Angela Carter, el retorn

  • Comanegra publica ‘La companyia dels llops’, al·legories del terror secular de les dones, estripat per l’autora, de vísceres sanguinolentes que gràcies al seu art s’eleven cap a la llum d’allò que sí que cal mirar

Mercè Ibarz
02.12.2023 - 21:40
Actualització: 02.12.2023 - 22:10
VilaWeb

L.P. in memoriam

A casa, de joves, llegíem sovint novel·la negra i novel·la de ciència-ficció. Dues formes del realisme, ben mirat. Els detectius nord-americans, més que descobrir l’assassí, eren el motor d’un tapís colpidor d’una societat dominada per la traïció de l’amistat, una paràbola que també trobàvem en la novel·la d’espionatge, que no deixa de ser una variant del thriller de detectius enganyats per qui tens a la vora i creies de confiança. Més realista no podia ser, ho aniríem veient al nostre voltant a mesura que fèiem anys. Per la banda de la novel·la d’anticipació, el realisme passava per l’avís d’uns autors d’allò que estava per venir i en uns altres pel realisme de l’acció, al·legories de nous mons possibles, de vegades oberts a l’esperança, de vegades a l’estupefacció i el temor per no dir el desconsol.

Fins que vam conèixer dues escriptores que anaven pel seu compte, resignificant la ficció filosòfica i fantàstica –ja no n’hi havia prou de dir-ne ciència-ficció– dels autors masculins, de dues maneres ben diferents: la nord-americana Ursula K. LeGuin (1929-2018) i els seus mons complexos d’igualtat entre els gèneres, que bé calia imaginar i així anar-lo construint, i la britànica Angela Carter (1940-1992) i els seus mons gòtics en tonalitats pop, que giren els contes tradicionals i n’exploten el macabre, allò que no volem mirar. Eren els anys setanta i vuitanta, el món físic feia el tomb social i antropològic que prefigurava l’entresegles i el segle XXI. Vam estimar molt Angela Carter, que ara, per fi, torna a les llibreries, amb el recull de relats La companyia dels llops (Comanegra, traducció de Martí Sales).

Amb els anys veuria que la lectura de totes dues autores tindria un efecte en la meva pròpia literatura, però ara això, amb dir-ho n’hi ha prou, és el meu tribut. Llavors, Angela Carter, narradora de l’atracció de la perversitat i de la por, dels miralls que t’engoleixen, els boscos de l’amor i de l’animalitat, m’atreia per les mateixes virtuts del recull de contes que ara comento, seleccionats amb agudesa i perspicàcia per Jordi Puig i Alba Cayón, dos dels pilars de Comanegra. Els lectors que van llegir i potser encara tenen a la biblioteca la novel·la Sàvies criatures (Edicions de l’Eixample, traducció de Laura Santamaria, 1991) i els relats de La cambra sagnant (Proa, traducció de Cristina Badosa, 2000), hi trobaran, a més d’alguns contes d’aquest darrer volum, ara traduït el que hi dóna títol com “La cambra sanguinolenta”, uns quants relats més, refractaris tots a les idees rebudes de la tradició, que és la manera noble d’engrandir-la. Carter va dedicar un llibre als contes de fades de Perrault, i va obrir el pas a la revisió dels contes tradicionals en clau contemporània, feminista en el seu cas. En la trasbalsadora novel·la The Passion of New Eve (La pasión de la Nueva Eva, versió espanyola descatalogada avui), recuperava en gran manera l’Orlando de Virginia Woolf en clau pop distòpica estripada sense miraments. Com bé diuen els antòlegs de La companyia dels llops, “llegir Angela Carter és com arribar a la plaça de la revolució. A partir d’aquí, tot salta pels aires”.

No s’hi va posar per poc, en efecte. És també l’autora de l’assaig enlluernador The Sadeian Woman and the Ideology of Pornography (La mujer sadiana, en l’edició espanyola també descatalogada avui), una reapropiació de l’obra del marquès de Sade en clau feminista per a pensar la pornografia. Va tenir a càrrec seu col·leccions de contes com Wayward Girls and Wicked Women: An Anthology of Subversive Stories (“Nenes dolentes, dones perverses. Una antologia de relats subversius”), que guardo en l’edició espanyola igualment descatalogada: em van fer somiar que un dia la Carter pogués llegir els contes de la Rodoreda, que ben segur la hi inclouria.

Carter va morir jove, d’un càncer. Vaig poder parlar uns moments amb ella a la Fira Internacional del Llibre Feminista del 1990 a Barcelona, per transmetre-li els calfreds i el goig de llegir-la. Ara li diria a més que ho va encertar de ple: les joves que he tingut d’alumnes s’han decantat sovint, en els treballs finals de grau, per les històries de terror. Em sobtava, fins que ho vaig capir. Eren al·legories del terror secular inexpressable i inexpressat de les dones, dolentes o no, perverses o no. És el terror que la literatura d’Angela Carter estripa per extreure’n les vísceres sanguinolentes que, gràcies al seu art, s’eleven cap a la llum d’allò que sí que cal mirar i ella ens ha mostrat. Joves i no tan joves lectores, lectors, ací la tenim novament, per sort.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any