L’Institut d’Estudis Catalans ha d’aprovar a mitjan novembre una proposta de reforma ortogràfica. Ara els membres de totes les seccions de l’Institut revisen l’esborrany presentat per la Secció Filològica i poden fer-hi comentaris raonats per a modificar-lo, tal com explicava Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica, en una entrevista de VilaWeb. L’esborrany íntegre de la proposta no s’ha pas fet públic, però sí alguns aspectes.

El punt que ha suscitat més controvèrsia és el de la supressió de la gran majoria de mots amb accent diacrític. Segons una nota de la Secció Filològica, Fabra havia establert una llista d’una cinquantena de diacrítics que, amb el temps, s’havia ampliat fins a cent cinquanta. Però una recerca de ViilaWeb (amb la col·laboració dels lectors) concloïa que aquestes xifres eren ben diferents: Fabra havia determinat una llista de 140 mots i, amb el temps, s’havia ampliat fins a 201.

Tenia coherència, la proposta de Fabra?
Els defensors de la reforma proposada diuen que la llista establerta per Fabra era mancada de racionalitat i coherència. Però si l’analitzem detingudament podem veure que sí que va seguir uns criteris o guies. Vegem-los:

—En molts monosíl·labs no va poder escollir: si un dels dos mots era àton, només podia anar accentuat el tònic. És el cas de és-es, mà-ma, món-mon, nós-nos, nòs-nos, pèl-pel, què-que, sé-se, ús-us i vós-vos.

—Per una altra banda, en molts casos Fabra es guia per un criteri d’economia d’esforços i opta per accentuar el mot que es fa servir més poc, per tal que l’usuari hagi d’emprar pocs accents. És el cas de com –molt usual, sense accentuar– oposat a cóm –d’un ús molt escàs. Són semblants els casos de cóc-coc, cóp-cop, cós-cos, féu-feu, jóc-joc, mèu-meu, mòlt-molt, pórca-porca, rés-res, ròssa-rossa, séc-sec, sèu-seu, só-so, sòl-sol, tòt-tot i véu-veu. Fabra, doncs, accentua mots pocs habituals que ni tan sols cal retenir, alguns dels quals també formen part del criteri anterior (com ara ús, molt més freqüent que no pas us).

Hi ha cinc binomis que no segueixen aquest criteri: (més freqüent que no pas be); més (que segueix el criteri anterior en l’oposició al possessiu àton mes, però no segueix el criteri de freqüència en l’oposició al substantiu mes –’unitat de temps’–; (que és més usual que no pas el substantiu si –’nota musical–, per bé que segueix el criteri de l’oposició tònic-àton amb la conjunció condicional si); sóc (emprat molt més sovint que no pas soc, en qualsevol dels dos significats); i (que segueix el primer criteri en l’oposició amb el pronom te, però no segueix aquest segon en l’oposició al substantiu te –’beguda’–).

—En casos que no escauen en cap dels dos grups anteriors, sol optar per marcar els mots que van amb accent tancat: bóta-bota, déu-deu, dóna-dona, fóra-fora, móra-mora, ós-os, nét-net, vénen-venen, véns-vens, vés-ves.

En la taula següent es pot veure la llista de mots establerta per Fabra (sense femenins, ni plurals, ni derivats, ni composts), en què hem pintat de colors diferents els mots segons amb quin criteri vagin accentuats i hem deixat en negreta i sense pintar els cinc mots que considerem incongruents.

El document vegeu el PDF 

Per què uns mots sí i uns altres no?
Per una altra banda, hi ha qui considera incoherent la llista establerta per Pompeu Fabra perquè inclou uns certs mots i n’exclou uns altres. Fins i tot l’Institut d’Estudis Catalans, per justificar la reforma que proposa, diu: ‘Per què hem de reclamar un accent diacrític per a vénen (de venir) i no per a venien, si també conflueix amb l’imperfet del verb vendre? I per què no hauríem de fer el mateix entre venia (jo venia) i venia (ell ella venia)?’

Deixem de banda la darrera pregunta, segurament no pertinent, per tal com la confusió entre (jo) venia i (ell) venia, la trobem en els imperfets, plusquamperfets, condicionals simples i composts de tots els verbs regulars (jo acabava – ell acabava; jo respondria – ell respondria; jo havia servit – ell havia servit), tant en indicatiu com en subjuntiu; prenent en consideració aquest argument no hi podria haver cap diacrític. En canvi, la primera qüestió, referida a l’oposició dels verbs venien (de venir) i venien (de vendre), sí que és pertinent, i pot emmenar a la conclusió que la llista de Fabra és arbitrària.

Es fa difícil d’escatir de quina manera s’hauria d’ampliar o restringir la llista, però sembla evident que Fabra, a l’hora de prendre decisions en aquest punt, va tenir en compte un criteri d’utilitat. Per això va accentuar mots que es podien confondre amb uns altres de la mateixa categoria: els substantius bóta-bota, cóp-cop, cós-cos, féu-feu, jóc-joc, móra-mora, ós-os, pórca-porca, sòl-sol i els verbs vénen-venen, véns-vens, véu-veu. No és casual que aquests dies, en els articles i comentaris de les xarxes socials, un dels mots que han sortit més reclamats hagi estat vénen, perquè és ben útil per a entendre frases com ara ‘Els comerciants venen-vénen poc’.

Però en la tria fabriana també hi ha un criteri estètic: evitar possibles confluències ‘lletges’, de mots que s’escriuen igual. És prou freqüent, per exemple, la concurrència de dos homògrafs en frases com ara ‘La dona dóna menjar als ocells’.

Tanmateix, si ens centrem en la utilitat, hi ha un fet innegable: els diacrítics dels mots derivats no serveixen per a evitar ambigüitats. Si és indiscutible que sòl i sol poden confondre’s (oimés amb l’abús que es fa actualment del mot sòl), també és ben cert que subsol no es confondria amb cap altre mot. En aquest terreny dels derivats és on podem trobar incoherències més clares de la llista de Fabra. N’esmentarem dues: per què subsòl i no entresol? (Més endavant, el IEC hi va posar un accent.) Per què es manté l’accent de féu en els derivats (desféu, estraféu…) i no es manté en els derivats de dóna, dónes (desdona, t’adones) ni de véns, vénen (sobrevenen)?

Quins diacrítics són realment diacrítics?
Si la utilitat del diacrític és diferenciar dues paraules que s’escriuen igual, en quins casos es compleix això i en quins no? Vistes la coherència i la incoherència de la llista de Fabra, potser serà útil d’establir quins mots compleixen aquesta funció i quins no. Ho mostrem en la taula següent, partint de la llista dels diacrítics que recull actualment el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Primer de tot, hem de dir que, en realitat, la llista del IEC conté 39 mots diacrítics, i no pas 14, com s’ha insistit a dir, perquè s’hi han de comptar alguns plurals i també els 14 composts amb el mot pèl (com ara pèl-roig).

En la taula, hem marcat amb colors diferents els mots que el IEC inclou en la proposta (groc) i els que exclou tot i tenir funció diacrítica (verd). Les paraules que no fan aquesta funció, les hi hem deixades, en un color més tènue, per fer visible la tria.

El document vegeu el PDF 

 

Vegeu també:

És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics (9-10-2016)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb