Riguem per no plorar

Al poemari La terra eixorca, de T. S. Eliot, hi ha uns cèlebres versos que afirmen que l’abril és el mes més cruel. Personalment, estic més d’acord amb uns altres versos, els de la poeta, traductora i amiga Míriam Cano, que repliquen al senyor Eliot: “No, Thomas, no era abril / el mes més cruel.” Hi ha un mes molt pitjor que l’abril. El maig. Evidentment que és un mes preciós: les flors que es vanten dels seus colors, braços i cames que s’alliberen de mànigues i camals, el temps amable i càlid, els atrevits que inauguren la temporada de sandàlies i la gent omplint els carrers. Sí. Meravellós. No ho dic amb ironia. Però hi ha un parell de fets que han fet que, malgrat les meravelles, hagi acabat odiant el maig. Motius del meu odi, no necessàriament ordenats per càrrega de ràbia:

1. El pol·len corrosiu dels plataners. (Podria escriure un article sencer sobre aquest tema, però només diré que em bullen les còrnies i tot el dia sembla que tingui agulles a la gola per culpa de l’arbre estrella a la ciutat de Barcelona, i a bona part dels pobles de Catalunya. Si almenys fessin plàtans. Però a sobre és que són arbres mentiders.)
2. Hisenda. (Dius el nom i ja no cal ni definir el perquè de l’odi, però us en dono detalls més avall.)

Quan arriba el dia del treballador, jo ja tremolo. Soc un ésser atemorit per l’Agència Tributària i amb els ulls botits per culpa del plataners. Pagar impostos hauria de ser un acte que ens delíssim per fer. Hauríem d’anar feliços a la gestoria i hauríem d’abraçar-nos a tots els qui hi treballen després de dir-nos la quantitat que ens toca pagar. Coi, a què ve tant mal humor i tanta por? Si els diners després es repartiran i es destinaran a les millors causes.

Fa setmanes que estic submergida en el joiós procés de la declaració de la renda. Ja ens ho sabem. Si no tens una única feina estable i amb un sol pagador, les portes de l’infern burocràtic i administratiu s’obren davant teu i una mà peluda se t’emporta cap a la tenebra laberíntica. El meu perfil laboral (múltiples pagadors, factures que van amb IVA i factures sense…) em converteix en la víctima perfecta per a ser devorada pels monstres de l’avern. Aquí no hi ha qui quadri res. Pagadors que no m’han declarat les factures emeses, notificacions d’Hisenda reclamant coses amb redactats que t’has de llegir tres vegades per entendre’ls, telèfons d’atenció al client on no te l’agafen mai i quan te l’agafen et diuen que truquis més tard o “Perdona, però això no ho portem nosaltres”, gestors que et diuen A, uns altres que diuen B, i moltes ganes de plorar de desesperació.

Vaig aconseguir hora per a anar presencialment a una de les seves seus. Dimarts, de bon matí, excursió a Hisenda. Vaig estar temptada de fer-me un entrepà de truita, com quan anava a passar el dia al Tibidabo. Quan sóc feliç sempre em ve de gust una truiteta, i quan no ho sóc també, perquè m’anima el dia.

Arribo. I, diguem-ho tot, m’atenen puntualment. (És una tàctica per a compensar la muntanya russa estressant i nauseabunda per la qual et faran passar després.) Un noi amb cara i actitud de senyor ens atén. Parlo en plural perquè m’hi va acompanyar la meva tieta, que domina el tema més que jo (sort d’ella!). Evidentment ens parla en castellà. Au, carrega’t de paciència i de valor i fes un #mantincelcatalà. El taulell és estret i a més, hi tenen plantificada una mampara de metacrilat per recordar-nos que hi va haver una pandèmia. Ens hem d’ajupir perquè la nostra veu passi a través del foradet que hi ha obert a la mampara. Molt còmode tot. Tres vegades ens cauen els papers a terra. El treballador no s’immuta. Perquè té els ulls oberts i mou la boca; si no, diria que és mort.

La ironia em comença a burxar el cervell i fa de les seves. “Hacienda somos todos, però aquí els qui cobren dels nostres impostos estan asseguts, i el qui els paguem, estem drets.” Això ho penso, però no ho dic. El que no em puc estar de deixar anar és: “Tants diners que paguem, i no en teniu ni per comprar unes tristes taules i cadires a Wallapop? Hem de parlar a peu dret?” El noi-senyor-viu-però-mort fa cara de no res. No ens resol cap dels dubtes i insistim tres vegades perquè faci venir algú que ens pugui ajudar. Per resposta rebem un “Ui, és que ara no hi és”, “Hauríeu de tornar a demanar cita” i un “Proveu d’anar a una altra oficina”. Em sembla que el tedi se m’empassa, quan, finalment, després d’insistir i mostrar la meva mala llet, el seu cap que no hi era, resulta que sí que hi és i ens atén. Ara som clients VIP. Ens deixen seure en una cadira i podem posar els papers damunt una taula. Quin luxe! Suplicar ja ho té, això. La ironia se’m desferma com un cavall esvalotat i els faig un monòleg delirant que si me’l programessin a un teatre comercial de Barcelona, ho petaria. L’humor és meravellós. Noto que se’ls està a punt d’escapar el riure, però no riuen. Es veu que els treballadors d’Hisenda ho tenen rotundament prohibit. Cara de pomes agres sempre i per damunt de tot.

Els explico tota la meva problemàtica amb les factures, i els clients que em declaren conceptes que no són, i els parlo del meu estat de desesperació i els demano que m’ajudin perquè “si no, l’any que ve hauré de tornar a venir, i ja sé que no us fa gens de gràcia aguantar pesades com jo”. Continuo amb les frases febrils, sense perdre l’humor. “Ja sé que els del meu epígraf, els de la cultura, som els pàries del sistema. Ens han posat al mateix gremi que els toreros. Què us diu això? A l’INEM ens temen, i aquí també, perquè no enteneu gaire qui som ni què fem. Per què ens heu de tocar la moral als de baix de la piràmide? De mi, què voleu? Què en podeu treure? Aquest sistema fa aigües. Teniu moltes canonades rebentades, ho sabeu, oi? En un país com cal, fer la declaració de la renda hauria de ser una acció àgil, ràpida, didàctica… Però aquí, la majoria, perdem anys de vida cada mes de maig. L’estrès és molt dolent per al cos.” Això últim no sé si ho entén perquè gaire estressats no se’n veuen pas. Me’ls miro, amb les seves cares neutres. Envejo aquesta parsimònia davant els problemes. Em cauen una mica bé malgrat tot, i flaquejo i els demano disculpes pel rotllo que els estic fotent. Però, seguidament, torno a esverar-me. “Bé, disculpes tampoc no us n’he de demanar perquè, al cap i a la fi, jo pago aquest servei, i us toca atendre’m. A més hi estic posant humor, i faig la boja per semblar-vos més divertida.” Aquí, uns dels homes, riu una mica. Ai!, que encara el renyaran, penso. Em reconeixen que el sistema és un caos i que tinc raó. Faig el gest d’alçar-me, perquè veig que no en traurem l’aigua clara, però encara hi afegeixo: “Una cosa més. Els gestors. Resulta que heu fet un sistema tan complicat que ens obligueu a utilitzar els seus servis. Quan dic heu, ja sé que no sou vosaltres, no és culpa vostra, però amb la ministra d’Hisenda no hi puc parlar. Posem la nostra economia a les seves mans; ara bé, si hi ha un error, les conseqüències econòmiques les paguem nosaltres, i no els gestors. Això és un altre error, no em digueu que no…” Callen, però la mirada d’un em torna a donar la raó. Els dic tres o quatre bestieses més, una mica per combatre la plorera, una mica perquè m’adono que no els molesto pas, sinó que més aviat els deslliuro de fer feines que no sembla que els vinguin gaire de gust, i perquè, cap al final del meu monòleg, tinc una revelació. Veig la llum. Això és que el sóc, el que som: bufons culturals al servei de persones com ells, els homes tristos, els homes grisos d’Hisenda.

Potser aquest és el sentit únic i final de tot: en comptes de perseguir les grans fortunes, ens toquen els ovaris als pelacanyes (de la cultura en el meu cas), per forçar-nos a anar allà, a les seves oficines, per entretenir-los amb els nostres divertits monòlegs d’autoficció gràcies als quals s’assabenten de les nostres penes, i celebren l’encert de treballar a Hisenda i no a la cultura.

Potser aquesta seria una bona feina per a creadors, actors, artistes; barrejar-nos entre la plebs que espera torn en una oficina d’Hisenda, per alegrar-los la vida. Potser si eliminéssim els plataners de tots els pobles i treballés d’això, em sentiria menys inútil que ara, i potser, només potser, odiaria una mica menys el mes de maig.