Que torni “En català, si us plau”

Deixeu que us expliqui una cosa que em passa. A Trondheim hi tinc una colla d’amics europeus que fa una dècada i mitja que ens coneixem. Alguns ens hem nacionalitzat, d’altres no, els fills ja són noruecs, i als sopars hi ha un aiguabarreig en què fem servir quatre, cinc idiomes alhora. Ara bé, quan arriba Nadal i la meva amiga Sara se’n va a veure els parents a Frosinone, prop de Roma, tan bon punt aterra a Fiumicino pot viure uns dies plenament en la seva llengua materna, l’italià. En Markus, que és austríac, se’n va al Tirol i ho troba tot en alemany. En Pascal, francès, etcètera. Però jo sóc català, o sigui que no puc dir el mateix, i des de l’arribada a Barcelona que visc la presència, si no el domini, d’una llengua que no és la meva ni la del meu país.

Allò que parla la gent ja ho tractaré un altre dia, tot i que sempre he practicat el “mantinc el català”, amb uns resultats excel·lents (una abraçada des d’aquí al taxista que va esprémer tots els recursos lingüístics per insultar durant quinze minuts l’ajuntament d’Ada Colau). Ara bé, la davallada de la presència escrita del català és força notòria. A tot arreu hi ha textos només en castellà, a la publicitat, els aparadors, els cartells oficials, i a les andanes de l’estació de Flaçà (si no és que algú va pensar que ‘via’ en català porta accent). I per si no fos prou, hi ha locals al Barri Vell de Girona i a les zones de moda de Barcelona on tot és en anglès, no fos cas que els visitants rics aprenguessin que parlem una altra llengua. Els cosmopolites habituals em diran que tampoc té tanta importància, però les coses com són: aquestes empreses i institucions participen de l’anorreament de la meva cultura, ni més ni menys. I això no ho puc permetre.

Davant d’aquesta decadència, l’altre dia vaig pensar que quan era petit hi havia la campanya “En català, si us plau”, que consistia a col·locar adhesius amb aquest lema allà on la llengua era absent, i que m’agradaria molt recuperar-la. Si no puc escridassar cadascun dels responsables del bandejament de la llengua, com a mínim que gastin temps i diners a reparar el desperfecte. Ja em veig fent una expedició nocturna amb uns quants amics quarantins amb la caputxa posada i la bossa plena d’etiquetes, com si tinguéssim vint anys menys. Ara bé, la logística és complicada. Imprimir els adhesius a Noruega i baixar-los a la maleta no és gaire pràctic, els amics quarantins tenen criatures, i jo encara no m’he tret el carnet de conduir. A banda que som gironins, o sigui que tot allò més enllà del Llobregat és terra ignota.

Seria millor si alguna organització catalana se’n fes responsable, però quina podria ser? La Generalitat de Catalunya no, és clar. Els dirigents tindrien massa por que algun jutge ho llegís com una il·legalitat i els toqués una inhabilitació d’uns mesos que els obligués a posar-se a treballar. Òmnium Cultural tampoc, ara estan massa ocupats donant suport al govern i vessant a la claveguera la poca reputació que els queda. La Plataforma per la Llengua, potser? Desconec si tenen prou recursos.

Això sí, a la política demanar les coses “si us plau” no porta enlloc, és senyal de derrota i submissió, i caldria revisar el lema. En podríem fer prou amb un simple “En català!”, amb signe d’exclamació, tot i que a la meva part més malvada se li acudeixen uns quants insults de quatre o cinc síl·labes que podrien seguir la coma –al capdavall, si molts castellans no tenen cap problema a tractar-nos amb odi i menyspreu, no veig per què no podríem pagar-los amb la mateixa moneda. Pensem-hi. Torno a venir de visita al febrer, i tinc la caputxa a punt.