Qui és l’indígena, aquí?

  • Més que qüestionar els mecanismes de cada llengua per a etiquetar la realitat, el que ens hem de plantejar és l’ús que en fem

Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)
20.03.2023 - 21:40
Actualització: 09.05.2023 - 16:08
VilaWeb

Després d’uns quants mesos fent treball de camp al Vietnam, en tornar em vaig trobar amb el dinar de deu anys d’ex-companys d’institut. Mentre alguns em preguntaven com havia anat “amb les tribus indígenes del Vietnam”, era més interessant de percebre com altres intentaven evitar paraules com “pobres, indígenes” o “tercer món”, amb més o menys èxit. És amb ells que havia après les etiquetes de primer, segon i tercer món com aquell qui parla de sector primari, secundari i terciari.

Dissabte passat justament parlava amb uns amics sobre l’absurditat dels conceptes de primer món i tercer món (qui ha parlat mai del segon?). La conversa va derivar en el vocabulari pervers que s’utilitza per parlar de les realitats fora del nostre món occidental i eurocèntric, i em va fer pensar en els esforços dels meus ex-companys d’institut. Com hauríem d’anomenar, però, els pobles originaris colonitzats pels europeus?

Tècnicament, d’indígenes poc o molt tots ho som. És més indígena una família khoisan originària de Namíbia que ha migrat a treballar a Johannesburg o una família descendent de generacions i generacions que han viscut sempre a Roma?

De fet, en francès, en lloc d’indigène se sol usar la paraula autochtone (autòcton) –encara que la primera, per pressió de l’anglès, va augmentant d’ús. Un aprenent de burocratès podria pensar que és “més neutra”; al cap i a la fi, de llengües autòctones n’hi ha a tot arreu. La realitat, però, és que no es diria que el francès és una llengua autochtone, mentre que sí que es diu de les llengües amazòniques.

Dissabte, un amic suggeria fer servir la paraula “ètnia” per estalviar-se maldecaps, i així es podria equiparar un “poble indígena” amb una “nació europea”. Però el cas és que arreu del món les ètnies poden ser multilingües, igual que hi ha llengües multiètniques.

El vietnamita és una de les llengües que han optat per usar “ètnia”. La retòrica vietnamita –manllevada de la Xina comunista, que alhora la va adaptar de l’URSS– designa amb la paraula “ètnia” exclusivament les minories nacionals, mentre que la paraula “nació” s’aplica a la majoria vietnamita o ètnia kinh.

Així, la terminologia soviètica ha acabat fent referència només a les minories del país, afectades per un colonialisme intern devastador, mentre que s’ha adoptat la retòrica liberal per a la majoria kinh. Per si no fos prou clar, a les minories ètniques se’ls anomena “compatriota” (đồng bào, manlleu del xinès 同胞 tóng bāo), mentre que un vietnamita de Hanoi és, simplement, “ciutadà” o “poble” (công dân o nhân dân). Com veiem, fins i tot el vocabulari acadèmic pot acabar pervertit –no deixa de formar part del sistema lingüístic– i acabar impregnat d’un pòsit colonialista en un país prèviament colonitzat.

A banda dels conceptes negatius associats amb el concepte d’ètnia (minoritària i colonitzada), al Vietnam es marca l’ètnia a tots els documents oficials: cartilla de la “seguretat social”, carnet d’identitat o cartilla d’escolarització, fet que genera casos de violència institucional.

Avui dia, el terme “indígena” es fa servir per a designar una tipologia concreta de societats, tant en l’àmbit acadèmic com popular. Normalment responen a pobles colonitzats, amb poblacions petites o amb una vida rural propera a la natura, entre altres idees típicament associades. En plena Dècada de les Llengües Indígenes de la UNESCO, no podem perdre l’oportunitat de revalorar (i per tant etiquetar) la importància de les poblacions indígenes, tal com explica Mònica Barrieras.

La paraula “indígena”, que a vegades pot anar lligada a conceptes negatius i colonials (primitivisme, pobresa, retard, etc.) ha estat reapropiada per les mateixes comunitats històricament designades com a indígenes, de manera semblant com les comunitats etiquetades negativament amb mots com queer o marica se n’han reapropiat com a forma d’apoderament, insuflant-hi orgull per combatre l’autoodi i la discriminació.

A més, han sorgit neologismes en el si de les comunitats indígenes com a necessitat de designar la seva realitat. Aquests termes, com per exemple “pobles originaris” o “comunitats ancestrals”, els permeten d’etiquetar-se elles mateixes i apoderar-se, de manera semblant com ho han fet les kellys.

Al final, més que qüestionar els mecanismes de cada llengua per a etiquetar la realitat, el que ens hem de plantejar és l’ús que en fem. Tornant a la pregunta que ens ocupa sobre com hauríem d’anomenar aquesta tipologia de pobles, com a lingüista no hi puc donar una resposta clara.

La realitat demostra un cop més que és massa complexa per ser encabida en el llenguatge humà, en què tot es classifica i en què acabem parlant més de les etiquetes que no pas dels conceptes que ens convencem que hi ha darrere.

Des de les disciplines que pertoquin hem de fer divulgació sobre totes aquestes realitats per tal que els meus ex-companys d’institut puguin, còmodament, referir-s’hi de la forma que creguin més adequada. Que les etiquetes no ens tapin el bosc que s’està talant i cremant davant dels nostres ulls –i de casa seva.

 

Albert Badosa Roldós.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any