Dimecres els lectors de VilaWeb van tenir ocasió de llegir un article signat pels directors i els cofundadors de l’empresa de tecnologia eòlica Ecotècnia en forma de carta oberta a la meva persona (“Miquel Puig: agafem el bou per les banyes, si us plau!“). En conseqüència, em sembla que la meva obligació és respondre-hi de la millor manera que pugui.

La carta oberta dedica una part relativament reduïda a unes opinions expressades per mi en un article publicat fa uns quants dies a l’Ara i la resta a relatar l’experiència empresarial d’Ecotècnia.

Sobre aquest segon aspecte, voldria deixar clara la meva posició respecte de dues afirmacions que s’hi fan i que crec que constitueixen l’essència del relat. La primera, que “Catalunya va tenir l’oportunitat de ser una respectable potència eòlica als anys noranta” gràcies a la visió, l’audàcia i la tenacitat dels fundadors d’Ecotècnia. Hi estic completament d’acord. La segona, que la desaparició d’Ecotècnia com a empresa independent –i, per tant, d’aquesta oportunitat– no va preocupar gaire la Generalitat del moment. Com que aquesta desaparició va tenir lloc el 2007 i jo vaig deixar el departament de la Generalitat competent en la matèria l’any 1998, no puc parlar dels últims nou anys, però sí que puc confirmar que, en els anys previs, a les més altes esferes de la Generalitat el que li passés a Ecotècnia va preocupar poc. Ho puc afirmar perquè jo hi era i perquè m’ocupava de la majoria de les coses que, en matèria industrial, sí que preocupaven, i que es poden condensar en dues paraules: crisi industrial. Em refereixo al tancament de fàbriques tèxtils al Berguedà i al Ripollès, a la desaparició de la indústria de l’electrodomèstic i de l’electrònica de consum, a l’enèsima crisi de SEAT, a la fugida de l’accionista dominant de la Seda de Barcelona, a la gestió d’un complex industrial de forja pesant que havíem heretat de l’INI, a la de La Maquinista Terrestre y Marítima i a multitud de casos més, entre els quals la crisi d’una fàbrica que s’esmenta a l’article, Metales y Platería Ribera, popularment coneguda per “Can Culleres”, crisi que va justificar un punt de debat en una reunió entre Felipe González i François Mitterrand.

I, en termes energètics, què preocupava la Generalitat? No eren qüestions de la meva competència, però vaig assistir a reunions d’alt nivell per tractar de dos assumptes. El primer, l’amenaça que les elèctriques catalanes –ofegades pel deute– fossin absorbides per una companyia madrilenya molt primitiva la principal virtut de la qual era la solvència financera que li proporcionava el fet que, com que no havia invertit en nuclears quan corresponia de fer-ho, encara continuava produint electricitat a base de carbó. El segon, protagonitzat per Pere Duran Farell, aleshores un mite vivent de l’energia a Espanya, que tractava de convèncer la Generalitat que el futur requeria que el gasoducte que havia de portar el gas algerià connectés amb els que havien de venir de Rússia. Tant l’un assumpte com l’altre venien massa grossos a la Generalitat, de manera que FECSA, ENHER i HECSA van acabar absorbides per ENDESA i els gasoductes es van construir sense pensar en la interconnexió.

Mirant retrospectivament, és obvi que hauria estat molt millor oblidar-se de les tecnologies del present i dedicar més atenció a les renovables. Però, tot i que va promoure intensament les minicentrals hidràuliques, la Generalitat no va fer-ho. Per mirar d’entendre per què, crec que cal tenir en compte tres fets. El primer, que el preu del petroli –que, al cap i a la fi, era el que semblava que havia desencadenat la gravíssima crisi industrial que travessàvem– anava recuperant els preus previs a la crisi. El segon, que aleshores només una minoria de la població s’oposava a les nuclears, i que aquesta minoria no va créixer significativament fins que no es van saber les conseqüències de la catàstrofe de Txornòbil (1986) i només ha esdevingut dominant a partir de Fukushima (2011). El tercer, que tot i que s’anava formant un consens científic entorn de l’existència d’un canvi climàtic produït pels gasos hivernacle que ens duia a la catàstrofe col·lectiva, aquest no s’imposaria fins a començament dels anys 1990. En definitiva, el Pujol que el 1982 afirmava que el futur de l’energia estava en les tèrmiques i les nuclears s’equivocava de mig a mig, però representava el pensament dominant en aquell moment.

Passem ara a les meves opinions a l’article a l’Ara (“Transició ecològica: raves i fulles”). Molt succintament, el que hi deia eren dues coses. Per una banda, que la lluita contra el canvi climàtic ens obliga a una inversió massiva en generació d’electricitat renovable i en electrificació. Per una altra, que aquestes inversions, per molt necessàries que siguin, no ens garanteixen avançar en la necessària transformació del nostre model productiu. Com encertadament sintetitzava ahir a Twitter un desconegut, el meu missatge era “que si volem que els fons [Next Generation] canviïn el model productiu s’ha d’invertir en ecotècnies”.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.