Rosa Garrote a l'estació de Torrent. (Imatges: Prats i Camps)

“Estar en la lluita m’ajudava. No em podia conformar pensant que la culpa era del conductor. Cada vegada que els polítics intentaven criminalitzar-nos, o ens deien que teníem intencions ocultes, o que volíem danyar la imatge del PP, em donaven més forces per a batallar. No podia consentir que la societat pensara que jo era la dolenta, que no tenia bones intencions. Per això, aquest final, que els directius hagen reconegut que ells haurien pogut fer més del que feren, que és el que nosaltres dèiem, dóna valor a la lluita de l’associació i neteja aquesta imatge que van voler embrutar. Jo no volia que la meua filla tinguera la imatge que sa mare tenia males intencions.” Parla Rosa Garrote, presidenta de l’associació de víctimes de l’accident del metro de València.

Ens cita a l’eixida del metro Torrent-Avinguda, al costat del monument a les víctimes. El monument és una replaceta dins una plaça més gran. Per telèfon ens diu que és un bon lloc per a fer les fotos de l’entrevista. Vint-i-un xiprers, en memòria dels vint-i-un torrentins que van morir a l‘accident del 3 de juliol de 2006 entre les estacions de Plaça Espanya i Jesús. I al centre d’aquest cercle verd, quaranta-tres monòlits de pissarra, de mides diferents, s’enfilen cap al cel ben blau del matí del dia de Sant Joan. Aquest espai el van inaugurar molt solemnement les autoritats ara fa cinc anys, quan en feia deu de l’accident i un del canvi de govern a les institucions valencianes. “Aquest monument és la victòria d’un poble i de les causes justes”, va dir Enric Morera, aquell dia.

Hi ha dues pedres planes i ens hi asseiem.

Quinze anys després, carpetes (quasi) tancades

Ara ja en fa quinze, d’anys, d’aquell accident de metro, un dels més greus d’Europa. Per això volem que Rosa Garrote, encara presidenta de l’Associació de Víctimes de l’Accident del Metro del 3 de Juliol (AVM3J), mire enrere i pose paraules a allò que han viscut. Per a ella, aquest és un lloc per al recolliment. Encara que hi passa molta gent que va o ve de l’estació, ella, i tants altres familiars de les víctimes, hi saben trobar la pau quan la necessiten. Garrote troba que està bé que aquesta placeta-monument siga de pas quasi obligat per a milers de persones cada dia.

L’associació ha tancat els actes públics, però encara no s’ha dissolt perquè tenen algun afer pendent, com ara arranjar el monument a les víctimes de València, el dels rellotges, que és en mal estat. Quan facen això, Garrote tancarà una carpeta més. Li demanem com es troba i s’emociona. Les ulleres de sol impedeixen que vegem com se li neguen els ulls, però la veu esgarrada sí que arriba ben nítidament.

“La veritat és que tancar pàgina ha estat important. Ara puc parlar del judici, de les injustícies, de tot allò que es va fer, i ho faig amb un altre ànim. Amb la satisfacció d’haver aconseguit que la veritat isquera a la llum. Per a nosaltres era molt injust que es culpara el conductor. Ell va morir a l’accident i no es podia defensar. Ens hem acostumat que es culpe l’última baula de la cadena, qui no té cap responsabilitat.”

43+47 ja no sumen zero

Va al gra, Rosa, quan explica la victòria que van aconseguir el 24 de gener de 2020. Fou llavors quan, reoberta la causa, els responsables de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) van reconèixer les errades comeses.

“És quasi més important que no hi haguera judici, perquè una sentència sempre pot ser interpretable, però no, no va ser una sentència. Van ser ells que van assumir tot allò que nosaltres havíem denunciat des del primer dia. Van assumir que l’accident s’hauria pogut evitar, que hi havia hagut una deixadesa de funcions en la gestió de FGV en matèria de seguretat, i aquesta deixadesa assenyalava directament Marisa Gracia. No se li pot imputar una responsabilitat penal, però sí una responsabilitat en la gestió.”

Aquell dia de gener del 2020, l’associació va haver de canviar els dígits de la pancarta, en què la suma de 43 morts i 47 ferits feia catorze anys que, tossudament, era zero. Zero responsables. Ara ja no.

“Aquests directius van reconèixer que la gestió de FGV no havia estat correcta. Van reconèixer els errors. Van reconèixer que la gestió de l’empresa no s’havia fet com tocava per a evitar un accident. Un accident amb 43 morts. Això és molt fort i és molt important.”

Maica Garrote, psicòloga d’un centre de menors

Una de les quaranta-tres víctimes era Maica Garrote, la bessona idèntica de Rosa, i també germana de Beatriz, que durant els primers anys va exercir amb molta fermesa la presidència de l’associació. Qui era Maica Garrote, demanem. I la resposta torna a ser un somriure i la veu tremolosa:

“Era psicòloga i treballava en un centre de menors que acull joves i infants de famílies on els pares passen un mal moment i no els poden atendre, o són a la presó… Li agradava molt la seua feina. Li agradava molt tractar-los i s’hi abocava, en ells. La prova és que molts joves que van estar amb ella encara tenen tracte amb Goyo, el seu marit, que n’era el director. M’alleuja saber que encara la recorden quan em veuen a mi, perquè érem idèntiques. Em reconeixen i em saluden i em parlen molt bé de Maica. La veritat és que el fet que aquesta persona haja deixat aquesta empremta a la gent necessitada d’amor i estima, és molt bonic per a nosaltres. […] A vegades ix un tema a la conversa i diem Maica això o Maica allò. Ho comentem amb emoció, però ja en podem parlar amb un sentiment diferent que quan encara estàvem en la lluita.”

El germen de l’associació

Garrote es posa tensa quan recorda les hores i els dies que van seguir a l’accident. Recorda un informatiu de Canal 9, el mateix dia, en què es va pronunciar la frase que es va convertir en mantra i argumentari: “L’accident ha estat imprevisible i inevitable, i la culpa és del conductor.” Algú l’havia fabricada a Presidència de la Generalitat i ràpidament va brollar de totes les boques que opinaven sobre el fet.

“A nosaltres no ens entrava en el cap que en ple segle XXI i tants anys després d’haver enviat l’home a la lluna no hi haguera cap mesura tècnica que frenara el tren si anava massa de pressa en una revolta. Res. Que no hi haguera res que frenara el tren. I quan ens preguntàvem això encara ignoràvem totes les mancances que vam anar sabent després.”

Aquest interrogant va ser la palanca, el rent que va fer germinar l’associació. Rosa Garrote explica que les primeres reunions dels familiars, de les víctimes, van ser tenses i caòtiques.

“La gent tenia els sentiments a flor de pell. Ens reunírem ací, a Torrent, d’on eren quasi la majoria de víctimes. El dolor de les morts era molt fort i d’aquella reunió només va eixir una mena de desfogament inicial i una llista de persones que van deixar els seus números de telèfon. La idea inicial era mantenir el contacte.”

Aquella idea que l’accident s’hauria pogut evitar continuava a l’ambient, aquella pregunta piconava l’enteniment de les famílies: “Com és que res no podia frenar aquell tren?” L’home a la lluna i un tren sense possibilitat de frenar en cas d’emergència.

I vosaltres, què voleu? (Llegiu-ho fregant el polze i l’índex)

L’abandó institucional que van sentir en el primer moment els va acompanyar fins el 2015, quan el PP va perdre el poder a les urnes. Abandó, menyspreu, indiferència, criminalització. Garrote explica que la seua idea inicial era reunir-se amb Francisco Camps perquè fes de mitjancer amb la direcció de FGV perquè els donaren les respostes que necessitaven. Camps no els va rebre mai i els directius de FGV van tardar catorze anys a reconèixer els errors.

“Ens va rebre el vice-president Víctor Campos i la primera cosa que ens va demanar era què volíem. I quan li vam dir que volíem la veritat ell va insistir fregant-se dos dits de la mà fent el gest dels diners. I nosaltres li vam dir que no volíem res. Portàvem les peticions i les queixes per escrit perquè quedara tot registrat, perquè no hi haguera dubte que no demanàvem res material per a cap membre de l’associació, que només volíem que un accident com aquest no es repetira mai. Va recollir el paper i va dir que en parlaria amb el president”. Era el 8 de març de 2007.

La resposta la van tenir dos mesos més tard: després de les eleccions del 2007, en què el PP va passar de quaranta-vuit diputats a cinquanta-quatre a les Corts, una majoria absoluta aclaparadora que Francisco Camps va celebrar amb escarafalls i paraules grandiloqüents.

Esteban González Pons va dir, sobre la falta d’atenció a les víctimes, que les urnes els havien donat la raó. Es veu que ja no van tenir la necessitat d’escoltar-nos perquè mai més no en vam saber res. Mai més.”

Un cert abandonament social

En veritat, les víctimes del metro no van saber res de les autoritats, però tampoc de la ciutadania. Rosa Garrote ho explica:

“Vam decidir de fer les concentracions a la plaça de la Mare de Déu perquè no volíem que s’oblidara què havia passat a València i que es posaren els mitjans suficients perquè no tornara a passar. Eren molt dures. La primera va ser el 3 de novembre de 2006. En vam fer 105 fins al 3 de juliol del 2015. Volíem una investigació independent. No ens servia la comissió parlamentària que s’havia fet en ple mes d’agost, amb presses i corregudes, abans de conèixer les conclusions de la investigació tècnica, i que havia acabat amb la mateixa idea de la inevitabilitat de l’accident. Deien això i la mateixa empresa havia posat balises de frenada en altres línies. Per què? Fins a l’últim dia fèiem la mateixa pregunta.”

Rosa recorda ben bé la soledat dels primers mesos, i anys. “Sí, sí. Hi havia membres de l’associació que ho vivien com una llosa. L’abandó institucional pesava molt, però el de societat, encara més. Ens va costar molt de trencar el silenci ciutadà. Era una barrera. La gent passava de llarg. Alguns ens miraven i preguntaven què era allò. Hi havia gent que havia oblidat l’accident. Uns altres ens deien: ‘Però no heu cobrat, ja? La culpa no va ser del conductor?’ I nosaltres els responíem dient-los que la pèrdua d’un familiar no s’arregla amb diners. I els fèiem veure que tothom és usuari del metro i que la nostra protesta era pel bé de tothom. La veritat és que va ser molt dur. Crec que jo sóc la persona més animosa i més optimista del col·lectiu i sempre els deia, coste el que coste, això se sabrà.”

I es va saber. I molts treballadors de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana acudiren a l’associació i van contar més irregularitats, més errades de gestió, algunes denúncies que havien interposat com a treballadors. I van parlar d’aquella revolta. Entre Plaça Espanya i Jesús. I van dir que era molt perillosa. Que havien demanat que es protegira amb la mateixa balisa que havien posat en més trams del recorregut…

“Teníem tant clar que s’hauria pogut fer més, que era una deixadesa de funcions, que no ens en podíem anar a casa per molt cansats que estiguérem… No podíem marxar i deixar que això quedara així.”

Així eren les acusacions que la maquinària de propaganda del PP i de la Generalitat abocava contra ells. Garrote encara se’n fa creus, de com van ser capaços de pagar una consultora, amb diners públics, perquè els fabricaren tot aquell argumentari. La primera frase de la inevitabilitat i tot el que va venir després per a cobrir l’esquena dels directius de ferrocarrils.

“Als directius no els podia passar res”, diu Rosa Garrote. Acusaven l’associació de tenir com a única intenció fer mal al PP per interessos partidistes. “Quan es tornaven condescendents ens deien que és clar, que estàvem moguts pel dolor i que vèiem conspiracions allà on no n’hi havia. Però totes aquestes declaracions dels treballadors de FGV i més testimonis ens demostraven, cada dia més, que la nostra causa era justa. No ens podíem quedar a casa.”

Una de les concentracions de les víctimes a la plaça de la Mare de Déu de València

El programa de Jordi Évole

El silenci va ser llarg i espès. Va durar fins l’any 2013, quan uns treballadors de Canal 9 van explicar per a un documentari de Barret Films  que els havien obligat a mentir. El 23 d’abril, Jordi Évole va dedicar un Salvados a la lluita de l’associació de víctimes. Les irregularitats van eixir a la llum. Es va poder veure un Juan Cotino altiu i desafiador i es van saber moltes coses que el PP, la Generalitat, havien anat ocultant de manera molt meticulosa. La faena d’aquella consultora va ser determinant per a alliçonar tots els compareixents tant a la comissió d’investigació com als jutjats.

Vicent Peris: “Hi va haver una estratègia per a silenciar les víctimes del metro”

A partir d’aquella revelació, la plaça es va omplir cada dia 3.

“Va ser molt emotiu veure la plaça plena. Ens va donar moltes forces per a continuar lluitant. No agrairem mai prou a Jordi Évole que fes aquell programa. I a Barret Films, que va fer el documental el 2015 arran d’un seguiment exhaustiu d’anys de la nostra lluita”.

Un accident inoportú

Benet XVI es va aturar a resar a la boca de l’estació de Jesús del metro de València (EFE)

A banda d’inevitable i imprevisible, que són els adjectius de l’argumentari de la Generalitat que es van dir en veu alta, n’hi havia un que ningú no gosava pronunciar: inoportú. L’accident va ocórrer el dilluns de la setmana que havia d’acabar amb l’apoteòsica visita del Papa Benet XVI a València per a clausurar la Trobada Mundial de les famílies. Demanem a Rosa Garrote si té la sensació que, sense aquesta coincidència, les coses haurien anat igual.

“És difícil de saber, però que el PP haguera elegit València per la gestió que el partit feia tant de la ciutat com de la Generalitat era un triomf impressionant per a ells. Francisco Camps, Juan Cotino, que volien fer carrera política a Espanya… No els podia destorbar res. Crec que potser sí que ho haurien fet d’una altra manera, però en tot cas, estaven acostumats a no donar explicacions, a girar full. Potser haurien dissimulat un poc i haurien fet una investigació un pèl més llarga, però ells ja tenien el boc expiatori, que era el conductor.” Recorda que l’any 2006 eren uns anys de bonança econòmica, que els ciutadans no estaven acostumats a exigir responsabilitats o a demanar explicacions als responsables polítics.

Una jutgessa entossudida a girar el cap a una altra banda

El 3 de juliol del 2006 la jutgessa de guàrdia a València era Nieves Molina. “Sempre volgué defensar la gestió d’FGV. Ella no va veure mai cap errada ni cap responsabilitat. És curiós que quan va signar l’acta d’arxivament de la instrucció va escriure que era cert que una balisa programada per a frenar el tren si superava la velocitat permesa hauria evitat l’accident, però que no es podia atribuir cap responsabilitat a ningú. Ens donava la raó! L’accident s’hauria pogut evitar! No la vam entendre, aquesta actuació de la jutgessa.”

Arran del programa d’Évole es va reobrir la investigació amb l’aportació de nova documentació que havia romàs oculta. També es van tenir en compte informes que s’havien ignorat sobre excessos de velocitat anteriors i incidents diversos.

“Es va obrir perquè van eixir proves que s’havien amagat. Es va saber que ja hi havia hagut excessos de velocitat a la mateixa línia. I això volia dir que FGV no controlava la velocitat dels trens. La fiscalia va estimar que hi havia causa suficient per a reobrir la instrucció i, per desgràcia, no es va fer causa nova, sinó que el cas tornà a caure en Nieves Molina, que va dir que no, que l’any 2006 ja ho havia tingut tot en compte. No era cert.”

El viacrucis judicial va ser complicat, amb constants obertures i arxivaments de les causes a pesar que les evidències eren cada vegada més irrefutables. Finalment, l’any passat, es va assenyalar la data d’un judici que no es va arribar a fer perquè quatre dels directius investigats van reconèixer la responsabilitat en l’accident i van pactar amb la fiscalia penes de vint-i-dos mesos de presó. Quatre directius més, entre els quals hi havia l’ex-gerent Marisa Gracia, no van ser condemnats. Gracia era la màxima responsable de coordinar tots els departaments de ferrocarrils, inclosa la seguretat.

“No hauríem pensat mai que els directius reconeixerien la responsabilitat, però jo deia que a algú li pesaria la consciència, que algú parlaria, que voldria que se sabera la veritat. “Algú parlarà i serà el final”, deia jo… I ara, una volta tancat l’assumpte, amb aquest final tan satisfactori… És que ho han reconegut ells! La nostra lluita era justa. No teníem cap mala intenció. Lluitàvem per una cosa que era justa per a tota la societat. Si es millora la línia de metro, s’eviten més accidents.”

 

Aquest 3 de juliol

Per a acabar la conversa, comentem amb Rosa Garrote que el PP ha triat el 3 de juliol per a celebrar el congrés “regional” que haurà de proclamar Carlos Mazón com a nou líder. Rosa esbossa un rictus que vol ser un somriure fred: “Crec que haurien de tenir un poc de pudor o de remordiment de consciència. És curiós que trien aquesta data tan assenyalada… És curiós.”

“El nivell d’indignació pujava pàgina a pàgina, mentre fèiem el còmic”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.