En Ramon té una xarxa que conspira a favor nostre

  • En aquest país nostre, negat i esquarterat i d'expressió sempre resilient, el concepte xarxa (i la seva pràctica) ens representa i vertebra al mateix temps: 130 universitats del món amb docència d'estudis catalans, 4.000 estudiants matriculats enguany en 31 estats d'Europa i d'Amèrica i d'Àsia

Núria Cadenes
26.07.2023 - 21:40
Actualització: 26.07.2023 - 22:28
VilaWeb

Em sembla que ja ho he dit alguna altra vegada, però és que m’hi trobo sovint: sóc fatal a l’hora de posar títol a les coses. Als articles, sobretot. Com que avui el tema no és especialment clicable, que parla de professors i universitats i lletres sense polèmica, me n’he inventat un que vejam com va. Que potser hauria pogut escollir un altre tema, però com que és el darrer article de la temporada, volia que s’hi pogués celebrar alguna cosa. I que també tinc ganes d’agrair. I que molta gent ho deu saber, això que es va constatar l’altre dia, a València, però jo no ho havia vist mai. I que em va impressionar.

Estrictament parlant (o estrictament escrivint), el títol d’aquest apunt potser hauria de ser “37es Jornades Internacionals per al Professorat de Català”, però entenc que això, ben probablement, cridaria poc l’atenció. I és cert que no cal caure en la fal·lera del tot per un clic, però tampoc deixar-se endur pel tant se me’n dóna. Penso.

Però vinga, al tall, que és molt concret: aquest juliol que ara s’acaba he tingut la sort de poder participar com a convidada, al costat de la poeta Maria Josep Escrivà, a la inauguració de la trobada anual de les persones que cada dia, a tot el món, discretament, tenaçment, somrientment, fan això que diu el titular: conspiren a favor nostre.

Conspiren: tendeixen a un fi comú.

A favor: de la llengua catalana.

A la sessió inaugural, per parlar de la necessària visibilització de les escriptores (molt bones, bones o regulars, si no volem tenir una panoràmica esbiaixada i adulterada de la literatura catalana, les escriptores hi han de constar: aquesta obvietat que encara hem de repetir), vam triar un vers de Mercè Rodoreda que condensava fons i intencions: “mireu la nostra mà si no l’heu vista!” Perquè sovint passa això, que no és que no hi siguin (malgrat les negacions i les dificultats materials i els condicionants socials, hi són), sinó que no les mirem.

I vam xalar. Molt. I després, a més a més, vam poder sentir en Josep Piera dient calmadament i apassionadament Jordi de Sant Jordi i Ausiàs Marc. I va ser bonic tot. I, mentre això passava, jo no em podia treure del cap que el rodoredià “mireu la nostra mà” servia també com a divisa per a totes i cadascuna de les persones que omplien l’Aula Magna de la Universitat de València en aquella inauguració.

Mireu-la, sí, si no l’heu vista.

Mireu-la, tants anys com fa que hi és i que treballa a favor vostre. A favor nostre. Sense demanar medalles. Pel goig de fer-ho. Perquè és tan necessari. Per mostrar i evidenciar que el català no accepta el tancament en cap reducte, que alça el cap i parla amb el món i és, evidentment, llengua de recerca i coneixement.

Vaig dient mireu-la i encara no l’he esmentada de manera directa. Ho faré ara. Mireu-la, la Xarxa Llull: flexible, enginyosa, tenaç i nuada amb molts accents, una eina que ja s’ha mostrat eficaç per tal de garantir i consolidar la presència internacional del català en l’àmbit acadèmic i cultural. Que d’això parlem. De la Xarxa Universitària d’Estudis Catalans a l’Exterior, que té prou pompa i, alhora, un nom més curt i amanerós: Xarxa Llull. Perquè és senzill i honora clarament l’insigne filòsof mallorquí i perquè pren la denominació de l’Institut Ramon Llull que l’impulsa i la nodreix.

Aquest juliol, durant quatre dies, a València, s’hi han trobat una vuitantena d’aquests professors que hi ha escampats pel món, i han fet tallers i xerrades i han navegat per l’Albufera: xarxa. Que en aquest país nostre, negat i esquarterat i d’expressió sempre resilient, el concepte xarxa (i, si m’ho permeteu, la seva pràctica) ens representa i vertebra al mateix temps. I que també es pot explicar en un bell grapat de dades objectives: 130 universitats del món amb docència d’estudis catalans, 4.000 estudiants matriculats enguany en 31 estats d’Europa i d’Amèrica i d’Àsia. Que resulta que això ens equipara a llengües com ara el noruec, el txec, el finès o el neerlandès, que són iguals que la nostra (mitjanes quant a volum en el context europeu) i que compten amb el suport i els recursos dels seus estats. A diferència de la nostra, que no en té, de suport. Ni d’estat. Que els té en contra.

En tot cas, el fet és que cada any hi ha alguns milers d’estudiants al món que no és tan sols que sàpiguen el català i el tinguin present (que ja seria ser), sinó que l’incorporen a la seva vida professional. I diria que només en la possibilitat de traduccions literàries en tots els sentits (català-resta del món / resta del món-català) la feina prou que es deu haver notat. A més a més, com que aquest professorat que es va trobar a València farceix la programació acadèmica amb propostes interdisciplinàries (que si cinema, que si teatre, que si lectures, que si música, que si tot), els cursos (a Berlín, a Sao Paulo, a Nàpols, Tòquio o Nova York) esdevenen, alhora, importants punts d’internacionalització per als creadors, d’irradiació cultural. Gràcies als nostres somrients, pencaires, competents agents en una xarxa organitzada que conspira, sí. I sort en tenim.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any