26.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 27.09.2021 - 07:47
Andrea Bonanni és un periodista italià, cap de la redacció a Brussel·les del diari La Repubblica. La Repubblica, perquè ens entenguem, és a Itàlia allò que El País és a Espanya; i, juntament amb el Corriere della Sera milanès, és el diari que marca les lectures i les visions del poder cisalpí. No cal dir que és un dels diaris de referència a Brussel·les i no solament entre la influent comunitat dels euròcrates italians.
Aquest cap de setmana Bonanni ha escrit un article que es diu “Puigdemont: La politica dello struzzo” (‘Puigdemont: la política de l’estruç’). El trobareu ací, però com que requereix subscripció potser molts de vosaltres no el podreu llegir. De manera que en faré un resum, perquè hi diu coses molt significatives.
Bonanni comença dient que la pretensió espanyola de combatre el referèndum del Primer d’Octubre no amb la política sinó amb la repressió ha fet molt de mal, primer a Espanya i després, també, a la Unió Europea. El periodista s’arrenglera encara amb la idea que el referèndum era il·legal i dóna crèdit, encara, a Pedro Sánchez, tot remarcant que cal una negociació que oferesca una eixida a la demanda d’autodeterminació dels catalans. Que ara mateix tinga aquesta percepció té poca importància. Ja s’adonarà que això no és un problema del PP i prou.
Allò que, sobretot vist amb perspectiva, crida fortament l’atenció és el final de l’article: “Però el cas Puigdemont, amb el seu sorprenent i penós episodi italià, ha d’ensenyar a Europa que la política de l’estruç sempre acaba esdevenint contraproduent. És evident la diferència entre els sobiranistes a l’Orban, que volen restar a Europa per arreplegar els diners sense respectar les regles, i els sobiranistes a la Puigdemont, que volen emancipar-se d’Espanya però restar en una Unió Europea que consideren la seua pàtria. Europa ha de començar a pensar en això.”
De mica en mica, les hores i dies vinents, estic segur que estarem en condicions de reconstruir fil per randa les claus d’una detenció que farà història i que possiblement és l’error més gros que ha comès Espanya d’ençà del primer d’octubre de 2017. Però, a hores d’ara, ja és clar que això no fou cosa d’una alarma automàtica que va saltar descontrolada, sinó que era una operació preparada a fons i que movia tots els ressorts de l’estat espanyol. I amb la implicació, ja veurem fins a quin punt i de quina manera, del govern espanyol. Era un colp d’estat intern, dels secessionistes jurídics, que no van saber aturar? Era un colp d’estat que ja els anava bé i que per això no van voler aturar? Era alguna cosa més?
Hi ha pocs dubtes que el ministre Grande-Marlaska ho sabia. Però quant de temps feia? I, sobretot, ho sabia Sánchez també? Grande-Marlaska va creure que no calia avisar el president en una situació tan delicada i amb tantes implicacions per a la seua supervivència parlamentària? O bé el president espanyol va donar el vist-i-plau a una operació que, si fos així, ensorrarà aquest prestigi internacional que encara es creu Bonanni i que li fa dir que Sánchez no fa com el PP i vol resoldre políticament el problema català amb negociació política? Com quedarà el president espanyol, també, quan se sàpiga tot?
D’ençà de fa quatre anys, no sé quantes vegades he explicat que el problema d’Espanya és que la Unió Europea pot acceptar que el referèndum i la proclamació d’independència no van ser legals d’acord amb l’ordenament jurídic espanyol, però no pot acceptar que la demanda d’autodeterminació de Catalunya no siga abordada en el terreny polític i que siga resposta tan sols amb violència. Aquesta és la clau de tot i aquesta és la feblesa de Madrid: en l’entorn europeu un problema polític ha de tenir una resposta política. Punt final. I en àmbits com aquests la benvolença envers un soci, per més poderós que siga, pot durar un temps però no serà infinita.
Per això ara, quan Sánchez havia aconseguit de fer creure a Brussel·les que Espanya reconduïa la situació per la via acceptable –alliberant els presoners com a gran símbol i gest–, aquest intent barroer i maldestre de detenir Puigdemont fa caure el castell de cartes d’una manera estrepitosa. I és per això que comencen a alçar-se veus influents que diuen que ja n’hi ha prou, que no s’hi val tot i que Brussel·les ha de deixar de fer l’estruç.
La declaració del president del govern espanyol dissabte, a les Canàries, dient que Puigdemont ha de “sotmetre’s a la justícia” –com si els tribunals de Bèlgica, Alemanya, Escòcia, Itàlia o fins i tot els tribunals de la UE no ho fossen– és un dels errors més grossos que podia cometre el dirigent del PSOE.
Aquest és el primer gran terratrèmol desencadenat a l’Alguer per Puigdemont. Però n’hi ha un altre, contingut en unes poques paraules de la conferència de premsa. Diu el president a l’exili: “No sóc un actor de la política interna, sóc el president del Consell per la República.” Atenció a aquesta frase, que jo entenc com una manera molt explícita de dir que tot això que fa ell no s’ha d’interpretar com a política interna, i encara menys com un intent de fer o de condicionar el govern, de decidir sobre qüestions autonòmiques. Té un paper, com s’ha vist aquest cap de setmana, més important que no aquest.
PS. Avui us presentem aquest reportatge especial en què una bona colla d’estudiants i professors universitaris alcen la veu contra la discriminació del català a les universitats del Principat. No tan sols us recomane que el llegiu. També us demane que el feu circular.
Si el govern espanyol és al darrere de la detenció del president Puigdemont a Itàlia (cosa difícil de dubtar), això demostra la poca por que li fa que ERC s’aixequi de la taula de diàleg o no li aprovi els pressupostos. No és pot ser més irrellevant del que ERC és ara mateix. O potser sí, perquè és ben veritat que cap avall no hi ha sostre