No és ben bé cap exageració dir que encara no hem descobert prou Roser Bru als noranta-set anys que és a punt de fer, el 15 de febrer. Coneguda entre els happy few locals, i no gaire més. La pintora, dibuixant i gravadora, amb obra a reconeguts museus i col·leccions internacionals, és xilena de passaport, a Xile la família es va exiliar el 1939 quan la nena Roser en tenia setze, i en l’art llatinoamericà els museus, col·leccionistes, fires d’art i historiadors inclouen la seva obra de manera específica. En veritat pertany a l’art i prou. Si volem ser més específics encara, pertany a l’art català, si és que hi ha al país més interès a partir de la retrospectiva al Palau Moja del 2017. Ara s’hi ha afegit una baula en aquest sentit, amb l’ingrés a la col·lecció del MNAC de la seva pintura Dona amb les seves parts, del 1968.

Roser Bru coneix en realitat l’exili des dels primers mesos de vida, quan la família del periodista i diputat al parlament català Lluís Bru Jardí i l’artista plàstica Josepa Llop (que no té de moment ni entrada a la Viquipèdia) se’n va anar a París fugint de la dictadura de Primo de Rivera. Hi viuen quatre anys. El 1939 emprendran el camí de l’exili, que des del port de Bordeus, amb el vaixell Winnipeg, els deposa a Xile.

En el formidable i imprescindible llibre El dia revolt de Julià Guillamon (quan en veurem una reedició, esgotat com està?) hi ha una entrevista amb la Bru, primordial en tant que l’artista hi explica com va començar, aspecte que la majoria dels llibres i catàlegs que li són dedicats, remarca aquest detectiu literari, no hi paren atenció. Explica Roser Bru:

“Pintava plats, vaig fer botons. Un jueu que havia arribat com nosaltres al 39 es va ajuntar amb un advocat d’aquí, Alfonso Santa-Cruz, que va ser molt amic nostre. Ell feia unes capses que jo dibuixava. Totes eren diferents. Un que es deia Rosenthal comprava els plats blancs i jo hi anava el dijous i els pintava. En una tarda feia molts diners. Després vaig treballar en publicitat amb Mauricio Amster, que va ser un home molt important a Santiago, com a tipògraf i com a dissenyador de les cobertes de l’editorial Zig Zag.” Més endavant va estudiar a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Xile, amb José Balmes. “Érem molt pocs: deu, vint. Agafàvem un tramvia per anar a pintar al natural. Vaig començar fent aquarel·la i després vaig fer pintura al fresc. I després, quan ja tenia la primera filla, Tessa, ja vaig entrar a Pintura. L’any 1956 vam muntar el Taller 99, amb Nemesio Antúnez, i sóc de les primeres gravadores noves que hi va haver a Santiago.” Acota l’investigador tenaç: “L’art de Roser Bru és poètic; el de Balmes, conscienciat i polític. Una de les obres més interessants de la primera època és la sèrie de gravats Made in Spain que va fer després del seu primer viatge a Barcelona, el 1958, i que va editar la Sala Gaspar el 1961. Els gravats duen per títol Primera comunión o Puesta de largo i estan inspirats en anuncis i notícies del diari que mostren el clima resclosit que es vivia a Espanya a finals dels anys cinquanta.”

“Roser Bru –prossegueix el detectiu Guillamon— va mantenir una relació d’amistat molt estreta amb Delia del Carril, la hormiguita, la primera dona de Pablo Neruda. «La Delia, no va poder fer la seva obra fins als setanta anys [!!!, remarca qui signa aquest article]. Va començar al Taller 99. Érem quatre o cinc persones que hi treballàvem. Ella i la Victoria Ocampo havien estat les dues argentines riques, guapes, amigues de Paul Éluard, de Fernand Léger, de tota la gent important de França. La Victoria Ocampo tenia l’Editorial Sur, que és la primera que tradueix el Cuarto propio de Virginia Woolf. A la Delia, Miguel Hernández li va dedicar un poema. Pintava uns cavalls que eren pur moviment i que de tan grans no li cabien al paper. Nosaltres la vam ajudar, li vam començar a comprar paper francès, l’ajudàvem a fer funcionar el tòrcul. Era una aristòcrata i ho sabia tot dels cavalls: ‘Aquí són como de terciopelo –deia–. Los blancos tienen que ser más blancos, los negros tienen que ser más negros.’»”

“M’ensenya el logotip de l’editorial El Pi de les Tres Branques que li va encarregar Joan Oliver. La ruta d’Amèrica de Domènec Guansé, Tres a la reraguarda, de C. A. Jordana, editat a Buenos Aires amb la dedicatòria que fa referència a una famosa cançó de Charles Trenet: ‘A Lluís Bru Jardí [pare de Roser], aquest llibre sorgit entre els bum bum de les bombes, amb una cordialitat nascuda entre els bum bums inofensius d’una cançó francesa.’ A les parets hi ha dibuixos i pintures de Ràfols Casamada, de Joan Miró, un Millares, un Fontana editat per la Sala Gaspar, un Wifredo Lam. Un Fernand Léger preciós amb una doble dedicatòria: ‘À Delia avec mon amitié de toujours. Fernand Léger’ i ‘Delia a Roser’.”

La pintura de Roser Bru que ara ingressa al MNAC i aquí reproduïm és una bella mostra d’una de les moltes facetes d’aquesta artista versàtil, imaginativa i feraç, fecunda. Una de les seves lluminoses encarnacions de la feminitat com a eix cultural i històric. Serà un goig enorme veure-la a les parets del museu de Montjuïc.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.