21.11.2025 - 21:40
Hi ha botigues ben singulars, que són veritables tresors. I no per la decoració, ni per la grandària de l’espai, sinó per la història. La que han escrit durant els anys de dedicació, i la que ha anat teixint el relat vital, construït amb perseverança i determinació i amb molta autoestima d’autònom. Haver mantingut l’ofici de vendre, i exclusivament amb un tipus concret d’article, els atorga, a més, l’expertesa.
Al número 12 del carrer del Bonsuccés de Barcelona, tot això hi és. No podem obrir la porta per entrar-hi perquè no n’hi ha. És un quiosc, un petit espai comercial, senzill com el taulell que hi trobem, pràcticament l’única estructura de comerç que té aquesta botiga que comparteix lloc amb un portal de veïnat. Veïns i clientela trepitgen el mateix replà. Això ja fa l’establiment ben autèntic, com aquells dels torronaires que fa un segle que despatxen torrons al Portal de l’Àngel o més venedors que perpetuen l’aprofitament d’aquestes porteries com a botiga.
És entranyable sentir que el bon dia de Gemma Comabella tant s’adreça a qui hi arriba per a comprar, com a la veïna del tercer, o el del segon, que aprofiten l’avinentesa per demanar si els han deixat cap paquet o encàrrec. I, de passada, agafen aire abans d’enfilar-se escales amunt en aquest bloc sense ascensor.
De fora llegim Perfumeria Bonsuccés, però a l’aparador s’hi veuen peus amunt, cames girades vestides de colors. “Jo sempre dic que venc capipota: mitges, mitjons i complements per als cabells.” Així presenta la Gemma els articles que despatxa en aquest seu espai comercial, petit i familiar. És petit perquè no deu fer gaire més d’una quinzena de metres quadrats, i és familiar perquè va ser el seu besavi, Agustí Prats, qui, amb el seu avi, que es deia igual, el van estrenar. “Potser és de fa més d’un segle, perquè segurament al començament el meu besavi havia fet tractes verbalment per obrir el negoci, però el primer document que hem trobat amb el seu nom és de l’octubre del 1925”, confirma la Gemma.
Fa, doncs, cent anys que tres generacions enrere van aixecar la persiana que ara cada matí aixeca la Gemma. Aquesta quarta generació, però, fa solament cinc anys que hi és. “Jo vaig estudiar i he treballat molts anys al departament de formació d’una empresa de productes de cosmètica, viatjant contínuament.” Però, quan la seva mare, Montserrat Prats, a setanta-un anys, va dir que es jubilava, la Gemma va fer la pensada d’agafar-li el relleu. “O es tancava, o ho continuava jo, i com que, tot i tenir la meva feina, de petita fins ara sempre he estat aquí ajudant durant les festes i quan ha calgut, vaig decidir que m’hi quedava”, comenta.
Com passa sempre en els negocis familiars, per a la Gemma no hi va haver un primer dia de començar a donar un cop de mà. “Jo era una nena quan venia aquí en sortir de l’escola, que era a prop, a la Vedruna –plaça dels Àngels– i feia els deures en una tauleta al darrere del taulell, mentre la meva mare despatxava. I algun dia vaig començar a ajudar a embolicar paquets”, rememora. “Quan ets petita no escoltes, però sents. I jo recordo, per exemple, la meva mare que –com es feia sempre abans, quan es tornava el canvi a les botigues– comptava en veu alta moneda a moneda.”
Aquest patrimoni immaterial que són els records del comerç del barri, el proveïment a la botiga de sempre, és allò que fa la botiga de la Gemma gran, immensa, malgrat fer amb prou feines una quinzena de metres quadrats.
És pràcticament un taulell i res més, però ben aprofitat. Al darrere, ella té a mà totes les capses de mitges classificades per materials, estampats, dissenys i mides disponibles. Diries que té tot allò que en mitges es pot tenir: mitges llargues i curtes, mitges que muden i mitges que fan festa, de ballet, de fantasia i de cada dia, mitjons de mitja i de llana, calats i lliços.
Entri qui entri, la botiga sempre és plena. En un instant, cinc o sis vendes. Es fa la tria a l’aparador, que és ple de gènere ben exposat. I si hi ha la talla, s’empaqueta i es cobra. La Gemma explica que aquesta botiga tan singular pot presumir d’haver tingut una de les primeres màquines de xifres, la caixa registradora que més tard va començar a tecnificar les botigues de tot arreu.
Encara que sigui aquí, al rovell de l’ou de Barcelona, diu que el seu client no és el turista. “Tampoc no m’interessa. No és una inversió de futur. Jo prefereixo aquell que, fins i tot si no viu a Barcelona, hi vindrà cinc o sis cops l’any a buscar les mitges perquè sap què compra i sap que li duraran. Això és com el qui vol un bon pernil, que ja sap on anar-lo a buscar. Aquí saben que hi trobaran una mitja bona, que no estrenyi i que, fins i tot, durant el dia s’anirà adaptant.”
Una munió de capses guarden mides, colors i textures diferents. “Tinc 125 colors diferents de mitja”, diu. I entre el verd pi i el verd ampolla, encara que no ho sembli, la cosa canvia. També despatxa colors fluorescents, més mats o més brillants, amb calat o sense, amb flors, línies o rombes, per poder fer combinacions infinites. I, a part la mitja de llana, en té de moher, d’elastà, que és una licra, o de llana merina, que no pica, i és importada d’Itàlia.
Mentre la Gemma ens explica el bé de Déu de possibilitats de mitges i mitjons que té per a triar, s’atansa a saludar-la una dona que va ser professora seva a l’escola Vedruna. “El centre té això, que una hora o altra passen a saludar antics veïns o amics, o gent de fora de Barcelona. Per Sant Jordi o abans de Nadal, entren i ens posem al dia.”
Entre els clients, en té molts de professions de l’àmbit teatral i del món de la dansa, però també aparadoristes i estilistes. Els actors ja fa anys que la coneixen, perquè quan hi havia hagut l’Institut del Teatre on ara hi ha el CIDOB (al carrer d’Elisabets), alumnes i professors van ser dels primers a descobrir-la.
Però l’origen d’aquesta botiga no té pas a veure amb les mitges. El besavi de la Gemma, Agustí Prats, juntament amb el seu avi, van obrir la botiga per vendre i reparar rellotges, perquè el besavi era rellotger. “Encarregaven les peces de recanvi a una fàbrica de Suïssa i un dia, en comptes d’arribar-los aquelles peces dels rellotges, va arribar una partida de fulles d’afaitar que eren fetes a la mateixa fàbrica on feien recanvis de rellotges”, explica.
I ells van proposar a un dels xarlatans que venien tota mena d’articles per la Rambla, que miressin de vendre les fulletes d’afaitar, amb la condició d’anar a mitges en els guanys. I vet aquí que, veient que tenien prou sortida, els Prats van començar a vendre també fulles d’afaitar a la botiga. “Després la gent els va demanar si també podien portar brillantina per als cabells, que aleshores s’estilava molt, o barres de sabó per afaitar. I el negoci es va anar omplint d’articles que la clientela demanava. I el besavi va pensar: “És més fàcil vendre coses que no pas adobar rellotges i deixar-hi la vista”, i va engegar el negoci de la perfumeria.
D’ací ve el nom del rètol que encara veiem. Té una estètica ben peculiar, vintage, pop. Recorda les portades dels discs de vinil dels anys vuitanta. Sí, diries que sintonitza amb la música d’un altre temps. És un autèntic revival imaginari d’una època i alhora és el llegat familiar de quatre generacions que han fet de l’ofici de vendre la seva manera de viure, però també de fer barri. “El Raval té molts defectes, però també aquí hi ha moltes coses bones”, diu la venedora de mitges que, tot i haver nascut al Gòtic, diu: “Sóc ravalera fins al moll de l’os.” I precisa que la seva àvia sí que va néixer al Raval, just al portal del davant de la botiga.
En una de les fotografies antigues que hi ha penjades a la paret davant el taulell, a la paret que és botiga i és porteria, es veuen quatre dependentes despatxant. Era el temps en què –explica la Gemma– es feien unes llargues cues que cridaven l’atenció als meus avantpassats, segons que sembla, perquè la cua de gent dificultava l’accés a la resta de botigues.
Quan la mare de la Gemma, la Montserrat Prats, ja portava el negoci, als anys vuitanta, va començar a veure que obrien grans botigues de perfumeria, i es va adonar que no podia oferir els preus de qui en pot comprar moltes quantitats. Aleshores va decidir de centrar-se en la mitja. “Les buscava a l’estranger, sobretot a Itàlia, als Estats Units i a Anglaterra. Als Estats Units trobava talles grans que aquí no es feien, com la triple XL, i de color, que a Europa no hi havia fabricants que en fessin. A més, en aquell temps aquí ja començaven a plegar moltes indústries del tèxtil”, explica la Gemma, que, venent mitges, estira el fil d’una dedicació familiar. Amb ella, la trajectòria d’aquesta botigueta honora bé el nom del carrer on és. Un segle al taulell una mateixa família és, veritablement, un bon succés.
