16.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 18.02.2023 - 11:22
L’ANC té demà una reunió molt important i una part del secretariat nacional, crítica amb les posicions de la presidenta, Dolors Feliu, gairebé es pot dir que anuncia que hi haurà una dimissió, pel cap baix, d’una vintena de membres.
Aquestes darreres setmanes he pogut parlar amb molts integrants del secretariat, de tots dos sectors, i he comprovat que efectivament hi ha molt de ressentiment envers la direcció de l’Assemblea. Un ressentiment que té fonaments innegables, però que em demane fins a quin punt no és inconscient.
Conduir una assemblea sempre és extraordinàriament difícil. I l’ANC és una assemblea de veritat, no una assemblea de nom i prou. Per això, des que va engegar, ha estat una víctima constant dels tripijocs de tot d’agents externs que l’han volguda utilitzar a favor seu, i també dels egos d’alguns que han vist en l’ANC una plataforma per a impulsar la seua carrera.
No hi ajuda gens que els estatuts de l’entitat siguen tan rígids, sovint pense que excessius. O que hi haja gent que no pot sofrir ser fora del focus mediàtic després de dedicar-se en cos i ànima a una organització tan transcendental. O que hi haja hagut direccions que no han entès que això no és una organització piramidal on es pot imposar a les bases qualsevol idea, per més brillant i encertada que siga. L’ANC és una rara avis en un país com el nostre, massa acostumat al control autoritari i al messianisme. I això, que la fa ser una eina fantàstica, també té un preu.
Estic convençut que una part de la crisi actual es deu als problemes recurrents de funcionament intern. L’ANC es renova cada dos anys, però quan se n’han d’elegir els òrgans passa ben sovint que s’ajunten persones que no es coneixen entre elles i voten, sense tenir prou informació, càrrecs que al cap de quatre dies estan penedides d’haver votat. A voltes es fan arranjaments estranys que acaben petant-los a la cara, com el de la vice-presidència actual, que ara hauria de renovar-se a partir d’un acord personal que no és clar que es vulga respectar. I al final és evident que, tot i ser una assemblea, el paper de la presidència de l’ANC té un enorme impacte social, públic, mediàtic, que no sempre és ben entès. De fet, en tota la seua història no conec ni una sola elecció que no haja estat conflictiva ni cap presidència que haja estat suau i plaent. Fins al punt que a voltes he pensat que l’ANC hauria de tenir una presidència fosca, discreta, que gairebé ni fos pública, i que es concentràs a mantenir el funcionament de l’organització; i, al marge, uns portaveus que n’assumissen la cara pública i que poguessen ser rellevats sense originar grans crisis, com aquesta que sembla que s’acosta.
En aquesta crisi, la qüestió de la llista cívica és l’element que es fa servir per a justificar aquest trencament que alguns ens anuncien que hi haurà demà.
És significatiu, parlant d’això, constatar que aquestes setmanes ja hi ha hagut membres del secretariat nacional que se n’han anat a casa, farts o desencantats, com una reacció individual de decepció amb allò que s’han trobat, amb el comportament de la direcció. I això em sembla natural i molt respectable. Conec gent extraordinàriament vàlida que a la seua comarca són un pal de paller indiscutible, però que no se senten còmodes en el secretariat nacional per la manera com la direcció el condueix o per la feina que s’hi fa. És trist que pleguen, però no tinc cap retret perquè ho facen.
Ara, això que es preveu per a demà és tota una altra cosa. Parlem d’una dimissió coordinada amb la voluntat de fer el màxim soroll públic i que a penes amaga una lluita pel poder, amb noms i cognoms. Els dels principals representants públics de l’ANC.
I és en aquest sentit que no veig clar, després de parlar amb els uns i els altres, si el debat sobre la llista cívica és real o si és impostat. Sobretot perquè té una solució senzilla, que és demanar a les bases què en pensen.
Els qui amenacen públicament d’anar-se’n afirmen que fer una llista cívica va contra els estatuts de l’ANC i posaria fi al seu paper com a impulsora civil del procés d’independència, perquè inevitablement acabaria essent un partit. Hi ha el precedent de Primàries, però en qualsevol cas el debat és legítim, molt interessant i paga la pena que es faça bé. Perquè és veritat que això seria un canvi enorme del paper de l’ANC, que, per tant, cal prendre amb molta precaució, però també és veritat que en els onze anys d’existència de l’organització no ens havíem trobat mai en la situació d’avui, que els partits polítics independentistes són els qui frenen la independència. Quan es va crear l’Assemblea, de fet, ningú no preveia que això pogués passar.
Tanmateix, sobre la llista cívica crec que, després de llançar-se la idea –que ja ha tingut un impacte fenomenal sobre la vida pública catalana–, s’ha entrat en una espiral gens convenient. A parer meu, la llista cívica hauria de ser la conseqüència, el final, d’una reformulació del full de ruta. No un objectiu en si, com ha semblat en algun moment que es volia presentar. Simplement, perquè no hi ha eleccions a la vista i el debat, per tant, avui no té sentit pràctic.
Per això crec que la direcció de l’ANC té una responsabilitat primordial, la de resoldre amb la màxima generositat i fins allà on siga possible les tensions internes que hi ha a la cúpula de l’organització i evitar que ningú se senta marginat. Això és molt important i no deu ser senzill. I, alhora, els qui se’n volen anar fent tant de soroll com puguen crec que també tenen una responsabilitat, que és demanar-se a què serveix, i a qui serveix, la seua acció.
Demà sabrem què passa, però no vull acabar sense fer un advertiment. L’Assemblea no la destruiran ni els uns ni els altres –ja hi ha hagut més moviments com aquest i ha continuat ben viva, perquè la seua força és el paper referencial que té per al poble. Però és més que probable que si la situació no se sap reconduir li facen molt de mal. I, d’això no en tinc cap dubte, alguns ho aprofitaran amb alegria per a rematar-la i enterrar-la.
El govern autonòmic, per exemple, ja ha mogut fils fa temps perquè la manifestació de l’Onze de Setembre l’organitze una altra associació molt més dòcil i fàcil de controlar. En compte de l’ANC. Elisenda Paluzie –a qui, per cert, també set membres del seu secretariat li van plegar en grup– va fer un paper excepcional salvant l’ANC dels apetits dels partits. Potser algun dia ens podrà explicar les pressions que va haver de resistir perquè els lemes no fossen rebaixats i reduïts. I què me’n dieu, de la situació creada l’any passat amb el president Aragonès, provant de rebentar la manifestació de l’Onze de Setembre, directament i sense amagar-se’n. Que als partits, i molt especialment avui a ERC, l’Assemblea els molesta i la voldrien morta, crec que no ho pot posar en dubte ningú. I això és també, també, part del debat de demà.
Després de la pandèmia, que tant de mal ha fet a tots els moviments populars a tot el món, l’ANC, i el moviment independentista al carrer, sembla que podria tornar a agafar una certa velocitat. Aquests darrers cinc mesos ha protagonitzat quatre grans mobilitzacions, cosa que no passava del 2019 ençà: l’Onze de Setembre; el Primer d’Octubre, organitzat pel Consell de la República; el 6 de desembre, amb aquella manifestació contra la reforma del codi penal espanyol que tant va molestar els autonomistes i que, vista des d’avui, era tan necessària; i la concentració contra la cimera Macron-Sánchez. L’ANC, per tant, torna a funcionar i pot tornar a ser un factor determinant per a l’avanç de l’independentisme. Trencar aquesta dinàmica en aquest moment és una opció. Però la pregunta inevitable després d’admetre això és a qui interessa. I, sobretot, qui hi eixirà guanyant si la trencadissa anunciada acaba tenint conseqüències greus.
Allò que anomenem partits polítics odia tot allò que no pot controlar. I donat el poc nivell de tota mena de les seves cúpules (compostes per trepadors dòcils) és lògic que vulga rebentar l’ANC. No se’n sortiran. Els grans egos no solen tindre cap qualitat més.