Quina alegria, Anna!

La nostra impotència no ha de ser sobre n’Anna, sinó sobre el context de la situació. Les seves conviccions són grans, però més grans deuen ser els motius pels quals ha decidit de refer la seva vida

Josep Miquel Arenas (Valtònyc)
20.07.2022 - 21:40
Actualització: 21.07.2022 - 09:57
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Les bones notícies no sempre són agradables ni tampoc ben rebudes de coll endins, encara que la primera capa de l’ànima reflecteixi el contrari, que eviti reaccions prematures i acudeixi a l’empatia per renunciar a allò que sentim i així poder acompanyar. Ens empassam saliva, domesticam les emocions, recorrem a la cultura i miram d’afegir-nos a l’alegria de la notícia. A vegades per educació i a vegades perquè estimam aquell qui tenim davant. Em passen pel cap mil exemples, però les comparacions són odioses i encara més quan es tracta d’exili, sabent per experiència tot allò que implica estar lluny de casa i dels teus.

Ahir va saltar la notícia i vaig haver de rellegir el nom. Per què no? Hi havia una possibilitat entre dues que fos així. El dia abans havíem parlat i no me n’havia dit res. Què ha passat? “Això és el que més mal m’ha fet, no poder-ho haver dit a la gent que estimo”, és la resposta que vaig rebre d’un “Fa pudor, però me n’alegr molt per tu i ho entenc perfectament”. I és la veritat: després d’una passejada, des de la sorpresa, passant per l’enfadament i la frustració (on em sent bastant còmode), vaig aconseguir posar un peu dins un bassiot d’alegria –perquè la meva amiga ha acabat el malson que és l’exili– i l’altre peu dins el bassiot de la tristesa per allò que significa.

Conec n’Anna de fa sis anys, quan va oferir-me d’anar al Parlament de Catalunya per explicar el meu cas, acompanyat de Lluís Llach, Muguruza i ella. Des d’aquell moment hem estat en contacte, que es va intensificar a partir de la nostra arribada a l’exili, en què hem compartit pors, ambicions, estratègia i ferides. És aquí el nucli de la meva tristesa. La conec prou per a saber que si ha decidit de “regularitzar la seva situació” és pel context de merda en què es troba l’independentisme, sense full de ruta, amb un govern que ha decidit d’agenollar-se davant l’imperi i una CUP que havia de fer mambo i tan sols fa pena, per la ineficàcia i l’absència d’aquests darrers anys. N’Anna ha tornat perquè el seu exili havia deixat de tenir sentit, era com unes deixalles espacials orbitant sense trajectòria, i era absurd de continuar sacrificant-se per la causa, lluny de Bèlgica, on hi ha el focus de la internacionalització del conflicte català, amb intents fallits, dels quals vaig ser partícip, d’una aproximació cap a l’exili belga.

Encara que no som expert en política, i cada vegada em fa més mandra per culpa dels polítics, si mir el patró de com ha anat tot, que és exacte que el de Meritxell Serret, amb el mateix advocat i una notícia recent del TJUE en què pren posició contra els exiliats catalans, puc ensumar que darrere el pacte de no empresonar-les i deixar-les tornar hi ha la intenció d’aïllar Puigdemont i la resistència que queda a l’exili, que, encara que molts ho dissimulin, és l’escletxa d’esperança del Primer d’Octubre. El missatge que Espanya aprofita per donar és que hi ha garanties, que el conflicte no existeix i que Puigdemont és el capità boig d’una nau que no va enlloc. Si Puigdemont cau, guanyen una batalla important, encara que no signifiqui guanyar la guerra. Una guerra que dóna molta adrenalina per a sobreviure. Aparentment, els qui hem deixat d’estar en un mood de guerra som nosaltres. Espanya no. I la seva màquina encara carbura per esmicolar-nos com a poble: des d’atacar la llengua i empresonar activistes fins a ficar la mà a les institucions, coses que encara passen avui, tot i que el govern actua com si tot això no passàs, fent la pilota a Pedro Sánchez i blanquejant el règim a canvi de governar (o fer creure que governen) una autonomia. Als mítings de les eleccions passades vaig sentir coses molt diferents: “desobediència” i “confrontació” eren paraules que es deien sovint. Paraules buides, sembla.

La nostra impotència no ha de ser sobre n’Anna, sinó sobre el context de la situació. Les seves conviccions són grans, però més grans deuen ser els motius pels quals ha decidit de refer la seva vida. Jo també hi pens cada dia, si tot allò que he sacrificat ha valgut la pena. I crec que parar és legítim, perquè ningú no està obligat a salvar el món ni a ser un superheroi. Entenc la frustració d’una part de l’independentisme (segurament petita, però a vegades les minories fan molt renou i semblen molts; i també a vegades ens oblidem que Twitter només representa un 10% de la població). La nostra naturalesa ens fa derivar responsabilitats per poder pair allò que no som capaços de transformar. Els atacs cap a n’Anna són injusts, perquè si és qüestió de sumar, la feina feta per n’Anna, el seu sacrifici, han estat positius, i es mereix ser rebuda com algú que ha hagut de donar molt perquè tots no hem estat capaços de donar un poc. Ara, sempre he pensat que l’evolució neix de l’autocrítica i les frustracions del poble neixen en part del fet d’haver-lo infantilitzat, de no parlar clar i edulcorar la realitat jugant amb la il·lusió de la gent. El retorn de n’Anna és una victòria per a ella, per a la seva família i els seus amics; però no és una victòria de l’independentisme fruit de la feina feta. Hem deixat de cridar “independència” per cridar “amnistia” i hem buidat els carrers per omplir les xarxes de consignes buides. Un “si la repressió no s’atura, nosaltres tampoc” s’ha convertit en un “si nosaltres ens aturem, la repressió també”. I sembla que no hàgim après res dels darrers quatre anys. Aquest no és el camí si volem tornar a posar la gent dempeus. Cal recuperar la confiança i parlar-los com a adults. I sobretot, si us plau, no tornar a posar represaliats a encapçalar un procés d’alliberament nacional.

Me n’alegr molt per tu, Anna. Hem d’estar sempre agraïts pel teu compromís, per la feina feta i per tot allò que ens has ensenyat. Te n’havies anat de casa per lluitar pels drets fonamentals i jo pens que ser feliç és un d’aquests drets.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes