Euroexigents: la revolució europeista del catalanisme

«La via de l'exigència a Luxemburg és l'eina més útil que podem tenir: exigir els nostres drets democràtics com a ciutadans europeus, drets consolidats i infinitament més sòlids que els espanyols perquè són més independents dels poders polítics»

Vicent Partal
17.01.2020 - 06:24
Actualització: 17.01.2020 - 07:24
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 1988 el qui aleshores era president de la Comissió Europea, Jacques Delors, va dir que en deu anys el 80% de la legislació dels estats membres seria unificada i això faria d’Europa inevitablement un marc polític. Allò que s’anomena ‘regla Delors’ és la clau, de vegades massa poc entesa, de la peculiar construcció institucional de la Unió.

Fins ara la creació d’espais polítics unificats solia derivar-se del resultat d’una guerra o de matrimonis entre cases reials. La Unió Europea va inventar el mecanisme de tenir les mateixes lleis. Si un estat i un altre i un altre tenen les mateixes lleis, al cent per cent, és que són, de fet, una sola cosa sense necessitat de forçar res per dalt ni de barallar-se.

Els experts no es posen d’acord a l’hora d’establir el càlcul exacte de la legislació europea ja unificada, mitjançant els sistemes dels estats. Però, tot i que la xifra més assumida encara és lluny d’aquell optimista 80% de Delors, ningú no posa en dubte que el mecanisme de fer convergir les lleis estatals en un mateix marc jurídic europeu és la gran eina de construcció europea i que això ho canvia tot, també políticament.

Tanmateix, la Unió Europea encara és un fenomen inclassificable d’acord amb els criteris habituals de la política internacional. No és una federació, però tampoc no es limita a ser un club d’estats. La qüestió és que com més avança i més se’n consolida el paper, més difícil es fa resoldre les contradiccions que apareixen sense aprofundir la unitat política.

I en aquest context el procés d’independència del Principat i la repressió autoritària espanyola són, per més estrany que puga semblar, una gran oportunitat també per a la Unió. Perquè la gravetat dels fets, originada per la incapacitat espanyola d’encarar amb la política un problema polític, força Europa a exercir la seua responsabilitat. I ho ha de fer no pas guiada per l’elit política sinó movent-se en el marc de llibertats creat pel dret comunitari en el curs dels anys. La regla Delors, per tant, entra en la política de drets per la porta gran i, amb el cas català, accelera el procés de construcció política. Fins i tot en cas que les autoritats polítiques europees –quina contradicció!– no ho vulguen.

Precisament, és el comportament fins avui tan vergonyós d’aquestes autoritats polítiques que ha creat en el nostre país uns potents anticossos. Tan potents que fins i tot ens ha fet dubtar de la conveniència de formar part de la UE. Però la via oberta amb la intervenció directa del Tribunal de Justícia de la Unió en el cas Junqueras, i per extensió en el cas Puigdemont-Comín, ens hauria de fer reflexionar.

Tot just som al començament d’aquest procés, però crec que ja es pot intuir que la via de l’exigència a Luxemburg és l’eina més útil que podem tenir: exigir els nostres drets democràtics com a ciutadans europeus, drets consolidats i infinitament més sòlids que no els espanyols perquè són més independents dels poders polítics. Exigir aquells drets que Espanya ens nega com a ciutadans espanyols a còpia de destruir irresponsablement el seu sistema democràtic, d’una manera incompatible amb les bases de la construcció europea.

I, exigint-los, cal exigir i cal aconseguir que Espanya assumesca els deures a què resta obligada per haver volgut formar part, voluntàriament, d’aquest projecte comú i per haver acceptat durant dècades la regla Delors. Els dies en què per a Espanya formar part d’Europa volia dir parar la mà i tot seguit esmunyir-se podrien començar-se a acabar, gràcies al dret comunitari però també gràcies al catalanisme i la seua exigència europea.

Segurament, això que tenim davant és un primer experiment en què els ciutadans giren la construcció europea contra les elits. I això, ves per on, és una gran notícia no tan sols per a nosaltres, sinó també per al conjunt de la Unió.

PS. Aquesta nit Jordi Cuixart l’ha passada a casa. És un pas molt petit però quin somriure que m’ha deixat a la cara!

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
16.01.2020  ·  22:17

Com deia Antoní Massaguer només hi ha un camí: Anar-hi, anar-hi i anar-hi!.
Des del meu punt de vista, cadascú hi ha d’anar segons les seves capacitats i les seves possibilitats. Hem de respectar els temps i les forces de cadascú. Ho hem fet així i hem fet molt camí. En queda molt encara. L’important és no perdre el fil en , com diria Pla, collonades. En això també hi tenim fet un master.
Avui Cuixart, que paga el preu, ha sortit. Un bon dia.

Antoni Oller
Antoni Oller
16.01.2020  ·  22:35

Fa molt pocs dies, en Galves va escriure això: “I ara em podreu renyar, contradir, i assenyalar-me que, precisament, que justament, el Parlament Europeu és, per una banda, l’assemblea parlamentària més gran que hi ha al món escollida per sufragi universal directe, i per l’altra, una cova d’Alí Babà, l’apoteosi dels interessos creats i espuris, de la casta política del continent, dels nens i nenes més consentits del nostre món.”
Hauríem d’estar preparats per si Europa ens dona un altre disgust, cosa perfectament possible per no dir probable; hi estem? Tenim pla B? Malgrat tota la posta en escena mediàtica inequívocament europeista, vull pensar que entre bastidors algú estigui iniciant un pla B, “por si aca, no?” com va dir el Toni Albà fent de Borbó volent gravar dos missatges televisius antagònics el vespre del 23F.

Josep Usó
Josep Usó
16.01.2020  ·  23:09

Les elits europees han hagut d’assumir el Brexit. I moltes d’elles, no ho superaran. No de bades els qui van empènyer el Regne Unit convençuts que s¡acabaria fent enrere, han acabat arraconats o senzillament desapareguts. Per això ara cal retornar als orígens. I a la regla Delors. Llavors serà quan Espanya, que va signar el tractat d’adhesió sense discutir i segurament sense llegir-lo, s’anirà trobant amb obligacions ineludibles. Havia de passar, abans o després. De sobte, ha esdevingut un problema. No és capaç de resoldre els seus problemes però a més a més posa en evidència la resta de socis. Bona perspectiva per a nosaltres.

Antoni Soy
Antoni Soy
16.01.2020  ·  23:18

No ho entenc. Ens queixem, amb raó, que no s’ha de judicialitzar la política, però avui en Vicent Partal ens diu que la construcció d’Europa i la possible independència de Catalunya depenen del dret comunitari.
No hi estic pas d’acord.
La UE és un club d’Estats, que té el seu origen als EUA durant la guerra freda, quin objectiu fonamental és la consolidació del capitalisme a Europa, tot beneficiant el capital i les grans empreses contra el treball, els treballadors i les classes populars.
I la major part del dret comunitari, el que s’ha anomenat “l’acquis communautaire”, està fet en funció d’aquest objectiu.
La possible independència de Catalunya dependrà molt, crec, de que aconseguim que España es converteixi en un problema, sobretot econòmic (i també polític) per la UE i els EUA.
Si España no es converteix en un problema econòmic, sobretot (no únicament) , veig difícil que avancem.

Jaume Riu
Jaume Riu
16.01.2020  ·  23:54

Ja fa anys que ho sabem, però de tant en tant ho hem de repetir:
Això és una revolució i no una altra cosa.
Cada cop que els mitjans del regne d’Espanya publiquen el discurs del diàleg dins de l’ordenament jurídic, estan volent ignorar, u ocultar directament, que això és una revolució i no una altra cosa, perquè totes les revolucions precisament han de superar la llei per canviar els fonaments.

jaume vall
jaume vall
16.01.2020  ·  23:57

Ai, ai, ai.
Recordem Fresno.
Espanya, aquest país de tramposos, incompetents i decadents, va pagar el preu que fos, i va hipotecar part del seu patrimoni per evitar el reconeixement de la Federació Catalana de Hòquei, dins de la Federació Internacional.
I ho va aconseguir.
Perquè entenia, amb sentit d’estat, com era d’important aquell fet.

Què no hipotecarà ara, per evitar que el President Puigdemont campi lliure i parli lliurement per Europa?

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
17.01.2020  ·  00:36

Gràcies Sr. Partal.
Voldria confiar en què ara la UE ens ajudarà a sortir-nos-en, però el comentari del Sr.Jaume Vall em fa dubtar molt.

Gemma R.
Gemma R.
17.01.2020  ·  00:46

Antoni Soy, téns raó en part, les oligarquies europees van veure en el projecte europeu la seva cova ón amparar-se, i la classe política els ha ajudat. Dit això, crec que Europa són mil.lions de persones, milers d’ entitats i desenes de partits polítics q no són homogènis tot i tenir disciplina de partit. El que vol dir l’ editorial és que el tercer poder europeu, el judicial, és molt més imparcial que el que ens ténen acostumats els alts tribunals espanyols. I que les seves decisions obriran molts ulls als demòcrates europeus, que encara els falta molt per saber. No conèixen la nostra legislació, no conèixen els mecanismes que conformen els jutges, ni la seva politizació. No conèixen la nostra història, ni el que va significar la transició. Tampoc conèixen les nostres demandes de fons. Molts només perdran temps de les seves vides en conèixer a fons el tema català quan vegin les contradiccions i les clatellades judicials. I d’ aquí els portarem a qüestionar el PE i el seu funcionament. I no ho faran per simpatía cap a nosaltres. Ho faran per protegir-se a si mateixos i als seus conciutadans, de la conculcació de drets i dels retrocés democràtic. I un cop teixides les complicitats necessàries, vindran els canvis i les pressions. Personalment sempre he vist i expressat, q nosaltres estàvem cridats a través de les nostres reivindicacions a re-democratitzar la UE. I ho segueixo veient així. Nosaltres no tenim alternativa possible i transitable. Però ells tampoc.

Oriol Roig
Oriol Roig
17.01.2020  ·  01:14

Europa, vols que 7.5 milions de catalans segueixin formant part de la unio o no? Aquesta es la pregunta clau. Si es que si, hauria d’ajudar a resoldre politicament el conflicte. Si no ajuda a la resolucio, quan finalment ens en sortim, i ens en sortirem, el primer amb que s’hauria de trobar es amb un referendum perque aquests 7.5 milions decideixin si en volen formar part o no. A mi ja m’estaria be ser Suis la setmana que ve: tot el que Suissa hauria de fer es afegir el catala com a cinquena llengua oficial a la Confederacio Helvetica, i nosaltres a les “comarques” dir-ne “cantons”. A efectes practics, ciutada de la UE o de Suissa tant me fa. Tu ja m’entens.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
17.01.2020  ·  05:09

Hem dit 50 vegades que no s’ha de judicialitzar la política Doncs que estem fent amb els casos Junqueras i Puigdemont? I,si no s’arriben a judicialitzar, estarien ara a Estrasburg?

PS Per cert, Jordi, si de debò vols armar “REBOMBORI”, comença a tirar KMS cap el Nord

josep soler
josep soler
17.01.2020  ·  07:30

Avui, on estem perdent el temps en collonades (segons Pla) és a Catalunya:

Com és possible que els nostres càrrecs electes estiguin dividits?

Per què estem perdent el temps en “collonades” i no fem un nou partit transversal i republicà de veritat?

Sinó ho fem aviat, a qui votarem que no sigui autonomista?

L’any 88 la UE era una esperança, avui és un cau de funcionaris amb gran sou. Mercenaris que quan pleguin de la UE entraran en nòmina dels que manen de veritat amb un targeta que hi posarà, “relaciones institucionales” d’ENDESA.

On hi ha funcionaris mana Espanya, els alemanys encara no s’han adonat del càncer, potser en Puigdemon els farà veure la metàstasi.

En Puigdemont i Comin estan fent molt bona feina perquè tot hi que el búnker espanyol i aliats del règim els prendran la immunitat, faran caure la careta de la UE igual que ho han fet a ES.

Pepita Carlos
Pepita Carlos
17.01.2020  ·  07:47

Si no fan un partit català unit, quan vinguin les noves eleccions, que em de votar.
LA CUP?

Albert Miret
Albert Miret
17.01.2020  ·  07:52

Completament d’acord amb el comentari de l’Antoni Oller. Reafirmar-te que la resposta més probable és que no, segurament no hi ha pla B. I l’hauríem de tenir a punt, perquè de ben segur que no tot l’hi sortirà bé al Boye, i seria bo mirar d’evitar tots els retrocessos possibles. Lluitar contra un país subornador professional, que constantment utilitza com a armes polítiques la seva perversa i prevaricadora justícia i el talonari massa sovint avalat amb diners dels mateixos catalans, quan no l’amenaça pirata de no tornar el vergonyós deute, fa difícil i sobretot irraonable i estranya la lluita. Perquè aquesta lluita no és contra uns principis, que encara que no puguis compartir els puguis arribar a entendre, sinó contra una manca absoluta d’ells. Perquè mentre no canviïn les lleis i la concepció de la idea de comunitat i de”vida”, hi haurà sempre algú sense dignitat disposat a fer-se ric sense fer res més que canviar un vot, i només exigirà que a ell no li faci cap mal. Les úniques armes que tenim, són l’astúcia i la intel·ligència, i sobretot la resiliència en vers la nostra necessitat de llibertat, que és incontestablement justa i és el pivot de la pau i la convivència humana. Estem edificant una República Catalana perquè hem pogut comprovar durant cinc-cents anys que la convivència amb els veins agressors no la podem mantenir per més temps, i ja no ens deixarem trepitjar mai més els nostres drets! I això no va només pels espanyols, sinó també pels europeus. Oido cocina!

joan rovira
joan rovira
17.01.2020  ·  08:43

Si la vida està en constant canvi d’adaptació per existir com no ho han de fer les coses i organitzacions creades pels individus que habiten un espai durant un temps determinat?

L’Europa dels estats colonials del segle XVIII, després de les guerres mundials, ha arribat al final del seu cicle amb l’embrió de la Unió Europea.

Catalunya, com a part de la Nació catalana, és un dels darrers espais socials del continent en respondre a una imposició per part del colonialisme europeu del segle XVIII.

Per tant, és completament natural, raonable i constructiu que aquest despertar es produeixi davant l’agressor, Espanya; l’avalador, la UE i el regulador, l’ONU.

El món gira rodó i fàcil. Mentre les imposicions artificials colonials arriben al final del seu cicle arreu i també a la Nació catalana, de qui Catalunya en forma part, dins el continent d’Europa.

Joan Iglesias
Joan Iglesias
17.01.2020  ·  08:43

D’acord amb en Soler.
Prou collonades al país i a fer un nou partit que representi l’independentisme eixit del conjunt del poble ( ANC, Òmnium, Tsunami…).
Paral·lelament, que a Europa es vagi fent feina!

Bon dia. a tots els qui som “lliures”

Josep Salart
Josep Salart
17.01.2020  ·  08:45

Penso que el cas de Catalunya sacsejarà a les persones, als habitants de la UE, vull dir. Els tribunals europeus i les seves sentències, vinguin de Slesvig-Holstein, de Luxemburg o de Brusel.les, lo que faran és posar ordre, marcar el camí i mantenir a ratlla aquests poder económics que desmunten l’esència d’uns estats units.
Si que hem de tenir un pla B, i aquest pla és fer política a casa nostra sense por de cap mena, i s’hi ha represálies, per dures que siguin, fer-los costat. Al carrrer, parant el país.
El que passi a la UE ja anirem veient quin caire agafa. Nosaltres som qui no pot badar ni defallir, ni anar desunits. Contrariament ens perderem estéticament i això “avui no toca”.

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
17.01.2020  ·  09:15

Gràcies pel teu optimisme Vicent, però m’agradarà veure com paren els peus als eurodiputats del trifaxito a la eurocambra.

Si no vaig errat, son majoria, jo no ho veig tant clar, per que aquesta majoria volen precisament descafeïnar l’Europa Unida i faran el que calgui.

Ahir acabada l’entrevista al President Puigdemont, també molt optimista, va sortir l’eurodiputat Cañas, vomitant merda per la boca, ( no se que mengen aquesta gent, però vomiten merda), automàticament vaig apagar la televisió. Mentre hi hagi gent que els voten vol dir que hi ha molt d’odi a Catalunya contra tot el que sigui o se senti català.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
17.01.2020  ·  09:28

No ho sé, noto una certa resignació en l’argument. Com si no hi hagués res més que poguéssim fer nosaltres. Aquesta via europea, tot i que depèn indirectament i parcial dels nostres vots, no és sobirana del poble. I seguirem rebaixant les expectatives, perquè com apunten alguns companys, Europa ens donarà més disgustos. Són disgustos perquè no entenem la realpolitik. I com que no entenem la realpolitik, ens agafem al ferro roent.

Pep Agulló
Pep Agulló
17.01.2020  ·  09:31

UNA INTUÏCIÓ GEOPOLÍTICA

Jo em quedaria com a resum de l’editorial la frase: “ningú no posa en dubte que el mecanisme de fer convergir les lleis estatals en un mateix marc jurídic europeu és la gran eina de construcció europea i que això ho canvia tot, també políticament.”

Per tant, no afirmem el que no diu. Antoni Soy: “Vicent Partal ens diu que la construcció d’Europa i la possible independència de Catalunya depenen del dret comunitari.” Depenen, sobretot, de la mobilització de la gent, perquè sense “la gravetat dels fets” no hi ha res de res. Però avui el tema és un altre.

Després d’aquest primer paràgraf del comentarista, estic d’acord amb algunes apreciacions així com les d’Antoni Oller que aporten elements de discussió. També les objeccions d’Albert Miret, i altres… Si s’aprovés el suplicatori a l’Eurocambra (probable) no s’acaba el món…Res serà fàcil.

El marc de l’editorial no és la jurisprudència (encara que està relacionada), és la geopolítica de la UE. “No és una federació però tampoc un club d’Estats”. Estic molt d’acord que el procés d’independència de Catalunya, junt amb el d’Escòcia (estranyament no mencionat) en tenen les claus d’un canvi, d’una nova definició política en un nou ens democràtic al servei de la ciutadania o una disgregació total dels Estats poderosos.

No serà fàcil, però tinc l’esperança que l’embat entre els tribunals espanyols i els europeus arraconi definitivament l’Estat espanyol del projecte comú, i llavors la política catalana dels eurodiputats aflori sense entrebancs.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
17.01.2020  ·  09:54

La Unió Europea és l’evolució de la Comunitat Econòmica Europea. L’origen i la intenció era un projecte de cooperació econòmica. Es considera el punt de partida el discurs que Winston Churchill va pronunciar a la Universitat de Zurich el 19 de setembre de 1946 per oportunisme històric i claretat de propostes, “aixequem Europa”.
La Integració política, social i cultural forma un horitzó llunyà i difícil d’assolir. Hi ha dues tendències. Mentre uns prefereixen que el procés iniciat desemboqui en la creació d’una Europa federal, que actuï com un únic estat, altres es mantenen en la necessitat de que les diferents nacions conservin els seus poders fonamentals i la seva independència. De fet és aquesta segona opció la que domina la UE amb una majoria conservadora. El lideratge de França i Alemanya -com sempre- és indiscutible i és precisament aquests afany de no perdre poder el que ha fet fugir els britànics de la UE. Malgrat que el TJUE ha dit el què ha dit -sentència Junqueras- jo no posaria tots els ous a la cistella europea. La història ens demostra que la llei no porta una bena als ulls. La història del nostra alliberament l’estem escrivint i encara falten molts fulls, segurament amb episodis decebedors encara. Tenim dos fronts, el de dins és el més important per a mi i el de fora -Europa- és conseqüència del primer. El suplicatori sol·licitat pel Tribunal Suprem espanyol al Parlament Europeu contra el president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín és un autèntic test per saber cap on camina la UE. Veurem!

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
17.01.2020  ·  10:11

Estic convençut que la llibertat de Catalunya depèn unicament que sapiguem explicar al món la història de cruel esclavatge colonial durant segles.
Que sapiguem demostrar que la constitució també és colonial i va contre drets humans fonamentals.

No tinc tant clar que depengui del Parlament europeu.

A) Depèn de nosaltres.
B) Depèn de nosaltres.
C) Depèn de la nostra capacitat de mostrar a Europa l’esclavatge tortuós i sotmetiment ininterromput.
D) Depèn de nosaltres. NOMES DE NOSALTRES.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
17.01.2020  ·  10:12

Després d’haver llegit l’editorial i els comentaris, estic molt d’acord amb molts d’ells, i especialment amb el del que em precedeix i la seva última paraula , veurem!

Carles Farre
Carles Farre
17.01.2020  ·  10:27

Aprofito quest espai per fer una “falca publicitària”, i com que es un espai on tothom s’hi atreveix, es mes fàcil de donar-hi visualització, encegats com estem amb la política, els polítics, jutges etc. ens oblidem sovint de qui es el jutge de jutges… i no veiem, o potser no volem veure que es el que ens ve a sobre, i no es ni serà un polític “professional” qui ens ho farà veure, doncs aquesta gent, molts dels quals son veritables psicòpates i mentiders compulsius, viuen en el seu mon virtual, i per això es imprescindible escoltar qui viu i treballa en el mon real, aquest que ens dona aixopluc a tots, sense importar quines idees tinguem sobre això o això altre, sense importar quin sigui el nostre origen.

Això hauria de anar en un article sobre ecologia, però tal com diu l’entrevistat, l’ecologia, la economia, la demografia etc, està estretament lligat, per molt que intentem compartimentar-ho, a mes quan hi ha un article sobre ecologia, que no son gaires, poca gent opina, senyal inequívoc del poc que els importa. No obstant es indiferent doncs, crec que en un futur no gaire llunyà, les prioritats canviaran dràsticament.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/els-incendis-dausralia-com-indicadors-del-canvi-climatic/video/6007446/

Salut..

JOSEFA IGARTUA
JOSEFA IGARTUA
17.01.2020  ·  13:06

CONFIANÇA EN LA UE QUE TINGUI EN COMPTE ELS DRETS DELS CATALANS, TAMBÉ. I EN EL BON FER DEL GRUP QUE ENCAPÇALA EL PRESIDENT PUIGDEMONT, EN COMÍN, L’ADVOCAT BOYE I EL GRUP DE TREBALL. ELS QUE SON A LA GARJOLA HAURAN D’ESPERAR. QUE SIGUI POC TEMPS.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
17.01.2020  ·  15:11

¡Ojalá lleve usted razón Sr. Partal!

Yo, no es que sea un euroescéptico, soy un escéptico a secas en cuanto al funcionamiento real de la UE y, ante todo, de los estados que la conforman.

¿Recuerda usted el “suicidio” de cuatro miembros de la banda Baader Meinhof estando en una cárcel alemana? Se “suicidaron” con pistolas y una con un cuchillo de cocina siendo en aquellos tiempos los presos más vigilados de toda Alemania. ¿Recuerda usted si hubo una investigación judicial y cuál fue su resultado?

Me sigue sorprendiendo tanta ingenuidad bienintencionada.

Como siempre, el “imbroglio”, a la hora de analizar la actualidad que nos ocupa, viene de la hipótesis inicial sobre la que se desarrolla todo el argumentario. La hipótesis inicial lo marca todo.

Los hay que creen que la UE, en lo que a justicia se refiere, es un ente consolidado en la justa impartición de la misma. Es decir que en la UE rige la Arcadia de la Justicia. Lo entiendo. Nosotros que tenemos DNI español, cualquier cosa normal, nos parece paranormal y nos abrazamos a ella como si fuese nuestra tabla de salvación.

Y los hay que creen que no. Que la UE y su justicia también están supeditadas a intereses que nada tienen que ver con la justicia y tienen mucho que ver con la pela. Vamos a ver ¿quiénes son los que cortan bacalao en las decisiones de la UE? Los lobbies de las industrias. Se legisla más en los pasillos y en los privados de la UE mediante pelas (por qué no decirlo) que en el hemiciclo, donde se supone se debaten las leyes. ¿Cree alguien que en cuestiones meramente políticas no ocurre lo mismo? ¿Cree alguien que en el ámbito de esas cuestiones no existen lobbies?

Por supuesto que sí. Y hay un lobby con mucha fuerza que es el lobby de la deuda española a los bancos alemanes y franceses, amén de otras deudas. Este lobby tiene tanta fuerza que es capaz de mandar a hacer gárgaras a gran parte de la UE o, por lo menos, a los que económicamente la sustentan. Y, la cuestión catalana, en todo ese revoltijo, no es que pase en segundo o tercer lugar, no, es que pasa antes por el cedazo de que si hay problema en España hay problema en la UE. Too big to fall.

La justicia europea tendrá que hacer encaje de bolillos para contentar a las partes, eso sí, bajo la atenta mirada de quienes detentan la pela con un ojo puesto en los que les deben la pasta. Si ellos, los de la pasta, ven factible la separación de Catalunya de España, sin que se rompa el orden universal (el de la pasta), darán el placet y seremos independientes, mientras … una de cal y otra de arena.

Marià Puig
Marià Puig
17.01.2020  ·  15:18

Com sempre, Sr. Partal, es positiu. Molt positiu. M’agradaria ser tant positiu com vostè i m’esforço. Mes tinc por de ser-ho.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
17.01.2020  ·  15:41

Molt d’acord amb Josep Solé.
Tenim molta feina a fer, encara. A dins aconseguir la unitat a través d’un partit independentista de debó, ni de dreta ni d’esquerra, de totes les ideologies a qui poder votar amb garanties les properes eleccions.

A Europa donar suport al govern a l’exili i al consell de la república. I no confiar que el Parlament i la justícia europea ens faran la feina, per què el més probable és que, a part d’uns quants idealistes, la majoria tinguin el cul venut.

Qui mana de veritat és la Comissió i la legió de funcionaris que et poden facilitar les coses o fer-te la vida impossible. I una bona majoria d’ells són espanyols.

david graupere
david graupere
17.01.2020  ·  20:33

Una reflexió estimulant Sr. Partal, comparteixo el desig que Europa sigui un ens cada volta més orgànic, més estructurat. És una construcció per dalt, però per sota seguirem sols.

Crec una fugida endavant lligar el procés d’independència al procés europeu: lligar el procés català a la construcció europea o a la refundació espanyola és una fugida endavant.

Són legítimes totes, però la construcció europea tutelada per la jacobina França (Alemanya sols els interessa el mercat) o la refundació de l’estat espanyol mai no ens farà independents segons el meu punt de vista.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes