Fa unes quantes setmanes em vaig creure que l’estafa del govern efectiu sortiria maquillada i, per tant, enfortida de la pandèmia. La tesi era: fins que no vam entrar en aquesta mena de malson sedant, l’independentisme de carrer encara se centrava en la manera de reprendre el procés, i aquest debat era estancat i esgotador perquè a escala institucional sempre reclama una llibertat de maniobres i un atreviment que topen amb les condicions materials: els nostres polítics han renunciat a la sobirania i mai no poden anar una passa més enllà. Això era un circuit tancat i l’única sortida que hi vèiem era una porteta d’Alícia que deia ‘eleccions’. Però en el fons tothom sabia que si ens preníem la confitura per empetitir-nos i travessar-la ens sortiria el tret per la culata: creixeríem, i, encara més estancats que abans, continuaríem al mateix lloc.

Em semblava que la pandèmia ens duria a un miratge: la mena de gestió mecànica que resta quan no tens sobirania, d’un país erm que no pot aplicar les idees que genera, era de cop la protagonista, i el govern se’n podria beneficiar prenent mesures més eficients que no els despropòsits de Madrid, com han fet Armengol i Puig, i plantant cara a la recentralització amb l’èpica de nyigui-nyogui del catalanisme de sempre. Això segon va semblar que ho intentaven quan Torra feia l’enfurismat i demanava el confinament total. Però tan bon punt hem començat a tenir resultats, amb l’escàndol de les residències, per exemple, s’ha fet palès que la gestió aquí ha estat tan ineficient com a Madrid. En lloc de salvar la conveniència d’un govern efectiu, el coronavirus ha demostrat que lluny del poder la gestió no serà mai efectiva, primer pel sol fet de no tenir-lo, i després perquè no tenir-lo premia els incompetents.

El panorama nacional que ens ha deixat tot plegat és en certa manera un regal. Com escrivia fa pocs dies Andreu Barnils, l’independentisme pragmàtic i pactista ha estat atropellat: els comuns han pactat amb Ciutadans per continuar prenent competències a la Generalitat i, a Badalona, l’esquerra espanyolista dels socialistes s’ha estimat més Albiol que no pas Sabater perquè temien que la fórmula d’un independentisme alternatiu i municipalista no s’encomanés a l’àrea metropolitana. Altre cop la connivència de la gent d’Iniciativa i amb un paper galdós d’Esquerra, que ja no sap com tapar-se les vergonyes. La paradoxa és que això, en comptes d’enfortir instintivament l’unilateralisme, només ha desembocat en l’espiral de renecs i resignació on ens havíem submergit.

Ens hem entossudit a predicar que, un dia, el conte de fades que Esquerra es dedicava treballosament a fer-nos creure, mercadejant la por, s’esberlaria, i ara que d’improvís tot es comença a esberlar, no hi ha ningú que en pugui recollir el fruit políticament. Però tinc bones notícies: el conflicte nacional es manté peti qui peti. La inèrcia de Madrid d’assimilar-nos continuarà viva amb Covid-19 o sense, i la inèrcia catalana de deslliurar-se’n, també. Les eleccions ja no aplanaran el camí per als polítics processistes ni faran president Pere Aragonès. O no tant. Després potser diran que tots els seus càlculs han fallat perquè la situació era inèdita i especial i demanaran una altra oportunitat. Però continuaran esberlant-se: cada dia sonarà més surrealista que proposin un retorn al diàleg, i acabaran determinats a fer més virulenta la retòrica –com ha fet fins ara Junts per Catalunya. Són en un atzucac: com que variaran el discurs sense variar les pretensions, cada dia sonaran també més hipòcrites.

És a dir: l’unilateralisme té més marge de maniobra per a organitzar-se. Encara no hi ha hagut la implosió que pot tornar a fer reviscolar l’emergència nacional, i el desastre d’aquesta crisi ens ha accelerat la creació de noves proves per a l’argumentari unilateral. Totes les alternatives a una independència a mitjà termini s’han invalidat abans que no ens pensàvem, i tot plegat juga a favor nostre. Però això no és pas en si mateix cap solució. El primer gran mur de l’unilateralisme és que la independència no es pot fer efectiva, ara per ara, sense grans canvis estructurals. No n’hi ha prou d’un nou momentum. Una cosa és que es pugui perpetrar una secessió tirant pel dret, que es pot fer, i una altra de ben diferent és que això depengui purament de les ganes que s’hi posin.

L’aixecament del 2017 va fracassar perquè políticament no hi havia hagut mai disposició de dur-lo fins al final, malgrat que les condicions socials i ambientals hi eren i tenien opcions de funcionar, per minses que fossin. Un de nou no sortirà bé sense resoldre abans el problema de la disposició, és clar, però tampoc sense que prèviament hàgim forjat les condicions adequades. Com que la disposició varia segons les condicions, perquè com més factible ho veu la gent més a prop és de llançar-s’hi, allò que hauria de preocupar ara l’independentisme és establir les condicions per a fer un nou embat, i que aquestes condicions fossin encara millors que les de fa tres anys.

Això vol dir que cal analitzar i esmenar tots els problemes que hi va haver llavors, i no pas els que hi ha ara, que en són una conseqüència deformada. Però és un peix que es mossega la cua. El problema de rel és que la gent no mana prou. Amb el procés, els polítics van fer servir l’energia popular fent veure que l’encapçalaven per a girar-la contra els objectius inicials del carrer. Els unilaterals hem de trobar la clau per a reactivar aquesta energia i impedir que l’assumeixi novament l’independentisme institucional. Per això el primer gran problema a resoldre és el sistema de partits. Els grups parlamentaris no funcionen com a sistemes horitzontals de poder: encara pesa massa la lleialtat a la vella guàrdia, i les llistes es fan de dalt estant. D’aquesta manera, per més que el carrer pressioni sempre hi haurà un sostre.

La solució és canviar-ho de mans. Estic segur que al parlament hi ha prou gent que, en el lloc i el moment adequats, es posaria al servei de la causa amb menys embuts que el govern de Junts pel Sí. I que a les bases d’aquests partits hi ha molta gent decebuda, i molts unilaterals que s’han adaptat a les circumstàncies. El primer pas per a evitar que, si es reprèn el procés, les cúpules tornin a pilotar-lo i trepitjar la gent és treballar per impedir com sigui que les llistes a les pròximes eleccions actuïn merament com una branca de quatre gats que tallen el bacallà. Cal que, des de les bases dels partits i des de fora es pressioni les direccions per fer llistes obertes: si més no, ens dotarà de mecanismes de fiscalització, apujarà els nivells d’exigència.

Les alternatives, fins ara, han fracassat totes. No sembla que un quart partit hagi de tenir prou força i una llista unitària és més que mai una quimera. Exigir que Torra aixequi la suspensió de la DUI és irrisori. L’agressivitat mal apuntada contra tots els qui dubten ha estat contraproduent, de moment. Els intents de l’ANC de fer el paper de corcó li han sortit malament. La majoria al parlament ja no depèn de la CUP. La resta de problemes de l’octubre –que la gent perdi la por de la via unilateral, la creença que no hi ha legitimitat sense una majoria sobre el paper, la falta d’identificació nacional catalana– s’han d’encarar amb la mateixa urgència. Però sense desembussar la classe dirigent començarem la casa per la teulada. Potser és un enfocament ingenu. També ho era el referèndum.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.