Es diu Ramon Pelegero Sanchis, estudia filosofia i lletres a la Universitat de València, en l’especialitat d’història. El catedràtic Joan Reglà li ha proposat de ser el seu ajudant a la càtedra d’Història Moderna. És un salt important per al fill petit d’un fuster cenetista, que ha passat per la presó, i de la filla d’un dels fundadors locals de la UGT. Una família humil, sense místics ni grans capitans, del carrer Blanc de Xàtiva. Un professor ha convençut el pare que el fill que espera incorporar al petit taller serveix per a estudiar, i amb beques arriba fins al carrer de la Nau. Alhora, el Pele –com tothom el coneix– ha mamat la música d’ençà que era petit. Son pare, president de la Societat Musical la Nova, li ha transmès la passió. Toca el flautí, ha treballat a Radio Játiva de discjòquei i té una guitarra amb què posa música a les seves vel·leïtats literàries.

A la taverna Casa Pedro, a la plaça del Picador de Dosaigües, l’ha sentit cantar Joan Fuster. El polígraf de Sueca, amb qui s’havien conegut en un homenatge a Ausiàs Marc providencial, en resta enlluernat i de seguida el posa en contacte amb els qui, a Barcelona, volen fer realitat la necessitat de cançons d’ara. El desembre del 1962, Fuster i Pelegero pugen de València amb el TAF. El dia 15, a l’auditori del Fòrum Vergés, el Pele canta per primera vegada al públic barceloní amb el nom de “Raimon”. Un nom artístic, allunyat d’aquell “Pele” que podria ser l’àlies d’un guitarrista del Somorrostro, elegit per separar l’artista amateur de l’“erudit solemne” o “professor barbut” que encara sembla dubtar. La força tel·lúrica de “Al vent”, la cançó que l’any 1959 havia escrit després d’un viatge de paquet amb Vespa entre Xàtiva i València, acabarà decidint per ell. L’any 1963 publica el primer disc, amb un disseny de Jordi Fornas i fotografies d’Oriol Maspons.

Intel·lectual i artista: autoexigència i llibertat personal

Amb aquest relat iniciàtic fulgurant comença la biografia Raimon. Aquest jo que soc jo, encarregada pel cantant al periodista Miquel Alberola i publicada per Ara Llibres. Si en compte de néixer a Xàtiva l’any quaranta, quan encara no havien mort tots, hagués nascut als Estats Units –un país que conegué tan bé, i que va esdevenir un cert refugi en temps de proscripcions–, segur que l’hauríem vist protagonista d’un film, com hem vist darrerament, en excel·lents biopics, els de Freddie Mercury, Elvis Presley, Bob Dylan i Bruce Springsteen. Mancats d’un audiovisual d’aquesta ambició, ens conformem a llegir la peripècia de ser Raimon, convenientment aparellada de la seva discografia. Perquè les cançons són, d’alguna manera, el negatiu d’una vida marcada pel compromís cívic, l’autoexigència artística i la lluita per mantenir la llibertat personal en qualsevol context.

Per a un nen dels vuitanta, Raimon és, en certa manera, una herència. Com molts, vaig néixer en una casa on hi havia els seus discs, i formava part d’un fil musical compartit, al costat de músics coetanis, de Lluís Llach a Paco Ibáñez, passant per Joan Manuel Serrat. Els he vists tots en directe, justament gràcies als pares. A partir d’aquí, no crec que reveli cap secret professional, he pogut conèixer de prop Raimon gràcies a l’edició dels seus dietaris –Personal i transferible i Punxa de temps, publicats per Empúries–, una d’aquelles oportunitats, ni tan sols somniades, que et dóna la vida de treballar a prop d’un referent. Això em va permetre d’intuir per partida doble, tant en la seva irònica condició actual de “vulnerable ancià –que no venerable–”, com en les anotacions de primers dels vuitanta, un Raimon íntim, indestriable de la seva faceta pública. Un Raimon que vol dir, evidentment, Annalisa Conti, la seva inseparable companya de vida, la seva mànager i la dona que féu possible l’artista. La lectura aquests dies de la biografia me n’ha reblat les impressions sobradament.

En primer lloc, ningú no pot dubtar que Raimon és un intel·lectual. Un dels grans creadors de consciència col·lectiva de la segona meitat de segle XX al nostre país. Ja ho va deixar escrit Josep Pla en el retrat que li féu l’any 1966, inclòs en el volum Retrats de passaport. Amb l’escriptor, que va conèixer a través de Fuster, hi lligà un estret vincle personal, encarnat en un mític viatge amb cotxe amb Annalisa al volant i una estada del de Llofriu al carrer Blanc. “És un jove molt cultivat i no intervingueren, en cap moment, en la seva formació, ni l’espontaneïtat, ni l’atzar, ni la improvisació, amb la inevitable pèrdua de temps. Malgrat la seva tendència a una presentació popular –mànigues de camisa–, és un universitari dels temps que vivim, poc donat a la manera d’ésser barroca i a les buidors inútils i pomposes. A Xàtiva vaig veure la seva petita biblioteca: molt ben escollida, excel·lent.” Per a Pla, era la lletra, molt més que no pas la música, la clau de Raimon com a poeta de la seva generació.

Val més no ser entès que romandre callat

Les influències i amistats de Fuster, Pla, Salvador Espriu, Andreu Alfaro, Joan Miró, Manuel Vázquez Montalbán…, les lectures dels clàssics –impossible d’acostar-nos a Marc sense les seves versions–, els vincles internacionals, un lligam essencial amb la realitat i els orígens, l’han fet únic. Aquests elements, alhora, han estat determinants per a bastir la trajectòria d’algú que, tot i assumir plenament i de manera conscient la veu d’un poble, per dir-ho parafrasejant el poeta Vicent Andrés Estellés, no solament va saber resistir les prohibicions, cancel·lacions, proscripcions, censures i boicots del franquisme, sinó també les temptacions de ser guardat, amb pastilles de càmfora, a l’armari de l’antifranquisme, o ser usat o controlat per altri. Aquesta tenacitat, com a artista i ciutadà, a deixar-se dominar per les circumstàncies polítiques de cada moment, és il·lustrada en tot de passatges del llibre. En primer lloc, tot i ser company de viatge i amic d’alguns dels seus líders (“T’he conegut sempre igual”, dedicada a Gregorio López Raimundo), volia dir rebutjar els cants de sirena dels partits per a fer carrera política, i no sentir-se còmode en la reduccionista etiqueta de cantant-protesta. Però també dir la seva i navegar contra corrent, quan la cosa més fàcil hauria estat deixar-se endur. Ho escriu ell mateix a la cançó “Soliloqui solipsista”: “Parlant amb mi mateix he arribat a un acord, provisional, i m’he dit: més val no ser entès que romandre callat. T’entendran? No t’entendran? No t’entendran.”

En un món incert, continua havent-hi motius de sobres per a dir que no som d’eixe món i mantenir l’esperança en el difícil camí d’amor on som junts tu i jo. Però, malgrat que les cançons no han perdut actualitat, la figura de Raimon, reconegut amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, entre més guardons i premis –també els d’un País Valencià que ahir com avui li ha fet el pacte de la fam–, s’ha preservat de mal envellir, d’arrossegar-se pels escenaris o de ser una ombra d’allò que havia estat. Com obsessivament ha servat la seva obra, amb tots els dubtes i les incerteses de cada època, a vuitanta-cinc anys ha deixat ordenat el llegat per al dia de demà, amb la fundació que porta el nom del matrimoni. El 28 de maig de 2017, el final de Raimon es va retransmetre en directe per televisió. Dalt l’escenari del Palau de la Música, les darreres paraules van ser: “Fins ací ha arribat la riuada, que diuen a València.” De llavors ençà, ni reaparicions ocasionals ni participacions especials. Un adeu, clar i serè, per a tornar a ser Ramon Pelegero Sanchis, l’home que llegeix, escriu i passeja per la Rambla, mira la mar de Xàbia o puja i baixa els carrers de Xàtiva, al costat del seu amor.