Sargidors de sacs

"En vista de la deriva final del PSC, em demano què dimonis farà dins el Pacte Nacional per la Llengua"

Julià de Jòdar
Julià de Jòdar
18.01.2022 - 20:51
Actualització: 18.01.2022 - 20:15
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Asseguren els que en saben que el nomenament de Maria Eugènia Gay com a delegada del govern espanyol a Catalunya és l’antecedent, sembla que necessari, no sé pas si prudent, per a fer-la candidata a l’alcaldia de Barcelona l’any que ve. Ho diuen tres fonts distintes, asseguren els que en saben. Collboni, noi espavilat, és poc pencaire, i les enquestes no l’afavoreixen. A Castella i Lleó, asseguren els que en saben, el PSOE mossegarà la pols, i a Andalusia les coses no pinten precisament bé. I aleshores, Pedro Sánchez, amb aquell pensament fat i aquella xerrameca plana que el caracteritza, pot haver decidit que Barcelona era una plaça decisiva per a parar el cop quan s’estavelli contra terra amb la seva cuirassa de cartó pedra. Entretant, Teresa Cunillera haurà fet el paper dels grans i menuts buròcrates del PSC: disponible per a fregar i escombrar el pis a l’espera de “más altos des(a)tinos”. La senyora Gay sembla que hauria d’arreplegar el vot espars de Ciudadanos-agonitza-com-puguis i d’una part del PP-desaparegut-en-combat. Tot molt antic i molt envernissat, tant com la socialdemocràcia europea, si em permeteu l’exabrupte.

No sé pas a quin geni assessor se li haurà acudit que la delegació del govern a Catalunya pot proporcionar cap mena de popularitat a la senyora Gay, llevat que l’independentisme mossegui l’ham i li atorgui aquell protagonisme victimista que l’espanyolisme utilitza per capgirar, com bé sabem, la realitat catalana. Però barrino que tot plegat no és sinó una clara demostració que el PSC és, definitivament, la secció regional del PSOE, i que la cuina s’ha fet a Madrid sense gaires contemplacions, i potser en un cara a cara de Sánchez i Gay. N’hi haurà que diguin que tot és culpa del procés, però que preguntin a Ximo Puig pels beneficis de la seva estratègia col·laboradora amb l’estat i s’adonaran que la qüestió és estratègica, certament, però contra els Països Catalans en pes, facin el que facin i mirin on mirin.

El combat directe Colau-Gay promet poques passions, amb permís d’Artadi, que entre els seus mateixos rengles tampoc no en desperta gaires, de passions. (Qualsevol dia ens trobem Xavier Trias rediviu…) Colau està amortitzada i, asseguren els que en saben, esgotada de fer el tòtem per a una política municipal de capatassos-de-superilles; també diuen que no cau bé a Yolanda Díaz, astre ixent, que no voldria un astre occidu al seu costat a Madrid. No sé pas si el nomenament de Joan Subirats seria el resultat indirecte d’aquell rebuig, però en fa tota la pinta. En fi, com veiem, tot allò que a Catalunya put a espanyolisme-antiburgès-però-que-no-em-toquin-la-cadira, o a catalanisme-bon-minyó-doneu-me-un-referèndum, acaba als rengles ministerials, esglaó més, esglaó menys –el que el diari Ara anomena ingressar a les elits de l’estat. Que Déu els conservi la vista.

En vista de la deriva final del PSC, em demano què dimonis farà dins el Pacte Nacional per la Llengua; més ben dit, què l’haurà mogut a entrar-hi. M’afiguro que la raó essencial és la de fer un paper més o menys com el d’uns Ciudadanos al bany Maria, a saber, vetllar per l’equilibri entre espanyol i català amb aquella benvolença paternal, tan de col bullida i ret al cap per a dormir, de La Vanguardia. O sigui, fent filibusterisme on calgui i quan calgui, que el 6 i el 7 de setembre de 2017 no hi van ser per a res. I, tenint present les astúcies de la burocràcia socialista, molt entrenada en tots els laberints i viaranys del poder constituït, m’ensumo que es decantaran per un boicot hipòcrita –a la manera sagristanesca de Salvador Illa– a tots els passos assenyats que pugui fer el Pacte en favor del català. La premsa captiva d’El Periódico i l’amistosa de La Vanguardia i El País ja s’encarregaran d’allisar bé els llençols del PSC. En poques paraules: la sucursal del PSOE ficarà tanta gent com pugui als espais intermedis entre la institució i la gent, o sigui, entre el Consell Social de la Llengua i la ciutadania socialment organitzada, vull dir, no sotmesa als interessos de les burocràcies partidistes. Ho dic perquè, si al Consell hi ha d’haver representants de tot allò que es belluga a la societat civil –empresaris i treballadors, municipis i universitats, artistes i cambres de comerç, etc.–, bé caldrà que hi enviïn gent que en sàpiga o, si més no, que estigui disposada a defensar els punts de vista dels uns, dels altres i dels equidistants. Hi haurà brega i, esperem, tanta transparència com calgui, però, de bon començament, encara no m’imagino qui hi prendrà les decisions finals, atès que el consell és merament consultiu i no massa actiu –”abúlic”, ha insinuat Rudolf Ortega– els últims anys. Entretant, als més grans de la tribu se’ns posa cara de pasta de moniato recordant com el català encara dominava el carrer quan érem joves i, ara que tenim tot d’institucions disponibles, hem d’esperar que l’atzar jugui a favor nostre per ser atesos regularment en la llengua del país. I és ara que hom voldria sentir remugar els que es van pronunciar tan ardidament contra el manifest Koiné, titllant-ne els signants de “talibans”!

Quan baixem a aquests nivells reals de la política catalana –incloent-hi els sous-balneari al parlament, la persistència del barraquisme, la constància de la precarietat, l’augment de la misèria, les tergiversacions de la premsa i el ministre català a Madrid–, sembla que encara estiguem en temps de Porcioles i Samaranch. Com uns sargidors de sacs per a les carreres de la festa del poble. I tant és que aixequis el cap com que no, perquè només hi trobaràs balls de gegants i capgrossos.

Que lluny, tot plegat, de la consciència històrica guanyada per aquest poble l’1-O!

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies