (a qui l’encerti li regalo un sinònim de seguretat que segur que li farà gràcia*).

Quina fidel imatge dels canvis del món, per això, oi? Una generació enrere, si ens deien que algú parlava amb seguretat ens imaginàvem un orador o oradora, o un parent a taula, adreçant-se amb to ferm i resolut a la seva audiència; ara, en canvi, ens fa pensar en una persona que reclama la presència de la policia (també anomenada, ves quines casualitats, cos de seguretat) abans de badar boca. I tornem a la qüestió: si no ens haguessin bombardejat des de fa anys amb la paranoia de l’evitació de riscos (el casc de l’enxaneta, el cinturó de seguretat, les assegurances pertot), hauríem incorporat tan dòcilment una expressió per a la qual ja estàvem coberts?; o, contràriament, ara que els maltraductors automàtics (i alguns d’humanoides) han fet que s’infiltrés definitivament en la llengua catalana, esdevindrem més assenyats i prudents? Responc el mateix que abans.

Mentre hi rumieu, us deixo amb una bona notícia. Al bell mig del confinament s’ha estrenat (més ben dit, reestrenat) una capçalera històrica de la premsa del país, el Diari de Barcelona. Digital, no cal dir-ho. La novetat és que ara el fan els estudiants de la Pompeu (que em perdoni l’admirat Jordi Galves però jo no hi veig cap mal, a anomenar-la, col·loquialment, així. Ara, si està disposat a un duel dialèctic per discutir-ho, vostè tria arma). Com que es tracta d’una peripècia editorial de més de dos segles de durada, val més que us l’expliquin ells mateixos, però a mi saber que el Brusi torna a ser viu m’omple de goig. Feu-hi un cop d’ull, que s’ho val.

 

[*Estàs segur que has respost la pregunta? Molt bé, doncs heus-lo aquí]

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes