20.11.2023 - 21:40
La llista de ministres del nou govern espanyol té molts aspectes que podrien merèixer un comentari. Del decantament de la batalla entre Ximo Puig i Diana Morant en favor de la batllessa de Gandia a l’assumpció de la cartera de Justícia, ara delicadíssima, per Félix Bolaños mateix. De la resurrecció inaudita i rara d’explicar de Jordi Hereu a la inconcebible idea de posar un apparàtxik de la pitjor tradició com Ernest Urtasun al capdavant de Cultura.
Però, de tota la llista, allò que em sembla més significatiu i destacable és la continuïtat, com si res, dels dos ministres de la repressió –i particularment de la repressió contra Catalunya–, Margarita Robles i Fernando Grande-Marlaska.
Crec que per explicar la definició que en faig no cal un llarg recorregut biogràfic. N’hi ha prou de recordar que Marlaska era el responsable de la policia espanyola durant les protestes del 2019 i el paper de Robles en el Catalangate.
Mantenir, per tant, dos ministres com aquests en un govern que diu que vol encarar la resolució del conflicte català i que vol desjudicialitzar-lo és un mal començament, sens dubte. Però la cosa va més enllà i és molt més greu.
Perquè és notori i prou sabut que tots dos representen, i han representat sempre, la connexió més clara del PSOE amb els poders reals del règim del 78. Fins al punt que s’ha arribat a especular públicament que són, ja eren abans, ministres imposats. Imposats pels de dalt. I mantenir-los ara, amb tot el seu poder i glòria, no casa gens amb l’anunci d’una nova època.
I que conste que no ho dic tan sols en relació amb la carpeta catalana: Marlaska, molt particularment, té una carrera tan llarga com deplorable de permetre pràctiques de tortures o fer cas omís de les denúncies, de violar els drets humans. Fins al punt que posseeix un autèntic rècord de denúncies i condemnes europees. I no cal recordar la proximitat amb el PP que ha mostrat durant la seua vida.
En un afer com aquest, per tant, no podem ser innocents ni benpensats. Pedro Sánchez és conscient, segur, de les implicacions polítiques de la seua decisió. De la decisió de mantenir-los en els dos ministeris armats. I de les interpretacions que se’n faran, que en farem tots. És un senyal, per tant. Ara que ja té els vots.
Mala senyal. I no hem d’oblidar que els socialistes no són de fiar. No ho han sigut mai. La repressió continuarà. És la naturalesa de l’aliacrà. Li picarà a la granota i tots dos moriran ofegats. No ho pot evitar.