El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromés és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El 1988 el qui aleshores era president de la Comissió Europea, Jacques Delors, va dir que en deu anys el 80% de la legislació dels estats membres seria unificada i això faria d’Europa inevitablement un marc polític. Allò que s’anomena ‘regla Delors’ és la clau, de vegades massa poc entesa, de la peculiar construcció institucional de la Unió.

Fins ara la creació d’espais polítics unificats solia derivar-se del resultat d’una guerra o de matrimonis entre cases reials. La Unió Europea va inventar el mecanisme de tenir les mateixes lleis. Si un estat i un altre i un altre tenen les mateixes lleis, al cent per cent, és que són, de fet, una sola cosa sense necessitat de forçar res per dalt ni de barallar-se.

Els experts no es posen d’acord a l’hora d’establir el càlcul exacte de la legislació europea ja unificada, mitjançant els sistemes dels estats. Però, tot i que la xifra més assumida encara és lluny d’aquell optimista 80% de Delors, ningú no posa en dubte que el mecanisme de fer convergir les lleis estatals en un mateix marc jurídic europeu és la gran eina de construcció europea i que això ho canvia tot, també políticament.

Tanmateix, la Unió Europea encara és un fenomen inclassificable d’acord amb els criteris habituals de la política internacional. No és una federació, però tampoc no es limita a ser un club d’estats. La qüestió és que com més avança i més se’n consolida el paper, més difícil es fa resoldre les contradiccions que apareixen sense aprofundir la unitat política.

I en aquest context el procés d’independència del Principat i la repressió autoritària espanyola són, per més estrany que puga semblar, una gran oportunitat també per a la Unió. Perquè la gravetat dels fets, originada per la incapacitat espanyola d’encarar amb la política un problema polític, força Europa a exercir la seua responsabilitat. I ho ha de fer no pas guiada per l’elit política sinó movent-se en el marc de llibertats creat pel dret comunitari en el curs dels anys. La regla Delors, per tant, entra en la política de drets per la porta gran i, amb el cas català, accelera el procés de construcció política. Fins i tot en cas que les autoritats polítiques europees –quina contradicció!– no ho vulguen.

Precisament, és el comportament fins avui tan vergonyós d’aquestes autoritats polítiques que ha creat en el nostre país uns potents anticossos. Tan potents que fins i tot ens ha fet dubtar de la conveniència de formar part de la UE. Però la via oberta amb la intervenció directa del Tribunal de Justícia de la Unió en el cas Junqueras, i per extensió en el cas Puigdemont-Comín, ens hauria de fer reflexionar.

Tot just som al començament d’aquest procés, però crec que ja es pot intuir que la via de l’exigència a Luxemburg és l’eina més útil que podem tenir: exigir els nostres drets democràtics com a ciutadans europeus, drets consolidats i infinitament més sòlids que no els espanyols perquè són més independents dels poders polítics. Exigir aquells drets que Espanya ens nega com a ciutadans espanyols a còpia de destruir irresponsablement el seu sistema democràtic, d’una manera incompatible amb les bases de la construcció europea.

I, exigint-los, cal exigir i cal aconseguir que Espanya assumesca els deures a què resta obligada per haver volgut formar part, voluntàriament, d’aquest projecte comú i per haver acceptat durant dècades la regla Delors. Els dies en què per a Espanya formar part d’Europa volia dir parar la mà i tot seguit esmunyir-se podrien començar-se a acabar, gràcies al dret comunitari però també gràcies al catalanisme i la seua exigència europea.

Segurament, això que tenim davant és un primer experiment en què els ciutadans giren la construcció europea contra les elits. I això, ves per on, és una gran notícia no tan sols per a nosaltres, sinó també per al conjunt de la Unió.

PS. Aquesta nit Jordi Cuixart l’ha passada a casa. És un pas molt petit però quin somriure que m’ha deixat a la cara!

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.