Reservar taula a la Fonda Espanya a nom de Domènech i Montaner

  • L'especialització en restaurants i hotels de Domènech i Montaner, de qui es recorda el centenari de la mort, es pot resseguir a la Fonda Espanya del carrer de Sant Pau de Barcelona

VilaWeb
Joan Safont Plumed
21.12.2023 - 21:40
Actualització: 22.12.2023 - 08:50
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Finalment, una bona notícia. Sí, és pràcticament un tòpic exclamar-se de l’allau de noves infaustes, però, pel que fa al patrimoni, no fem sinó patir. Per més proteccions que s’atorguin, desapareixen establiments històrics, van a terra edificis singulars i tanquen espais de memòria. Per això volia començar celebrant la flamant reobertura de l’Hivernacle del parc de la Ciutadella, degudament restaurat i que encara no he pogut visitar. Aprofitaré les vacances de Nadal per anar-hi i estic segur que més d’un lector també ho farà. Paga la pena, perquè és un dels principals vestigis de l’Exposició Universal del 1888 i del projecte científic i naturalista que s’arrodonia amb el Museu Martorell de Ciències Naturals, el primer de la ciutat, i l’Umbracle. L’Hivernacle, obra de Josep Amargós i Samaranch, és avui un recordatori de les ambicions un xic arrogants de domini de la natura i del món dels nostres avantpassats vuitcentistes. Amb l’elegància funcional del XIX, és un cosí petit i llunyà del Jardin des Plantes de París i del Crystal Palace de Londres, alçat per a la primera de les grans fires de mostres mundials, l’any 1851.

Tot plegat no ha impedit que estigués tancat i sotmès a les inclemències dels vandàlics, esllanguint-se, durant setze anys. La reobertura ha estat presentada com la primera passa per a allò que se’n diu, ampul·losament, la Ciutadella del Coneixement, i que ha de convertir el recinte en un centre de connexions científic, de recerca i investigació, referent a Europa. Per anar endavant, cal tornar a les arrels d’aquell gran esdeveniment que aspirava a convertir el cap i casal en una metròpoli europea. No deixa de ser curiós que l’estocada final en la decadència dels vells edificis del parc fos el trasllat de les col·leccions dels museus de ciències naturals i de zoologia a l’edifici del Fòrum, construït amb motiu del darrer gran happening immobiliari-ciutadà. He de reconèixer que em costava de connectar amb les col·leccions minerals del Martorell, però, en canvi, recordo amb fascinació infantil la visita al Museu de Zoologia, al Castell dels Tres Dragons. Vivia llavors amb una autèntica fal·lera pels animals i, encara que dissecats –o engabiats al zoològic, a quatre passes–, poder-los veure de prop em fascinava. Anys més tard, vaig saber que aquell edifici tan curiós havia estat concebut no pas com a sala d’exposició sinó com a restaurant.

L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (1849-1923).

Domènech, l’arquitecte dels hotels i restaurants

Un restaurant alçat per un arquitecte que deu anys abans d’aquella obra que l’havia de situar com a primer arquitecte modernista i que havia de convertir en un resum del seu programa artístic, a més d’un mitificat taller d’arts i oficis, havia escrit a la Renaixença un article programàtic titulat: “En busca d’una arquitectura nacional”, en què començava reconeixent: “La paraula final de tota conversació sobre arquitectura, la qüestió capital de crítica ve a girar sens voler a l’entorn d’una idea, la d’una arquitectura nacional moderna.” És Lluís Domènech i Montaner, nascut el 30 de desembre de 1849 a Barcelona i mort a la mateixa ciutat el 27 de desembre de 1923, ara farà cent anys. Malgrat que va construir edificis tan emblemàtics com el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau, ambdós Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO; la Casa Lleó Morera, l’Institut Pere Mata de Reus i la Casa Navàs a la mateixa capital del Baix Camp; un fet que singularitza l’obra d’aquest patrici de la Renaixença és la seva especialització en la construcció, reforma o decoració d’hotels i restaurants.

Tot havia començat, com dèiem, amb l’Exposició Universal, quan no tan sols es va ocupar del cafè-restaurant d’estètica medievalitzant i decoració en ceràmica i ferro, que li va valer el nom popular pres d’una comèdia de Pitarra molt de moda als teatres barcelonins, sinó que també s’encarregà de l’establiment que havia d’acollir els expositors i visitants: l’Hotel Internacional del passeig de Colom. Aixecat en un temps rècord, superant tota mena d’entrebancs tècnics i desmuntat tot just acabat el certamen. De la cuina de l’hotel, d’un miler d’habitacions, dirigit pels empresaris francesos Guillier i Michelin, se’n va fer càrrec monsieur Bourgerois, un xef que va venir directament de Montecarlo, amb la seva vaixella i el seu personal. De l’excel·lència del xef –també es parla del treball del marmitó monsieur Laffitte– i el seu personal en dóna notícia Nèstor Luján, quan assegura que l’organització de la cuina era tan perfecta que es podien coure quatre-cents bistecs alhora. Del Castell dels Tres Dragons, se n’ocuparen els responsables del restaurant Martin, de la Rambla, que van servir els banquets oficials de l’esdeveniment. Una vegada clos, el consistori va decidir de convertir-lo en museu d’història. Tampoc no manté el seu ús el Grand Hotel de Palma, avui seu de la Caixa, i no resta pràcticament res del Balneari Roqueta, de Tona, que dirigí el seu fill Fèlix. Algú pot afegir que l’Hotel Casa Fuster és obra seva, però cal recordar que l’actual hotel va ser construït com a domicili de Marià Fuster i Consol Fabra i Puig, filla del marquès d’Alella.

La sala de lectura de l’Hotel Espanya, en una foto d’època.

La història d’un gran hotel

Ara, si volem seure a taula amb Domènech i Montaner, hem de traslladar-nos al carrer de Sant Pau núm. 9-11, a tocar, paret amb paret, del Gran Teatre del Liceu. La història de l’actual Hotel Espanya, més conegut per Fonda, arrenca amb la desamortització de Mendizábal, quan els antics convents que s’arrengleraven a la Rambla van ser exclaustrats. Al solar del convent de la Bona Nova dels Trinitaris Descalços, incendiat el juliol del 1835, s’hi alçà el nou coliseu líric. Al costat, s’hi van instal·lar uns banys públics, una classe de servei públic habitual en aquells temps. El 30 desembre de 1858, quan Domènech tenia nou anys, es va anunciar l’obertura en aquella mateixa adreça de la nova Fonda d’Espanya, projectada per l’arquitecte Josep Buxareu i Gallart. Josep Colomer n’era el propietari i Pelegrí Riu l’administrador. Emparentats entre ells, van acabar heretant-ne la propietat l’esposa i el cunyat d’aquest darrer, Margarida i Miquel Salvadó Llorens, ceretans com el seu besoncle. Aquest darrer, propietari de la colònia Salvadó de Puigcerdà i estretament vinculat al catalanisme polític i cultural –era el cunyat de Narcís Oller–, en va acabar obtenint la propietat total per culpa d’un fet traumàtic que sacsejà la ciutat. El 7 de novembre de 1893, enmig de la representació de Guillem Tell de Gioachino Rossini, Santiago Salvador va llançar una bomba Orsini a la platea del Liceu. L’hotel veí va acollir morts i ferits del teatre, abans de ser traslladats a l’Hospital de la Santa Creu. Entre les víctimes, l’únic fill de Pelegrí Riu i Margarida Salvadó, Sebastià.

Esdevingut l’únic propietari, Miquel Salvadó va encarregar a Domènech la decoració d’un establiment que amb els anys havia esdevingut un dels més reputats de la ciutat. Amb l’arquitecte coincidia políticament –Domènech havia presidit l’assemblea de la Unió Catalanista en què es van redactar les Bases de Manresa, a la qual havien assistit els cunyats Salvadó i Oller–, però també artísticament. A més, volia comptar amb els millors artistes per a donar un nou impuls a l’establiment, modernitzar-lo i dotar-lo de tots els luxes i conforts dels millors restaurants europeus, convertint-lo també en un emblema del modernisme que senyorejava de feia anys la ciutat. A partir del 1898, Domènech va acomplir un projecte de reforma integral de l’edifici i de decoració dels espais, pels quals va comptar amb el bo i millor dels artistes del moment. A l’hora de dissenyar la decoració, premiada amb un diploma oficial de l’ajuntament que encara avui es pot admirar a la recepció, va tenir en compte el nom de l’edifici, i hi va deixar patent la seva idea d’estat. Així es pot veure a la xemeneia d’alabastre de l’escultor Eusebi Arnau, cisellat per Alfons Jujol, amb representacions del caliu familiar i de la llar i un escut, no pas borbònic sinó austriacista, amb la tradicional àguila bicèfala. Al menjador del restaurant i en més espais, els escuts heràldics dels vells regnes i senyorius hispànics també evoquen la mateixa idea de monarquia composta. També és més que evident l’ús públic de la llengua catalana al pati, en què dues dones d’estil Alfons Mucha desitgen “bon dia” i “bona nit” als hostes; o a la benvinguda al visitant tot just travessada la porta, anant cap a l’antiga recepció.

L’anomenat Pati del Bon Dia de l’hotel.

La fascinació japonesa de les sirenes

Però la sala que encara avui enlluerna qualsevol visitant com ho devia fer la primera vegada que es va obrir al públic és l’anomenat menjador d’hostes o Sala de les Sirenes, per la representació d’aquestes criatures marines seductores que omplen la paret del fons de la sala, i que són atribuïdes al pintor Ramon Casas. Així ho expressava la revista la Il·lustració Catalana, quan elogiava les parets “hermosament esgrafiades amb figures de nereides i gran quantitat de peixos i caragolines dins de transparències d’aigua per cèlebre pintor Casas”. Siguin de Casas o no, el fet cert és que denoten la fascinació que el modernisme va tenir pel Japó. Només cal veure les onades, que semblen pintades per Hokusai. Domènech i Muntaner i Ramon Casas devien ser uns otakus pioners. Després d’extasiar-me a la sala, accedeixo a la cuina on em trobo els caps de cuina, Edu Rodas i Rubén Maldonado, que feinegen amb gambes i calamars com els que es poden veure a les parets de la sala. Em confessen que encara avui queden meravellats per la bellesa d’aquell espai. Potser per això, fent un cop d’ull a les dues propostes de menú, avalades pel director gastronòmic, el multiestrellat Martín Berasategui, hi trobo una notable presència marina: calamar, sardina, mol·luscs, verat, ostres, caviar o lluç.

La Fonda Espanya ha viscut darrerament alguns canvis. El cap de cuina anterior, Germán Espinosa, va deixar-los per emprendre el seu propi projecte, Mae, on hi havia hagut l’històric Freixa. També hi ha hagut canvis a la propietat. El grup Condes, que n’havia portat la gestió fins aquest estiu, l’ha cedida a OD Group, que es proposa de fer algunes intervencions vint anys després de la gran reforma que va fer tornar a lluir el vell hotel del carrer de Sant Pau, en franca decadència de feia dècades, com retrata la novel·la Entre Sant Peters i Sant Pau, d’Antoni Munné-Jordà. L’essència no canviarà, simplement es tractarà, com deia la publicitat del llavors Grand Hotel d’Espagne, de dotar-lo de “tout le confort moderne”, perquè Lluís Domènech i Montaner s’hi sentís ben acollit. Per si de cas, una altra vegada provarem de reservar taula a nom seu.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any