Raimon: “Em van arribar a oferir molts duros perquè cantés en castellà”

El 28 de maig de 2017, Raimon (Ramon Pellegero Sanchis, Xàtiva, 1940) va fer el seu darrer concert amb un Palau de la Música ple i enfervorit. D’ençà de llavors, el cantautor i la seva esposa, Annalisa Corti, s’han dedicat a organitzar el seu llegat, que es conservarà a Xàtiva. També a ordenar papers i documents d’una carrera de més de cinc dècades. Entre aquest material hi ha les llibretes en què Raimon va anar prenent notes del seu dia durant la dècada dels vuitanta. Ara aquelles anotacions han donat lloc a Personal i transferible (Empúries), un primer volum del dietari de l’artista, que continua allà on va deixar Les hores guanyades i que abraça tot el 1982 i 1983.

Submergir-se en la intimitat del cantant és recuperar uns anys en què un cantautor que va ser símbol de la lluita antifranquista –amb censures, multes i tota mena de prohibicions– ha de trobar el seu lloc en la nova societat democràtica. Un temps en què la creativitat no s’atura, ni l’activitat pròpia del seu ofici, i en què els viatges, les amistats, les lectures i els judicis afilats sobre la política del moment s’acompanyen de reflexions personals sobre el pas del temps, la mort i l’amor, on té un paper imprescindible la seva inseparable Annalisa.

—Al llibre apareixen força entrevistes, i d’algunes us queixeu que us fan dir el que no heu dit, o a l’inrevés… “Les entrevistes, quin endimoniat invent”, hi escriviu. Em feu confiança?
—És un endimoniat invent, però funciona [riu]. A vegades et pregunten unes coses, sense ni haver-se preparat res… “Vostè quin any va néixer?”. Doncs, no me’n recorde…

—L’any 1983 vau publicar Les hores guanyades, el dietari que vau portar durant l’enregistrament de Raimon. Totes les cançons. Aquell dietari acaba el 22 de desembre de 1981, i ara Personal i transferible comença just tres dies després.
—M’havia enganxat i vaig continuar escrivint fins que vaig dir prou. Amb Les hores guanyades volia donar a conèixer una cosa en què la gent no pensa. És a dir, com es fan els discs. A més, pensava que eren uns anys en què podien passar una gran quantitat d’esdeveniments que condicionarien el futur de la societat on vivim. S’acabava el franquisme, feia cinc anys que s’havia mort el Dictador. Aleshores es començava a viure un altre tipus de societat, amb eleccions i aquestes coses, i vaig començar per això. Amb aquesta idea.

—El tòpic diu que aquesta és una època de desencant, però vós no vau estar mai encantat…
—Mai de la vida! És molt complicat estar encantat. Jo el desencantament no l’he patit. Vaja, sóc una persona mitjanament normal, no m’enlluernen així perquè sí. Tinc un criteri i el porte a la pràctica. Encantat no ho he estat mai. I, a més, amb tot el que he viscut, perquè jo vaig néixer als quaranta, no és per estar encantat.

—Sobre l’anterior dietari dieu: “Cap emoció. És el meu primer llibre. No em preocupa gaire com serà rebut i no estic gens segur d’haver fet bé de publicar-lo. Si l’hagués de publicar ara, no ho faria… No veig que em produesca cap tipus de gratificació el fet de publicar.”
—Crec que s’ha de publicar perquè pot tenir un cert interès, però no sóc entusiasta. El llegirà qui tinga una mica de curiositat, si més no. O tafaneria, qui sap. Són coses molt personals, però transferibles, com diu el títol.

—Acabeu el 1981 llegint El viatge s’acaba, de Josep Pla. De fet, al llarg del dietari llegiu uns quants llibres d’aquest gènere. En sou lector habitual?
—Alguns sí que m’interessen, d’altres no. Més que de dietaris d’autors, de les obres que fan segons quins autors.

—Pel llibre desfilen amics, com Manuel Vázquez Montalbán i Anna Sellés, Andreu Alfaro, Rafael Ribó, Joan Fuster i Manuel Vicent, que no formen part del món de la cançó. De fet, en la vostra carrera es veu una certa distància amb la resta de cantants.
—Jo he tingut més amistat amb gent que no era de món de la cançó. Tenint en compte que tampoc érem tants cantants. A banda de mi mateix, hi havia en Llach, la Bonet, en Pi de la Serra, que ja tenien menys públic… L’Ovidi, molt poc també. No érem un gruix. Potser els que teníem més gent érem en Llach i jo.

—Cadascú feia la seva carrera?
—Sí, però al principi anàvem tots junts. Anàvem amb l’Espinàs, en Delfí Abella, en Miquel Porter, els Setze Jutges… Nosaltres érem els més joves i ells anaven deixant-ho. Quan vam començar a tenir una mica de publicitat, cadascú feia la seua. Jo vaig començar molt prompte a fer els recitals sols. O feia una primera part de gent que era afí i una segona part jo tot sol. I a partir d’un cert moment, era jo tot sol i prou.

—De fet, sempre heu tingut aquest desig d’independència, que es veu molt bé al dietari.
—Sóc molt així. Una mica torracollons, però bé.

—L’any 1982 rebutgeu la Creu de Sant Jordi perquè “la condecoració […] podria dur a pensar que jo ja he fet el que havia de fer i que se’m reconeixia i se m’enviava a un ‘museu de la resistència antifranquista’”. Era aquí on us volien portar als cantautors?
—És clar. És que era com si et donessen la benedicció i a fer punyetes. Els altres no ho sé, però en el meu cas em volien arxivar. Segur. Hi havia un tipus de gent que tenia això al cap, que amb el franquisme estava molt bé el que feies, però a partir de la mort de Franco, per què cony has d’emprenyar?

—Això us feia molest?
—Els emprenyava i m’ignoraven.

—Lluny del museu, apareix un cantant que escriu cançons, que fa concerts, que enregistra especials per a Televisió Espanyola. Un cantant que també parla de l’angoixa i el neguit que causa aquest ritme.
—Una angoixa de donar novetats i, després, d’internacionalitzar, perquè jo he cantat molt per fora. Possiblement, sóc un dels cantants catalans que ha cantat més per fora.

—I sempre en català.
—Sempre en català. Amb traduccions, o bé traduïa el programa o bé jo durant el recital. He fet dues gires al Japó. He cantat a França, Alemanya, Itàlia, Suïssa, els Estats Units… A molts llocs del món.

—Quantes vegades us han preguntat per què cantàveu en català?
—Em donaven molts duros perquè cantés en castellà. També en francès, perquè jo cantava molt a França. Fins i tot alguna vegada també m’havien ofert que cantés en anglès. Des del primer disc em van venir editores perquè passés a cantar en castellà.

—Cantar en català ha estat una qüestió de principis?
—Per a mi sí. És que trobe normal cantar en català. Sóc de Xàtiva.

—De tota manera, malgrat aquesta angoixa, hi ha un moment que dieu que, si no feu cançons, us sentiu poc justificat en el vostre viure.
—És clar, perquè és evident que jo estava en funció de fer cançons i tenir contacte amb el públic.

—Els primers anys de la dècada dels vuitanta hi ha molta efervescència política: la crisi del PSUC, l’arribada del PSOE al poder, on alguns coneguts o amics vostres arriben a ministres…
—Escriure m’ajudava a aclarir-me. Pensa que quan arribaven eleccions, els mateixos que m’ignoraven em venien a demanar el vot i que cantés per a ells. No ho he fet mai.

—Escriviu: “Per a molta gent que s’autoqualifica d’esquerra, la passió nacionalista és l’únic espai des d’on es pot contestar avui l’ordre que s’ha imposat al Regne d’Espanya des de la mort del dictador. Passió nacionalista que només es pot donar des de les nacionalitats oprimides. Però el fet que aquesta passió només es pugui donar des de les nacionalitats oprimides –perquè si es donés des del centre enfortiria el poder actual– fa difícil que la contestació pugui atènyer l’objectiu de destrucció de l’actual ordre establert.” No us ressona la situació actual?
—[Riu.] Ho pensava i ho pense.

—Encara creieu que cal destruir l’actual ordre establert?
—Home, jo estic convençut que això no porta enlloc. És com allò que diuen de les autonomies. És que no es tracta d’autonomia, es tractaria de fer un estat confederal. O almenys un estat federal. Però el que tenim ara és un estat de les “autonosuyas”.

—Sobta descobrir que la cançó “Cantant de cantants” és una sàtira d’aquest concepte de nació de nacions que avui dia també es torna a fer servir.
—Vaig dir, mira, nació de nacions, doncs jo, cantant de cantants. Al llarg de la cançó vaig fotent bromes d’una a l’altra. Això de “nació de nacions” és una collonada. Si és una nació, no pot ser de nacions. Se’n diu estat plurinacional, però no nació de nacions.

—Preneu nota d’una discussió amb amics de Manuel Vicent, progressistes, plena de tòpics anticatalans. “L’única cosa que ens uneix a aquesta gent és el que ens separa. El pur desacord no solucionable sobre el que han de ser els catalans.”
—Encara hi ha molta gent així, sí.

—Al País Valencià, als anys vuitanta ja vau notar que llavors AP us veia com algú a fer desaparèixer.
—El País Valencià ha estat governat per la dreta molts anys –i ara hi torna– i per ells he estat un renegat. Es qüestionava que fesses concerts. Feien tot el possible perquè no tinguesses presència. Afortunadament, els pobles i alguns sectors et contractaven, però l’establishment t’ignorava. Això passava sobretot a la ciutat de València. Per sort, als pobles, no tant.

—I com veieu actualment el País Valencià?
—Està fotut. No puc entendre que la mateixa gent que havia votat socialista en unes eleccions acabe votant la dreta en unes altres eleccions. Una dreta plena de fatxes. Hi ha algú que potser és més o menys normal, però en la majoria dels casos no tenen ni idea i, per altra banda, són molt dretans.

—A la Conselleria de Cultura hi han posat un torero.
—Deu saber molt de toros i tot el que se li pose davant.

—L’any 83 feia deu anys de fets dels quals avui en fa cinquanta. Per exemple, del cop d’estat de Xile.
—Al cop d’estat de Xile hi tenia amics. Més concretament, Joan Garcés, que era secretari de Salvador Allende. Vam estudiar junts. Ell era al Palau de la Moneda i es va salvar perquè és un despistat. En comptes de sortir per la porta de darrere, que prou que l’haurien enganxat, va sortir per la porta de davant. I allà no hi havia ningú. Estaven tots esperant que sortissen per darrere. Va passar un, el va enganxar en un cotxe i es va salvar. Si no, se l’haurien carregat.

—La cançó “Al meu país la pluja” torna a ser de molta actualitat.
—Escrius una cançó per un motiu i resulta que després veus que serveix per a unes altres coses que no hauries pensat mai. De resultes d’aquesta manca d’aigua que hi ha van demanar-me de fer un anunci, i vaig afegir allò de “la pluja no la controles, però l’aixeta sí”.

—Parlem de geografia. Roma, París, Barcelona. Què significa cadascuna d’aquestes ciutats?
—Roma va lligada a l’Annalisa, com és lògic. Tot i que són d’Òstia, que és a la costa de Roma. Però Roma va lligada a ella i, per altra part, he tingut sempre una certa afició per Itàlia i França, molt més que per Anglaterra, per exemple. I, després, si estàs casat amb una italiana, ja veuràs. A París vaig tenir la sort des del començament de tenir-hi un públic. Vaig cantar per primera vegada a l’Olímpia el 1966, quan encara manava Bruno Coquatrix, que no llogava el local sinó que era ell qui contractava els cantants. Hi he cantat quatre o cinc vegades. Sobre Barcelona dic que “vivim a Barcelona per compromís, ella voldria viure a Roma i jo al País Valencià”, però el cert és ja fa molts anys que hi som.

—Al llibre també descobrim un Raimon que és un gran lector i un gran intel·lectual, un home que llegeix Sartre, Beauvoir, Éluard, Camus, Gide, Wittgenstein, Spinoza…
—És el mínim, no? Si vols saber alguna cosa… Jo a sis anys ja recitava versos en públic. Des de petit la literatura ha estat important per a mi.

—I quan arriba la música?
—Alhora, amb sis anys. Tocava el flautí amb la Banda de Música Nova.

—Com a reflex d’un temps, al llibre hi ha la presència de la mort. Mor el vostre germà i mor Joan Miró.
—I aquesta llista, com que nosaltres durem més, ha crescut enormement, sí. Personatges i persones que han estat vitals per a tu, si tu dures, es van afegint a la llista de morts.

—Què ha estat per a vós Annalisa?
—Per a mi ha estat fonamental. Quan ella va arribar a València, jo anava amb una altra xicona i quan la vaig veure vaig deixar-la per ella. Havia de ser per a mi. Després, el 66 va venir a París i al cap de poc ja ens vam casar.

—De fet, en el llibre dieu que cap dels dos sabia si duraria molt o poc.
—Aviat farà seixanta anys!

—Citeu Joan Fuster quan diu que sense Annalisa seríeu a Benetússer amb la guitarra.
—Això és una frase típica d’en Fuster. Podria ser que sí, però també a la Llosa o un altre lloc. Per a la meua carrera, Annalisa ha estat fonamental. En un moment determinat ella va dir “això ho hem d’organitzar entre tu i jo”, perquè hi havia els xicons que feien de mànagers i de vegades estava mal organitzat. I s’hi va posar i ho va portar bé.

—“Quina bestiesa, cantar poemes antics del segle XVII i XVII en un país que, com diu l’Espriu, és ple d’analfabets.”
—És veritat. Jo, que havia estudiat a la universitat, no havia vist mai un poema d’Ausiàs March. Res, com si no existís. No sé si ara és, imagine que sí, però la ignorància sobre el propi país i la pròpia cultura era brutal.

—Heu cantat, com diu Annalisa, perquè us ha agradat?
—I tant. Si no, seria horrorós. La meua idea inicial era ser professor. Fer història i després investigació. Però tot això va anar com va anar. La guitarra i “Al vent” ho van canviar tot.

—Us en penediu?
—No, home! No aprofitaria per a res. No hi pense, ha anat així.

—Hi ha algun moment que vau pensar a deixar-ho? Al dietari dieu que no us vèieu amb cinquanta anys cantant, i vau arribar als setanta-sis dalt l’escenari.
—Jo ho vaig veure clar el 2017. Vaig fer dotze recitals de comiat. Estava la mar de bé, de veu i tot. Vaig pensar que era el millor moment, perquè les coses s’han de deixar quan estàs bé. Jo havia vist algun personatge d’una certa edat fent encara les coses que feia quan tenia cinquanta anys. Recorde una vegada que va venir aquí Léo Ferrer, que per anar de les bambolines fins al micro anava a poquet a poquet i va tardar moltíssim! Aquella imatge em va quedar i vaig pensar, això mai.

—Com viviu la vellesa?
—Malament. Com tot vell, emprenyat. Emprenyat amb tot. Home, la vellesa és una… Si fos evitable, seria millor. És allò que es diu. Malament si ho fas, i malament si no ho fas. A partir d’una certa edat, malament si no ho fas. I si ho fas és perquè cada vegada estàs pitjor. I si no ho fas és que ja te n’has anat. Jo sóc ara en aquesta edat en què malament si ho fas, malament si no ho fas.