Preparats per a tornar a viatjar amb Bilbo Saquet a Èrebor?

El nostre és un país literàriament prodigiós. Som capaços de crear obres de primera magnitud i de fer que als aparadors convisquin a la vegada els darrers títols d’Eduard Márquez i de Vicenç Pagès Jordà i, al mateix temps, importem i traduïm el bo i millor (i també, no ens enganyem, el més reeixit i comercial) que es produeix al món. Fins i tot, es pot arribar a publicar el mateix any dues versions diferents de l’Ilíada, d’Homer, i aconseguir que totes dues interessin els lectors. Podríem discutir força sobre l’autoestima, les tirades mitjanes i si resulta que els lectors s’estimen més llegir qualsevol autor amb estranyes dièresis sobre la lletra que no pas els de casa nostra sense extravagàncies en els cognoms (tret que apareguin un nombre indeterminat d’hores a la televisió, a la ràdio i en algunes xarxes socials), però és un fet que a casa nostra conviu el bo i millor de la literatura de quilòmetre zero i les principals importacions de l’exterior. I si, a més a més, un d’aquests llibres de culte es reedita, no podem deixar de felicitar-nos. Això passa exactament amb El hòbbit, el clàssic fantàstic de J.R.R. Tolkien que torna al carrer de la mà de la Magrana i en la traducció esplèndida de Francesc Parcerisas.

La reedició del llibre ens arriba en plena efervescència del món creat per Tolkien després de l’èxit assolit per la sèrie El senyor dels anells: els anells de poder, que s’ha pogut veure aquesta tardor a Amazon Prime Video. Es calcula que la sèrie ha estat la producció més cara feta mai, tot i que només s’ha estrenat la primera temporada de les dues primeres previstes i que l’acció se situa molts anys abans dels fets que es poden llegir tant a El hòbbit com a El senyor dels anells. Tot i això, alguns personatges hi tornen a aparèixer, com és el cas de la dama Galadriel, protagonista absoluta de la sèrie, o de l’Elrond mig elf.

Cal que anem a pams i que expliquem què és, el llibre que ara es torna a posar a la venda, i quina és la seva importància i influència i també quines són les fonts que va fer servir Tolkien per a la seva creació. Potser això ens permetrà d’entendre per què tot un veterà professor d’Oxford es va dedicar a crear la sèrie de literatura fantàstica més important i influent del segle XX.

Entre final de la dècada de 1920 i els primers anys de la de 1930, el filòleg i professor J.R.R. Tolkien (1892-1973) va anar escrivint parts d’aquesta obra per als seus fills. Una versió inacabada del manuscrit va arribar a mans dels editors George Allen & Unwin, que la van publicar el 21 de setembre de 1937 després que el fill de deu anys d’un dels editors devorés el manuscrit i demanés a l’autor que n’escrivís el final. Aquí és on neix tot l’univers llegendari creat per Tolkien, que després ampliarà tant a El senyor dels anells com a El Silmaríl·lion.

L’argument és el següent: els nans del regne d’Èrebor, la Muntanya Solitària, compten amb un tresor enorme que atreu poderosament el drac Smaug, que destrueix el regne i les ciutats del voltant i se n’apodera. L’any 2941 de la Tercera Edat del Sol, una companyia de tretze nans encapçalada per Thorin, Escut de Roure, vol entrar a la Muntanya, fer-ne fora el drac i recuperar Èrebor com a llar per al poble dels nans. El màgic Gàndalf els demanarà que incorporin un catorzè membre, el hòbbit Bilbo Saquet, que és el veritable protagonista de l’aventura. S’hauran d’enfrontar a molts perills per assolir el seu objectiu, sobretot a la persecució d’hordes d’orcs que també volen el tresor, i per saber-ne la resta haureu de llegir el llibre, és clar, però imagineu que l’èxit va ser tan gran que els editors van demanar a l’autor que el continués i el resultat va ser la trilogia d’El senyor dels anells. També cal dir que serà en aquesta fantàstica aventura quan en Bilbo Saquet es trobarà amb la criatura Gòl·lum i obtindrà l’anell únic. L’obra es va publicar per primer cop en català el 1983 a la col·lecció “Esparver” d’Edicions de la Magrana traduït per Francesc Parcerisas, que entre 1986 i 1988 va traduir la trilogia posterior publicada per l’editorial Vicens Vives.

Quant a les influències en l’obra, cal especificar que Tolkien era un especialista en literatura anglesa antiga i que coneixia amb profunditat el folklore nòrdic i havia estudiat l’anglosaxó i les diferents llengües parlades a la Gran Bretanya d’ençà de l’edat mitjana. En diferents cartes esmenta entre les seves fonts el poema èpic “Beowulf”, però també els contes de fades d’Andrew Lang i dels germans Grimm, així com la mitologia nòrdica i de folklore de muntanya txec i polonès.

Cent milions d’exemplars venuts

Malgrat que des del primer moment el llibre va tenir molt bones crítiques i un èxit comercial relatiu, les restriccions de paper causades per la Segona Guerra Mundial varen fer que la circulació fos complicada i les reedicions van arribar a poc a poc, però a la dècada dels seixanta ja era considerat un clàssic, ajudat per les vendes d’El senyor dels anells. El 2008 s’havia arribat als més de cent milions d’exemplars venuts en cinquanta llengües, i s’hi havien d’afegir els exemplars que arribaren a les llibreries després de les adaptacions cinematogràfiques del 2012, 2013 i 2014, dirigides per Peter Jackson, que va convertir en trilogia fílmica el volum de Tolkien.

En un article publicat el 2012 en aquest diari, Francesc Parcerisas, explicava: “J. R. R. Tolkien, en uns anys en què els compromisos intel·lectuals parlaven de revolució, de preocupació social, de regeneració i d’engatjament polític (ben bé a les portes de la Segona Guerra), va crear un món fantàstic que tenia com a gran atot la ‘versemblança’ fantàstica. Un món en què –com deia Cervantes del ‘Tirant’– els personatges mengen, dormen, es cansen, discuteixen, moren… i ho fan dins unes coordenades temporals i geogràfiques que semblen respondre als nostres mons coneguts, encara que els personatges siguin hòbbits, nans, ogres, dracs, orcs, elfs o, fins i tot, homes. Com a les velles llegendes i relats èpics, que Tolkien coneixia tan bé, la realitat s’aprima i s’enforteix davant la fantasia, i la fantasia adquireix més gruix gràcies a la realitat. ‘El hòbbit’ ha de ser llegit com una distracció, però no és sobrer que hi sapiguem veure la llavor guardada a les fosques en un cotó humit de la qual creixerà una mongetera literària gegantina, descomunal. En Frodo, el drac, Gòl·lum, els nans, Gàndalf…, l’existència de l’anell… Tot és a punt d’esclatar, i ho farà amb magnificència a la trilogia posterior.”

La recuperació de l’obra de Tolkien arriba en un moment molt dolç per a la fantasia, si bé és en el terreny audiovisual on ha acabat guanyant la batalla. Sèries com Joc de trons o La roda del temps, per esmentar-ne només dues, varen crear un públic i grans expectatives per a l’estrena d’Els anells de poder i aquí és on hi va haver la gran sorpresa: un consum en massa de la sèrie en català i un doblatge que destacava per la gran qualitat de la llengua emprada. Aquesta també va ser la màxima dificultat a què es va haver d’enfrontar Parcerisas, que ho explicava així en una conferència a la Vila del Llibre de Sitges la primavera passada: “El llenguatge de Tolkien és molt seriós i molt estructurat, juga amb un component tradicional en recollir llegendes, cançons i maneres de parlar i això s’havia de conservar. Per exemple, els orcs parlen pitjor i destrossen el lèxic i la gramàtica. En canvi, els elfs tenen una parla molt més culta. Així mateix, s’havien de tenir les distincions de llengua segons els llocs de naixement dels personatges, i això també ho vaig haver de tenir en compte i d’adaptar.”

A casa nostra el gènere de la fantasia èpica no ha estat gaire conrat, però Jaume Fuster, amb la seva voluntat d’explorar tots els gèneres per fer de la catalana una literatura normal, ens va deixar una trilogia que s’inspira molt en Tolkien, però també en els reculls de rondalles i llegendes populars nostrats, l’anomenada Cròniques del món conegut, formada per L’illa de les tres taronges; L’anell de ferro i El jardí de les palmeres que varen tenir un èxit popular molt important. Després hi ha hagut aportacions puntuals i escadusseres que no han tingut el suport editorial necessari. Potser ara és el moment? Ara per ara, hi ha un raig d’esperança amb la publicació del primer volum de Fills d’Èodhum, de Roger Tarrés, que ha sortit aquesta tardor i que potser es converteix en un èxit sorpresa. Sí, també és una trilogia.