El novembre del 2007 em van convidar a prendre part en la sessió inaugural d’un congrés de periodisme que es feia a la Universitat Capodistriana i Nacional d’Atenes, la més important de Grècia i la més antiga dels Balcans i la Mediterrània oriental. Tal com sol passar en aquestes ocasions, l’acte revestia una certa solemnitat formal i es feia sota la presidència del rector. Els convidats que vam prendre-hi part, parlàrem en anglès perquè el congrés era una reunió internacional. Però quan el rector va prendre la paraula per a cloure l’acte, es va adreçar a tots nosaltres, arribats de països ben diversos, en grec i només en grec. Abans s’havia repartit diligentment un llibret que incloïa les seues paraules en grec i traduïdes al francès i a l’anglès, però en públic, des de la taula, i de la seua boca, només van eixir mots grecs.

No és que el rector no estigués capacitat per a parlar en anglès. El parlava perfectament. Quan, una volta acabat l’acte, li vaig demanar per allò que acabava de fer, em va explicar que era la tradició de la casa perquè, en definitiva, la universitat havia estat creada pel rei Ot amb la voluntat de dignificar la cultura hel·lènica, ja per si impressionant, i de normalitzar i elevar l’ús del grec modern. Però també em va voler aclarir explícitament que aquella actuació era una expressió de la seua pròpia responsabilitat: “El grec és una llengua tan vàlida com l’anglès per a parlar de tot –tinc apuntat què em va dir–, però és una cosa que només podré defensar si ho faig visible en tot moment i davant de tothom. En grec es pot fer periodisme tan bé com en anglès, i els qui veniu de fora ho entendreu millor si constateu que el grec és la llengua viva que tenim, no tan sols d’un passat gloriós, sinó també la que fem servir com a societat a tots els nivells, fins i tot als més solemnes.” Algú em va comentar després que també hi havia una norma legal sobre això, que obligava a fer servir el grec en els actes oficials, però no vaig arribar a aclarir si era cert o no. En qualsevol cas, el rector em va demostrar que sabia bé que l’ús del grec, en aquell context concret, era una manera de respectar i honorar els esforços de tots els seus predecessors, que havien treballat molt per fer viable una cultura que no havia tingut sempre el futur assegurat, però també la projecció d’un missatge rotund cap a la comunitat internacional. Sense necessitat ni d’explicitar-lo en paraules, només per la tria lingüística que ell feia amb una consciència social envejable.

L’anècdota m’ha vingut al cap enmig de la polèmica motivada pel fet que el president Pere Aragonès i la consellera d’Acció Exterior i Govern Obert, Victòria Alsina, van adreçar-se bàsicament en espanyol als cònsols estrangers acreditats a Barcelona durant una recepció oficial convocada per la Generalitat de Catalunya. Aclarim malentesos, primer. En els discursos es van fer servir, de manera molt diferent, quatre llengües: català, espanyol, francès i anglès. I aquesta tria lingüística no és nova d’ara sinó la mateixa que la majoria dels anteriors presidents i consellers varen fer servir en el passat -amb l’excepció, destacada, del president Torra. Però en aquest cas concret, el català gairebé va quedar reduït a les salutacions, en el cas de la consellera sobretot; el francès va ser una anècdota mínima que no arribava ni a ser frase, i el nus dels discursos, el contingut central i més extens i on hi havia el missatge important, es va fer en espanyol. Ací en teniu el vídeo, per si ho voleu comprovar vosaltres mateixos.

Val a dir, a més, que parlem d’un acte diplomàtic, i els diplomàtics saben per experiència que a la major part de països on són enviats, les autoritats locals empraran sempre la llengua nacional en els actes públics, encara que després, en privat, puguen parlar amb ells en una llengua internacional o en més d’una.

Per tot plegat, la tria lingüística feta pel govern de Catalunya, per més tradicional que siga, crec que és profundament errònia perquè envia un missatge nefast sobre la realitat de la llengua catalana, sobre nosaltres mateixos i encara més sobre les nostres aspiracions com a nació. Però he de dir també, perquè em sembla significatiu, que ni tan solament sé si va ser la tria més lògica i raonable en vista dels assistents a l’acte. O si, en canvi, era una mostra depriment de provincianisme.

Perquè a Barcelona hi ha cònsols –entre els diplomàtics de carrera, sobretot– que no parlen espanyol perquè es mouen més o menys de pressa d’una ciutat a una altra, d’un país a un altre. Però també perquè la immensa majoria dels cònsols honoraris, que a Barcelona són molts, són catalans que normalment parlen perfectament català. El cònsol del Bangladeix, per exemple, és Ramon Padró; Josep Lluís Rovira és el d’Estònia, Sol Daurella representa Islàndia, el cònsol de Nova Zelanda es diu Joaquim Borràs i el del Vietnam, Pau Guardans. La llista de consolats estrangers servits per cònsols catalans seria molt llarga, sorprenentment llarga per a alguns –Àustria, Belize, Benín, Bielorússia, Bòsnia…–, però crec que amb aquests noms n’hi ha prou per a explicar què vull dir. Fins i tot hi ha cònsols que representen països llatinoamericans –la presència dels quals algú ha adduït a posteriori com a explicació per a l’ús tan preferencial de l’espanyol– que també són catalans. Si no vaig errat, els de Nicaragua i Costa Rica, per exemple, ho són.

De manera que la realitat, paradoxal, és que, entre els cònsols presents a la recepció, el fet més probable és que la majoria tinguessen el català com a llengua materna –molt clarament en el cas dels honoraris–, o bé tinguessen un domini millor de l’anglès que no pas de l’espanyol –en el cas dels diplomàtics acreditats. I tanmateix, i malgrat saber això –perquè supose que, si ho sé jo, la Generalitat ho deu saber molt millor– el govern va decidir que l’espanyol era la llengua amb què calia adreçar-s’hi, bàsicament. La llengua amb què calia pronunciar la part més important i substancial del discurs.

La displicència del govern, dels governs, envers el català no és pas nova, ni d’aquest. I la Generalitat ja fa temps que pren decisions molt més que discutibles respecte de dues de les tres llengües oficials –la tercera, l’occità, que ho és també a tot Catalunya, és tan oblidada i menystinguda que ni tan sols la fan servir per a les salutacions. Per exemple, la Generalitat ha promogut durant anys, pagant molts diners, que tots els diaris catalans siguen bilingües en català i en espanyol –una “oferta” que bàsicament hem rebutjat només, segons la informació que tinc, i demane excuses si no és així, VilaWeb i El Punt. I per què ho hem fet? Doncs per la mateixa raó, i amb les mateixes raons, que el rector grec amb què obria aquest article. Perquè si el català deixa de tenir espais on és la llengua amb què passen les coses, siga per raons pràctiques o siga per responsabilitats solemnes, sense interferències ni subordinacions, si el català no és la llengua amb què es fa tot, una llengua que val per si sola, cada dia serà una llengua més secundària, més marginal i, al cap i a la fi, acabarà essent una llengua prescindible. Amb les conseqüències que això tindrà socialment, culturalment i políticament. Que el menysteniment cap a la nostra llengua el practiquen francesos i espanyols, ho entenc perfectament; és la seua determinació de fa segles. Però que ho fem, amb aquesta displicència tan agosarada i suïcida, els catalans –i catalans que es proclamen independentistes– és irritant. I que conste que aquesta, “irritant”, és l’expressió més suau de les moltes i ben variades que em vénen al cap ara mateix.

PS1. Un dels polítics més interessants, per moltes raons, que tenim al nostre país és el batlle d’Elna, Nico Garcia. Avui Òmnium celebra a la seua vila els seixanta anys d’existència i per això li hem fet una entrevista. Us la recomane especialment: “Quan ja tothom ha dimitit i els partits han capitulat, encara pots dir no”.

PS2. I si teniu interés en la llengua no us hauria de perdre de cap manera l’entrevista que publiquem avui amb el nou secretari de política lingüística de la Generalitat de Catalunya, Francesc Xavier Vila: “Hem de deixar reposar el terme ‘bilingüisme’ perquè ens perjudica”.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.