Rafael Tous
Rafel Tous, en una imatge d'arxiu (Foto: Miquel Coll, MACBA 2021)

Rafael Tous (1940) és un col·leccionista d’art que acaba de fer una importantíssima donació de centenars de peces al MACBA. És la “Col·lecció Rafael Tous d’Art Conceptual”, que cobreix els anys setanta i vuitanta d’artistes com Francesc Abad, Eugènia Balells, Jordi Benito, Fina Miralles, Muntadas, Pere Noguera, Carlos Pazos, Joan Rabascall, Francesc Torres i Jaume Xifra. Durant quaranta anys, Tous, fundador de la sala Metrònom, ha guardat les peces en els magatzems de la casa de 3.000 metres quadrats que té al barri de Pedralbes de Barcelona. VilaWeb ha entrevistat aquest home de vuitanta anys d’intensa vida, fill del tèxtil, que inclou quatre matrimonis, la mort d’un germà i els diners fets pel seu compte, i que actualment diu que continua llegint una novel·la cada dia. Aquest home vital afirma que s’ha dedicat a la gent del país que protestava mitjançant l’art. I espera que es continuï fent.

Rafael Tous
Rafael Tous, al MACBA (Fotografia: Miquel Coll, MACBA 2021).

La vostra mare a què es dedicava?
—A cuidar-se de la casa.

I el pare?
—Tenia una fàbrica tèxtil a Sabadell. Havia rebut unes fàbriques enormes del seu oncle i del seu pare. Deu mil metres quadrats cadascuna. L’una a Terrassa, i l’altra a Sabadell. Ells dos venien de la part de Tarragona, on no hi havia res, però eren molt llestos. I tots dos homes van morir molt joves de la tuberculosi. I el meu pare, amb vint-i-dos anys, ho va heretar tot. Al començament va ser un caos, perquè tan jove va començar a gastar els diners en festes, viatges i sortides amb amics. Després d’aquests primers anys, però, el pare es va tornar molt religiós, molt tranquil, es va casar amb la meva mare, valenciana, i va tenir dos fills. I es va dedicar al tèxtil.

Va recuperar la fortuna?
—No. Va treballar amb el seu oncle perquè ja no li quedava res dels diners de l’herència del pare, que va acabar venent les dues naus i havia de repartir els diners amb els seus germans, que tot el dia protestaven perquè no els havia tocat res. Coses de les herències antigues.

Vau estudiar als jesuïtes. Quin record en teniu?
—Força dolent. Vaig estar-hi amb el meu germà, que encara era viu. Eren una mica sadomasoquistes i quan em portaven a veure el director, em feia seure als seus genolls i em tocava els meus genolls. Eren una mica retorçats i estrambòtics. Va ser una època dolenta, ens feien exercicis espirituals, ens tancaven en habitacions. Els amics ens comunicàvem picant als radiadors (pic, pic, pic) perquè estàvem acollonits. Ens deien que aniríem a l’infern i ens condemnarien. Una època religiosa força brutal. Parlo dels anys cinquanta.

Arribem a la mort del germà.
—La mort del meu germà em va perjudicar molt. Jo tenia dotze anys i el José Luis en tenia deu. Érem una parella molt unida. Abans dels jesuïtes, havíem anat a les monges negres i penseu que ell plorava cada dia fins que el portaven a la meva classe, dos cursos superiors, i me’l seien al costat. Relació impressionant. Teníem una casa llogada a Alp, i teníem una caseta dalt de l’arbre, al jardí. Jugàvem junts tot el dia. Va agafar la pòlio, i al cap d’una setmana es va morir. Van baixar-lo a Barcelona, i jo no em vaig assabentar de res. No el vaig veure ni mort. El van torturar molt, els obrien, els tancaven, els cosien, aigua calenta. Experiments mèdics força bèsties.

M’han dit que la fortuna l’heu feta sol.
—Jo vaig començar a estudiar enginyeria tèxtil, per seguir a la fàbrica del pare i l’oncle. Em veia obligat a treballar amb ell, i vaig estar set anys treballant a la fàbrica que tenia a Sabadell. Però el negoci no anava gaire bé, i me’n vaig anar.

On?
—A treballar en una empresa anglesa de confecció. Burberry. Director comercial. Cinc anys, fins que me’n vaig cansar i amb vint-i-vuit anys vaig muntar el meu propi negoci de confecció, era el 1968. Vaig fer una sola peça. I en vaig vendre 20.000. Era una caçadora com militar. La vaig mig copiar d’una que havia vist a París. I això va ser el començament. I això he fet durant cinquanta-un anys. Vaig plegar el desembre de l’any passat. Vaig arribar a tenir clients pels Estats Units, Rússia, tot Europa. Va haver-hi una època molt determinant, durant la guerra del Vietnam. Venia unes samarretes que havia dissenyat jo, basades en tancs, soldats americans, molt divertides. I aquell estiu el vaig passar sense tancar la fàbrica i fent peces que venia per la Costa Brava. Cada botiga em comprava cada setmana mil peces. Veies tot el jovent vestit amb la meva roba. L’empresa es deia Mr.Cat. No teníem gaires treballadors, vint com a màxim. Perquè el 90% de la producció es feia fora de Barcelona. Sempre a Catalunya.

Rafael Tous, col·leccionista d’art (Fotografia: Miquel Coll, MACBA 2021).

Us heu casat quatre vegades.
—La primera vegada, quatre anys, amb la Carmen Godia. Vam tenir tres fills. La segona, Isabel de Pedro, vint anys. Amb ella vam fer el negoci de confecció. Vam ser socis, i de separats també. Vam tenir una filla. La tercera, deu anys, Barbara Held, que portava la part musical de Metrònom. Un fill. I ara fa quinze anys que estic amb Ana de Matos, una artista gallega molt important i molt bona.

Per què quatre matrimonis?
—La meva intranquil·litat cerebral ha estat força brutal. Les coses han anat acabant, i les vides s’han començat a dispersar. I sense barallar-nos hem vist que ja no tenia continuïtat constructiva ni per l’un ni per l’altra.

He llegit que quan us vau divorciar de Carmen Godia, vau flirtejar amb el PSUC. Ho lligueu, una cosa amb l’altra?
—El seu pare era molt de dretes. Paco Godia. Corredor de cotxes de carreres. Molt ric. Persona important dins la societat d’aquest país. Però jo a partir de la separació, vaig anar amb en Niebla, artista del Partit Comunista, i em portava a totes les manifestacions. I als meus tres fills els posava la samarreta del PSUC. No vaig militar mai al PSUC, però sí que durant deu anys vaig estar en el moviment antifranquista. Defensant l’esquerra.

I ara la independència com la veieu?
—Fantàsticament. Jo sóc catalanista al 100%. La veig bé. Penso que seríem un país força intel·ligent, europeïtzats. Som al costat de la frontera, encarats cap a França, la gent viatja. Jo mateix, tot Europa, els Estats Units, la Xina. Seria una obertura.

Us veig polititzat. I a la vegada, amant de l’art conceptual. L’art conceptual polititza l’espectador o no?
—L’art conceptual no ho sé, què fa. Jo diria que després de la meva separació, m’he dedicat a la gent que protestava en aquest país. Equipo Crónica, Guinovart, Niebla. Tota la gent que feia pintures de tipus polític. Aquesta època va ser molt important. Després va venir tota la gent que treballava en el món de l’abstracció. Però era car, i m’avorria. I el 1973 vaig començar amb l’art conceptual. Vaig conèixer en Pere Noguera a la Bisbal, li vaig comprar una peça. I ell em va presentar en Francesc Abad, en Jordi Benito, en Pazos, tota la generació de Miralles, Pujol, Ribé. La desena d’artistes de la seva generació. I en els viatges vaig contactar Jaume Xifra, Joan Rabascall, Miralda, Rosell, Francesc Torres, Muntadas, Eugènia Balcells. I els vaig tractar durant quaranta anys. La meva col·lecció d’art conceptual és de quaranta anys. I els seguia la feina i els comprava obres que els ajudava a subsistir. Perquè al principi ningú entenia què era l’art conceptual. I ningú els feia cas.

Vivien de vós?
—En alguna cosa devia ajudar. Vaig muntar tot l’estudi nou d’en Jaume Xifra. Necessitava un canvi de concepte de la seva obra, i ordinadors gegants, i vaig finançar-la. A molts artistes els vaig ajudar amb els seus estudis.

Més enllà de l’obra, us deuen atraure els artistes.
—No he comprat mai pensant en el futur econòmic de la peça. Ni per quant es podria vendre. No he pensat mai a vendre res. Els coneixia, parlava intensament amb ells perquè m’expliquessin què feien. Em va interessar el missatge polític que portaven les obres, o social. O que eren especials. I em vaig integrar amb ells. Vaig ajudar en Noguera a arrossegar a la platja plàstics de colors amb què feia muntatges a la vora del mar. Els feia vídeos, que en aquella època no es filmava res. I vaig filmar totes les accions que feien aquesta gent. I els donava el material. Tinc quaranta obres o cinquanta de Miralda, tinc moltes obres de Francesc Abad, Xifra, Rabascall. I no comprava mai obres solitàries. Mai. Els comprava sèries. Era més explicatiu. Ells em demanaven un preu, jo no regatejava, i cap a casa. I això també ho vaig fer: mantenir-hi una constància vital. Anar a dinar amb ells, viatjar amb ells a París. I me’ls emportava a Alemanya, a Bèlgica, de galeries a centres d’art. Una convivència d’amistat amb ells impressionant.

Vaig anar al MACBA i vaig pensar, i on ho guardàveu tot això? Hi ha molta cosa. Centenars de peces.
—Casa meva té 3.000 metres quadrats, i un magatzem que tenia climatitzat. Tot en caixes. I per això ara hem pogut rebuscar en el magatzem i enviar-ho al MACBA.

Rafael Tous
Rafael Tous, col·leccionista d’art (Fotografia: Miquel Coll, MACBA 2021).

Vau impulsar el Metrònom, espai de referència. I he sentit que potser el reobriu. Per què?
—Perquè el que s’hi feia ara ja no es fa. Hi ha una paralització absoluta de la cultura. Està tot força aturat. El problema és que l’art desapareixerà de les galeries. La gent ho consulta tot per l’ordinador. I ja no visita galeries ni museus. Això és un fet impressionant. Fins i tot, la venda d’obres d’art està molt aturada. El problema és que les cases d’avui tenen 100 metres quadrats, 150, 80. I com a molt pots posar-hi tres obres o quatre. Els col·leccionistes no tenen grans magatzems.

No col·leccioneu art conceptual i prou, sinó també art africà, fotografia, pòsters, cromos. Com us expliqueu aquest afany?
—Quan tenia deu anys col·leccionava cromos d’artistes de cinema. Els capellans dels jesuïtes ens ho tenien prohibit. I anàvem als lavabos a fer els canvis. Amb el meu germà teníem l’habitació folrada dels cartellets que et donaven quan anaves al cinema a veure una pel·lícula. La vam entapissar. A la mort del meu germà, la mare ho va arrencar tot i ho va pintar de nou. Vaig plorar un dia sencer. I així vaig començar, també amb còmics. Quan va morir el meu germà em vaig quedar traumatitzat i vaig començar a llegir molt. Mark Twain, Salgari, i també feia dibuixos a les pàgines. Jo, en lloc de fer la carrera de tèxtil, hauria hagut de fer arquitectura. Encara guardo dibuixos espectaculars d’edificis que vaig fer quan tenia dotze anys, tretze, catorze.

I per què no vau fer arquitectura?
—Perquè quan es va morir el meu germà vaig obligar-me a estudiar tèxtil, perquè mon pare tenia la fàbrica i volia que en fos l’hereu.

Heu traspassat la vostra dèria als fills o es dediquen a altres coses?
—La meva filla, la Mat, s’ha dedicat molts anys al centre d’acollida de nens que teníem a Burundi, fundat pels tres fills. Va viure-hi quinze anys i ha acollit nens de les guerres. M’ha encantat, a mi, ajudar instal·lacions d’aquesta mena. El fill gran treballa en els negocis de la mare, la mitjana també. I el fill petit, el Nil, treballa en una empresa al Canadà de disseny de productes de ceràmiques i vidres. L’altra filla es dedica al Festival de Peralada, fa deu anys que hi és.

Teniu vuitanta anys. Quin és el vostre dia a dia?
—Continuo llegint quasi cada dia un llibre de tres-centes planes de literatura, que és el que m’interessa. Ara estic amb la sud-americana. Els matins em dedico al jardí, amb aquesta merda de malaltia que ens ha obligat a estar tancats a casa. Tinc la casa a Pedralbes, i tot el dia regant plantes, cuidant les flors i llegint. Matí i tarda. Matí i tarda.

Per exemple, quin llibre heu llegit avui?
Esbirros, de l’Antonio Ortuño. Impressionant. Té cent pàgines i l’he llegit abans que parléssim. Petites històries subtils molt bèsties. Abans d’aquest, Hierba Mora, de Teresa Moure. Us el recomano. Espectacular. Ara tinc un que m’ha agradat moltíssim de Bernardo Atxaga. Casas y tumbas. Brutal.

Catalunya té un govern nou, com el veieu?
—La política la tinc paralitzada mentalment, però penso que està molt bé que hi siguin. M’agradarà veure què fan. Sobretot pel món de la cultura.

Voleu afegir res?
—Que vosaltres, que us dediqueu a escriure i a la informació, denuncieu la situació actual del país. Digueu el que s’hauria de fer en l’àmbit cultural. Si us plau, emprenyeu tot el sant dia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.