15.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.11.2023 - 03:56
Durant el seu discurs com a candidat a la presidència del govern espanyol, Sánchez va provar de passar de puntetes en tot allò que tenia a veure amb la llei d’amnistia –negociada amb ERC i Junts– i encara més clarament en relació amb el pacte amb aquest darrer partit.
Això era previsible. És el terreny on ell hi té més a perdre, en el qual se sent més incòmode i on una esvarada pot ser més greu. De manera que, tot i que l’amnistia ha alçat una considerable polseguera i ha centrat clarament el debat públic d’aquestes darreres setmanes, el candidat a la investidura la va despatxar en pocs minuts, servint-se de dos recursos també previsibles: fer lluir, com si fos una processó de Corpus, tot de propostes de caràcter social i anuncis espectaculars, i repetir tantes vegades com fos possible la paraula “constitucional” i derivats. En les primeres 281 paraules del discurs diu 13 derivats de “constitució”, i arriba a fer servir fórmules marxistes –però de Groucho– del nivell d’aquesta: “Unes eleccions constitucionals, convocades i celebrades de forma impecablement constitucional i a l’empara de les regles que fixa la constitució.” Carai!
Però l’intent va fracassar per una aparent menudesa, que no ho era. Entre les poques frases que Sánchez va proposar sobre l’amnistia i la situació de Catalunya, digué quatre voltes el mot “perdó”. Primer, criticant allò que va fer el PP el 2017, va dir que preferia intentar-ho “per la via del diàleg, el perdó i l’entesa”. Després va dir: “Hem optat per la via del diàleg, el perdó i l’entesa”. I encara repetí: “El diàleg, la generositat i el perdó han funcionat.” I ho va rematar tot dient que impulsarien “la convivència i el perdó”.
Aquest mecanisme d’invocar un perdó que ningú no ha demanat, sols com a cortina de fum i com a via per a fugir d’estudi, és un mecanisme habitual als tribunals. Ho sé per experiència. Jo mateix em vaig trobar involucrat en un cas judicial contra VilaWeb, fa anys, en què la part contrària va retirar l’acusació hores abans del judici, per mirar de salvar-se dient que em perdonaven, que ens perdonaven –cosa que nosaltres no havíem demanat mai ni pensàvem demanar mai. Aquella va ser, aleshores, la seua manera de defugir una situació incòmoda. I Pedro Sánchez ho ha tornat a intentar. I ha patinat.
Perquè ahir va provocar una reacció inesperadament dura de Junts, de la diputada Míriam Nogueras. Que al seu torn va motivar una rectificació clara del to, de la manera de parlar i fins i tot de l’expressió facial del candidat socialista. I una reconducció de les seues paraules anteriors, que el dugué a assumir –cosa que no havia fet fins llavors– el document signat pels dos partits i ja redactat pel mecanisme internacional de verificació. I de comprometre’s públicament a complir-lo. Tot això enmig d’un silenci sepulcral, enormement significatiu, de l’hemicicle i d’una tensió que es mastegava en l’ambient.
La frivolitat del candidat socialista no va arribar al punt de fer perillar la investidura. No tenia lògica que fos així, perquè si hi ha en marxa aquesta negociació seriosa, amb mediació internacional, que PSOE i Junts diuen que han pactat, aleshores la serietat, precisament, s’imposa. I no es fan gests descontrolats, de reacció a cop calent. Però sí que es marquen els límits.
PS1. Ahir hi hagué un incident que m’agradaria comentar. La presidenta Armengol, quan el dirigent de Vox va referir-se a la investidura com a colp d’estat, li va prohibir de continuar emprant aquesta expressió i va anunciar que esborraria del diari de sessions les paraules pronunciades pel diputat de l’extrema dreta. Crec que això és greu. Per més animalades que un diputat puga dir, censurar les seues paraules, esborrar-les sobretot, és una violació flagrant i inacceptable dels seus drets i dels drets dels seus votants. Als parlaments s’hi va a parlar i s’hi ha de poder parlar. La censura no hi hauria de tenir lloc i destapar una capsa de Pandora com aquesta, a més, és insensat, com es va demostrar poc després amb la petició del PP en la mateixa direcció.
PS2. ERC fa temps que té un problema molt greu amb Gabriel Rufián. I no ho dic tan sols, ni principalment, pel seu menysteniment provocador de la llengua catalana. Per ells fan…
PS3. El periodisme independent dóna forma a un món més just i ajuda a crear un país nou, deslliurat de les rèmores del passat. A VilaWeb no tenim cap propietari multimilionari, no depenem del govern, ni restem condicionats per cap empresa ni cap grup de pressió. Per això som lliures d’informar rigorosament sobre els esdeveniments nacionals i mundials. I per això també podem mantenir el periodisme que fem, d’accés obert i gratuït per a tothom. Perquè creiem que tothom ha de poder accedir a informació de confiança. Per això us demanem als qui encara no sou subscriptors que us en feu i ens ajudeu a avançar.
EL FORT SOROLL QUE FA EL SILENCI
Aquell 3 d’octubre de 2017 al capvespre, em vaig disposar a escoltar què deia el rei, i quines serien les fortaleses del seu discurs de cap d’estat després de l’èxit del referèndum. Però va ser a l’inrevés, tots vam sentir els seus silencis estridents que demostraven les debilitats del cap d’estat.
Ens va renyar i amenaçar, i amb el to de les paraules pràcticament va abdicar de ser mai més el rei dels catalans.
No va dir ni una paraula de la repressió violenta contra milions de ciutadans que anaven desarmats, per part de milers de policies equipats com per anar a la guerra de les galàxies i que ell havia enviat fletant tres vaixells d’estat per intimidar i impedir el referèndum però, com ja sabia tothom, no se’n van sortir; silenci sobre el control del territori per part dels CDR quan a aquella hora ja se sabia que els cossos i forces de seguretat no ho havien pogut impedir.
El rei ens va dir que estava acovardit pel panorama i humiliat pel paper poc galdós que li van fer fer, i això darrer no ho va dir amb paraules, ho va expressar amb silencis.
Ara, en el discurs d’investidura, el candidat Pedro Sánchez va dedicar una hora per intentar pujar a la fusta de la constitució espanyola com a únic salvavides que surava en el naufragi i, com en el discurs del rei de fa sis anys, el més interessant de tot han estat els silencis.
Hem sentit el silenci sobre el dèficit econòmic impossible d’aturar ni en la propera legislatura ni en les següents, tot i les promeses socials que no diu com es finançaran; silenci sobre la denúncia del TEDH per no respectar els drets humans essencials en el Procés català; silenci sobre la Llei d’Amnistia que és inevitable però neixerà amb l’oposició de mitja Espanya i sense servir per blanquejar la monarquia en els tribunals europeus, perquè amb la llei es proposen amnistiar delictes que no eren delictes, això sí, però no són capaços de preveure la reparació del dany per compensar als afectats, ni el retorn de les multes ni dels béns incautats.
Sobretot, hem sentit el silenci sobre el paper que ha signat en el pacte definitiu amb Junts, on reconeix l’existència de la nació catalana amb precedents històrics de segles de repressió per part de Castella i del regne d’Espanya, i silenci sobre l’oportunitat històrica que també ha signat i que consisteix a resoldre el conficte políticament, com no s’havia dit mai.
Amb el panorama que té al davant, Pedro Sánchez a d’alt del salvavides precari de la constitució espanyola, ens ha vingut a dir que està acovardit i humiliat, i ho ha expressat clarament, amb el fort soroll que fa el silenci.