La responsabilitat històrica espinosa dels països industrialitzats envers el canvi climàtic

Aquest serà un aspecte central en la COP27 que ahir va començar a Egipte

VilaWeb
Michel Damian Patrick Criqui
07.11.2022 - 21:40
Actualització: 08.11.2022 - 19:26

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

​​No us deu haver passat per alt: la vint-i-setena Conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic (COP27) es va inaugurar ahir a Xarm el-Xeikh, a Egipte. Les discussions, que es preveuen dures, continuaran fins el 18 de novembre. Serà la primera COP en què la qüestió de la compensació financera pels danys que sofreixen els països en via de desenvolupament serà prioritària en l’agenda.

Aquesta cimera, que aplega prop de dos-cents països, serà marcada per l’augment de la desconfiança del sud envers el nord, i per les reivindicacions del grup de “països en desenvolupament + Xina”, on viuen, ni més ni menys, 6.500 milions d’habitants dels 8.000 milions del planeta!

La saga dels cent mil milions

Per entendre les tensions i els debats sobre aquesta qüestió central (qui és el responsable de l’escalfament global?, qui ha de pagar?), cal retrocedir en el temps.

Desembre del 2009: quan les negociacions de la COP15 de Copenhaguen arriben a la fi, el president nord-americà, Barack Obama, proposa una dotació de 100.000 milions de dòlars anuals, per a mobilitzar a partir del 2020, per al finançament de polítiques de mitigació i adaptació en els països en via de desenvolupament.

No era tant una qüestió de solidaritat nord-sud com un intent d’aconseguir un acord: transferències financeres dels països industrialitzats en canvi de compromisos de reduir les emissions dels principals països emergents. Tots, encapçalats per la Xina, es van negar a prometre res.

Tretze anys més tard, segons l’OCDE, els 100.000 milions es comencen a moure. Però l’anunci és rebut amb escepticisme i desconfiança pels països en desenvolupament. De fet, sembla que aquesta dotació és formada principalment per préstecs –que, per tant, s’hauran de reemborsar– i no pas per donacions. Aquest finançament és poc transparent en tant que “nou i addicional” respecte de l’ajuda tradicional al desenvolupament, i defuig gairebé qualsevol control dels països del sud pel que fa a l’assignació.

L’alenada d’aire fresc que havia estat la promesa de 100.000 milions s’ha convertit ara en una profunda frustració.

La serp marina de “pèrdues i danys”

Ja l’any 1991, durant les primeres negociacions per a la Convenció de les Nacions Unides sobre el Clima, l’Aliança de Petits Estats Insulars (AOSIS), tots vulnerables a l’augment de l’aigua, va proposar un “mecanisme internacional de compensació financera per pèrdues i danys associats als efectes negatius del canvi climàtic”.

De fet, el 2013, a la COP19 de Varsòvia, es va acordar de crear un mecanisme internacional de pèrdues i danys. Però, dos anys més tard, l’Acord de París especificava que era una eina de cooperació i no pas de reparació, i que no podia donar lloc ni servir de base a cap responsabilitat o indemnització.

Finalment, el 2021 va començar un diàleg sobre pèrdues i danys per als països més vulnerables a la COP26 de Glasgow (l’anomenat “Pacte Climàtic de Glasgow”).

Aquests darrers anys, els països del sud han fet pressió perquè es pugui activar oficialment un mecanisme de compensació financera per danys a la COP27. Però els Estats Units i Europa no ho han volgut mai i no donaran suport a la creació d’un nou fons.

A Xarm el-Xeikh, per a aquesta COP27, es limitaran, doncs, a proposar –aquesta és la posició oficial de la UE– d’enfortir les institucions existents . Aquestes tensions intenses tenen les arrels en la representació de les “responsabilitats històriques”, un concepte que estructura les negociacions d’ençà de principi dels anys noranta.

Una dimensió estructuradora de les negociacions climàtiques

El principi de “responsabilitats comunes però diferenciades”, consagrat a la Convenció sobre el Clima del 1992, va marcar la divisió del món en dos blocs, a més de cenyir el concepte de responsabilitat històrica només als països industrialitzats. Fins ara s’ha exclòs els països del sud, inclosa la Xina, de qualsevol obligació de reduir les emissions; després s’ha introduït el finançament de l’adaptació; i, finalment, la compensació econòmica pels danys que reben els països del sud.

Ha estat un element central de les negociacions climàtiques durant trenta anys, que expressava la demanda de solidaritat internacional contra les amenaces de l’escalfament planetari. Almenys en els discursos, perquè hi havia dificultats constants. De fet, aquest principi de responsabilitats històriques s’ha transformat amb el temps en demandes com més va més urgents, totes formulades en termes de “justícia climàtica”.

Els Estats Units han estat sempre un opositor tenaç a aquest principi. No l’ha adoptat mai i es va posar per escrit ja a la conferència de Rio (1992). Per tant, aquest principi no es pot interpretar com un reconeixement de les obligacions internacionals per part seva; encara menys com “una reducció de les responsabilitats dels països en via de desenvolupament” .

Aquesta posició continua essent la línia vermella de la diplomàcia climàtica de Washington.

Responsabilitats històriques relatives

L’economista Olivier Godard ha assenyalat que la responsabilitat històrica dels països industrialitzats, subjacent a les demandes d’indemnització per pèrdues i danys, no és tan fàcil d’establir com sembla, ni pel que fa als fonaments legals i morals, ni fins i tot a les estatístiques.

Però per als seus defensors, representants de països emergents o menys avançats, les coses són clares. Ja l’any 1991, el South Center, un laboratori d’idees dels països del sud, indicava que els països industrialitzats havien encapçalat històricament l’espai ambiental. I simplement observant les emissions relatives acumulades n’hi havia prou per a demostrar aquesta responsabilitat. Aleshores fóra justificat d’imputar als estats i a les poblacions actuals d’aquests estats les accions de les generacions passades. Per tant, els correspondria d’assumir les obligacions de reparar els danys causats pel comportament dels seus avantpassats.

Per veure-ho amb més claredat, cal estudiar l’evolució relativa de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, anuals i acumulades, dels països industrialitzats (conegut com a grup de l’Annex 1 de la Convenció sobre el Clima) i la dels països en via desenvolupament, els principals països emergents i Xina inclosa (grup No Annex 1).

Autors, dades PRIMAP, PIK (Potsdam Climate Institute), CC BY-NC-ND.

L’examen de les emissions anuals mostra una ruptura en els països de l’Annex 1 a partir del 1980 (el segon xoc petrolier), amb un lent descens d’ençà d’aleshores. D’altra banda, en els països No Annex 1 han continuat augmentant de manera exponencial. Resultat: si l’any 1980 les emissions dels països industrialitzats representaven el doble de les del grup “països en desenvolupament + Xina”, avui aquesta proporció s’inverteix. Per a les emissions acumulades (les que podrien mesurar la responsabilitat històrica) fins a la fi del segle XIX, abans del ple desplegament de la revolució industrial al nord, dominen les emissions dels països del sud.

Aleshores, el paisatge va canviar completament, i això fins al 1980, quan la quota dels països del nord va arribar al màxim (70%). D’ençà de llavors, ha continuat disminuint a causa del fort creixement econòmic dels països emergents. Avui encara supera el 50%, però abans de deu anys les emissions acumulades dels països en desenvolupament i emergents superaran les dels països industrialitzats. Aleshores es repartiran les responsabilitats històriques, almenys en un 50%.

Una responsabilitat moral?

D’una altra banda, abans del 1990 no es reunien les condicions bàsiques per a forjar un argument de responsabilitat. Les generacions anteriors no tenien coneixement previ del fet que les emissions de gasos d’efecte hivernacle alterarien el clima, per la qual cosa és impossible de culpar-les i, a fortiori, fer-ne responsables les generacions posteriors. I no cal dir que les generacions actuals no tenen capacitat d’acció, no tenen cap mitjà per a influir en les opcions energètiques i de desenvolupament de les generacions passades.

A més, va ser a partir dels anys noranta quan l’acceleració del creixement econòmic dels països emergents, a partir d’un augment en massa del seu consum de combustibles fòssils, va causar un augment igualment a gran escala de les seves emissions. De resultes d’això, cada any durant els darrers vint anys les seves emissions han superat cada vegada més les dels països de l’Annex 1.

Tanmateix, pel que fa a la responsabilitat individual instantània, les emissions per cap encara són molt més altes al nord que no al sud, a causa, sobretot, de la intensitat del consum energètic. Amb una excepció important: les emissions per cap de la Xina superen ara les de la Unió Europea.

SDES, Ministeri de Transició Ecològica (xifres climàtiques clau 2022).

Com podem veure, serà impossible de resoldre la qüestió de la responsabilitat històrica. Serà una discussió apassionada i al més alt nivell polític, però difícilment en sortirà cap decisió. Cap teoria de la justícia no podrà mai aconseguir un consens, i aquesta qüestió constituirà durant molts anys un skandalon, un escull, que podrà fer encallar la negociació.

Un conflicte insoluble

Les demandes dels països del sud no es poden satisfer plenament a Xarm el-Xeikh. Quant a “pèrdues i danys”, un important estudi publicat el 2018 estimava que, pel cap baix, serien de 290.000-580.000 milions de dòlars anuals el 2030. Amb la intensificació de l’escalfament, el cost dels impactes podria superar el bilió de dòlars anuals el 2050.

Per més fiables que siguin aquestes valoracions, no és versemblant d’imaginar que els Estats Units i la Unió Europea es comprometin a una responsabilitat que els obligaria a desemborsar centenars de milers de milions de dòlars cada any.

Tanmateix, ningú no té interès que la COP27 esdevingui un fracàs. S’haurà de trobar un compromís, insatisfactori, sobretot per als països en via de desenvolupament. La diplomàcia també és l’art d’emmascarar conflictes insolubles.

 

Michel Damian és professor honorari de la Universitat de Grenoble Alpes (UGA). Patrick Criqui és director emèrit de recerca al CNRS de la Universitat de Grenoble Alpes (UGA). Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes