Quan els Reis de l’Orient baixen d’un helicòpter militar

Ben trobat!
Diuen els hipòcrites: les armes uneixen, les estelades divideixen.

No calia donar-hi més importància. Ni els unionistes, ni nosaltres. És un afer local. De totes maneres, no m’agrada que en aquesta festa dels nens hi hagi política. Que ho facin “ells” no justifica que ho fem nosaltres. Però el tema realment no dóna per tant.
Més significatiu és un text del professor Cotarelo, en el qual preveu el xoc de legitimitats d’aquest 2017. I conclou que Espanya té mala peça al tel·ler. A efectes internacionals, malament si permeten la celebració del referèndum, malament si l’impedeixen per la força. En el primer cas, es rebla la impressió que ja no controlen una part del seu territori estatal. En el segon cas, l’actuació és inassumible per a la UE.
Ara bé, HA D’HAVER-HI EL REFERENDUM !!!! Arribats al punt on estem ara, en cap cas hem de renunciar a la consulta. Tal com diu en Jordi Graupera, la resposta és en la pregunta.

Quan ells manaven utilitzaven la canalla com volien i els feien cantar el “Cara al sol ” en formació paramilitar amb el braç aixecat com el nazis quan anaves a una escola pública com qui us parla. També podríem parla de la OJE, una utilització dels joves enquadrats en escamots totalment militars a la manera de les Joventut Hitlerianes, tancats en campaments d’estiu gratuïts que servien per anar creant joves manipulats, per no parlar de l’assignatura obligatòria a tots els centres d’ensenyament de l’estat anomenada “Formación del Espíritu Nacional” coneguda com la FEN, que feien membres de la Falange, etc, etc. Aquesta sí que ha estat una rotunda i fonda manipulació dels nens i nenes de fa anys. Mai no demanaran perdó per aquesta aberració pedagògica i ara tot els unionistes com un sol home es posen les mans al cap perquè un jove porti un fanalet el dia de la cavalcada de reis. Si fins i tot el Rajoy hi ha dit la seva. Si no fos que tot plegat és cinisme pur, podríem deduir que ho fan ara perquè ja ho veuen tot perdut i tiren la perdigonada grossa a veure si cau algun incaut.

Si ho pensem una mica, conclourem que el militarisme és incompatible amb el desenvolupament humà, amb el material, però també amb l’immaterial en el camp de l’autonomia o sobirania personal i social, que necessita sobretot llibertat, pau i diàleg; fruits d’una justícia social i no pas de preparar la guerra; necessita, ras i curt, el camp adobat d’una democràcia real, que malauradament no vegem enlloc; perquè la democràcia real és incompatible amb el militarisme.
Aleshores, si volem viure en un món més lliure i harmònic, sense abusos de cap mena, no hi ha altre remei que desarmar-nos i desmilitaritzar-nos a tots els nivells, i els gestos que comentes de les cavalcades de reis sense militars hi ajuden; perquè tot comença amb l’educació dels més petits.

Encara no ho enteneu.
Quan Espanya fa una cosa, sempre, és pel bé de tots.
Quan Catalunya fa.. el que sigui.. ho fa des de la més perversa de les intencions. Es pot demostrar que sempre, sempre ha estat així.

No és habitual que es diguin i denunciïn les coses amb el seu nom com en aquest editorial.

I ara en Domènec té clar que hem de seguir dins d’España perquè Pablo Iglesias ho vol pel bé de tots.. els espanyols.

L’exèrcit espanyol té el dubtós privilegi de ser el què més espanyols ha mort al llarg de la Història. Però ara, forma part, com la resta, d’un estat en fallida. Aquell exèrcit que va ocupar les Mallaes, el que encara fa quaranta anys feia maniobres per allà on volia (als afores de Castelló també els he vist, o a Badajoz, a la dècada dels vuitanta, on els diumenges els militars anaven a les cafeteries del centre amb la parella i la pistola) ara ja no existeix. És un exèrcit de mercenaris i molt escàs. Insuficient per a qualsevol cosa que no siga aparentar. A més a més, els soldats professionals es veu que sovint són maltractats. I, per descomptat, tampoc passa res. Però hi ha una pressió creixent en contra, a casa nostra. Mentre al Sud són freqüents les professons amb militars desfilant armats, ací ja és impensable. A les fires de Nadal per a xiquets, han anat també reculant. A Barcelona ja no hi són. És normal, que s’espanten i s’escandalitzen pels fanalets. Ells no tenen res per oferir. Per tant, la seua clientela és zero. I això els passa a tot arreu. I el que els passarà, encara.

Quan expliques històries, se’ns fa present la història!

Les nostres històries d’avui són les ànsies de llibertat
que viuen i expressen avis i pares i fills i tots plegats
en tots els llocs on vivim tots plegats:
camps de futbol, festes de reis, teatres i carrers…

Gràcies per recordar que és el el cinisme i la porqueria històrica
qui ens vol impedir de transmetre el desig de llibertat
als més grans i als més petits!

Ho farem quan voldrem, on voldrem i com voldrem. Fins al final

Moltes gràcies Vicent!

Gràcies Vicent! Per estar a l’aguait d’aquells que volen atacar amb tot.
Jo tant demà, com demà passat, el que vull es gaudir amb la il·lusió dels nens de la que els grans ens contagiem, encara que només sigui per unes hores.

M’has fet recordar les hores, els dies, els mesos que hi vaig vessar dins dels murs d’aquell complexe, a l’any 83 i on vaig aprendre que era allò de l’exercit espanyol. Una experiència de la que vaig sostreure poc o nul aprenentatge però si una lliçó magistral de les misèries humanes de la vida. Cap de les amistats que allà es van fer va perdurar en el temps, va ser quelcom que s’havia de fer, es va fer i prou. L’experiència única que m’ha reportat aquelles jornades i que mai mes hi tornat a viure va ser, dormir amb mes de 100 homes en la mateixa habitació. Allò va ser sociològicament una visió plural d’espanya i del que es podia esperar en el futur. A l’auca hi érem tots representats amb tots el prejudicis i tòpics i la corrupció es va mostrar per primera volta descarada. A cuina hi havien tres comptabilitats….l’oficial, la del capità i la del brigada que eren per torns rotatoris mensuals. Al oficial que li tocava cuina aquell mes….visca la pàtria.Crec que el suboficial era sempre el mateix, ja no ho puc precisar. Allà em vaig adonar com funciona el mon i de la hipocresia que reina i governa. Ja podien anar baixant els reis mags dels helicòpters de la UHEL però el verdaders reis mags allà dins, venien a la cuina de mes en mes…..insuperable. No vaig passar gana, però es podia millorar molt…..el peix era infumable…sort de les vacunes. Bon any a tots i totes.

Gràcies per l’article Vicent, molt aclaridor.
Recordo que fent la “mili” a l’any 70 (al Sahara, per cert) va caure un dia a les meves mans una mena de directori on es relacionaven totes les unitats del l’exercit espanyol i, també recordo que, em va cridar l’atenció un regiment de València on posava: “Escuadrón de carros en Bétera”. Poc pensava que el 23 de febrer de 1981 aquell “escuadrón” seria el trist responsable de deixar molts carrers de València fets una merda, entre altres conseqüències. El fet de l’espart el desconeixia però, penso, és una cosa més a afegir a la llarga llista de barbaritats comeses per l’exercit franquista i els seus nyèbits.
I ara, clamen al Cel per uns fanalets.

Gracies. Tenía la moral una mica baixa, perque auqestes coses fan mal

Quines ganes ja de perdre de vista l’exèrcit espanyol i tantes altres coses espanyoles. No ens han fet sinó mal. Aquest 2017 ha de ser l’any de dir-los adéu o, més explícitament, a passeig!