Pot la teologia ser una ciència?

VilaWeb
Gabriel Andrade
05.07.2022 - 05:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Les institucions acadèmiques han eliminat moltes disciplines de rigor dubtós, però la teologia no n’és una i es continua ensenyant en universitats respectables. Aquest article defensa que la teologia no mereix aquest tracte especial. Durant molt de temps ha fingit ser una ciència, però no pot ser-ho mai perquè, en última instància, es basa en la fe i l’autoritat, dos principis contraris al mètode científic. La teologia natural apel·la a l’evidència i a la raó, però també falla en aquests intents. Els teòlegs contemporanis admeten que la seua disciplina no és una ciència per se, però continuen legitimant la cerca de significat que fa. També hi ha raons per a dubtar-ne, ja que no és necessari apel·lar a res sobrenatural per a trobar el sentit de les coses.

No hi ha dubte que, en els últims tres segles, la ciència ha fet progressos sorprenents. Com Steven Pinker descriu en En defensa de la Il·lustració, el nivell d’alfabetització científica ha augmentat exponencialment des del segle XVIII, i això hauria de ser motiu de celebració, especialment perquè un major coneixement científic afecta també altres àrees de millora:

[…] algunes de les sendes causals reivindiquen els valors de la Il·lustració. Canvien tantes coses quan reps una educació! Desaprens supersticions perilloses, com que els líders governen per dret diví o que les persones que no s’assemblen a tu no arriben a ser humanes. Aprens que hi ha altres cultures tan aferrades a les seues maneres de viure com tu a les teues, i que les seues raons no són millors ni pitjors. Aprens que els salvadors carismàtics han conduït els seus països al desastre. Aprens que les teues pròpies conviccions, per molt sinceres o populars que siguen, poden estar equivocades. (Pinker, 2018, p. 235)

Per a aprendre algunes d’aquestes coses, era necessari desaprendre’n unes altres. Calia abandonar la creença en bruixes que volaven en graneres. El mateix es podia dir de la idea que els metalls es podien transmutar en or. La ciència s’avé malament amb la superstició i, sobretot, l’avanç del coneixement científic implica la reculada d’idees errònies, molt abundants en el món magicoreligiós, tan propens a la fantasia. Per aquesta mateixa raó, la majoria de països occidentals s’estan afanyant a exigir que s’eliminen les idees supersticioses de la formació universitària. Si una facultat de medicina proposara fer un curs sobre com introduir agulles per tot el cos ajuda a drenar una energia còsmica misteriosa (i, per tant, a curar malalties), seria ridiculitzada. D’igual manera, si a un membre d’una institució d’educació superior se li acut ensenyar que la posició dels estels afecta d’alguna manera el destí de la gent, seria reprovat contundentment. Tots aquests són exemples de creences falses o no falsables que senzillament no tenen cabuda en la ciència.

Això no obstant, al mateix temps, la majoria d’universitats occidentals inclouen creences falses (o, amb major freqüència, no falsables) que semblen tenir via lliure. Si algú ensenya sobre el Big Foot o les «energies còsmiques», s’arrisca a ser ridiculitzat. Però si ensenya sobre l’Anticrist, la Trinitat o el Cel i l’Infern, d’alguna manera pot mantenir la seua respectabilitat acadèmica.

«La majoria de països occidentals s’estan afanyant a exigir que s’eliminen les idees supersticioses de la formació universitària»

Aquest és el tipus de conceptes que pretén estudiar la disciplina de la teologia. En termes epistemològics, no són gaire diferents dels que defensen l’acupuntura, la criptozoologia o l’astrologia. No obstant això, a l’inrevés que aquestes disciplines dubtoses, la teologia gaudeix d’un cert privilegi en el món acadèmic occidental.

Els teòlegs s’han negat a abandonar aquest privilegi des de fa molt temps i sovint s’esforcen a mantenir l’statu quo, com si la teologia estiguera al mateix nivell que la ciència fins al punt inclús de formar-ne part. Prenguem, per exemple, aquestes paraules del prestigiós teòleg Thomas Torrance (1972):

Tot allò que som avui ens diu que vivim en un món dominat cada vegada més per la ciència empírica i teòrica. Aquest és un món en què l’Església viu i proclama el seu missatge sobre Jesucrist […]. La ciència és un deure religiós, mentre que a l’home com a científic se’l pot considerar el sacerdot de la creació, la labor del qual és interpretar els llibres de la naturalesa, entendre l’univers i les seues meravelloses estructures i harmonies i articular tot això perquè puga complir la seua vertadera fi com a vast teatre de glòria en el qual s’adora i lloa el creador. (Torrance, 1972)

Naturalment, segons Torrance, el científic i el teòleg poden ser la mateixa entitat, per la qual cosa les facultats de teologia haurien de continuar presents en les universitats, com és el cas en institucions tan respectables com Cambridge, Harvard o Oxford.

És necessari qüestionar aquesta idea. Els científics han de presentar objeccions no sols a la parapsicologia o al feng shui, sinó també a la mateixa teologia. Durant massa temps s’ha considerat la teologia com a regina scientiarum, la reina de les ciències (Huttinga, 2014). Ha arribat el moment de fer-la retrocedir i deixar clar no sols que no és la reina de cap ciència, sinó que no és ni tan sols una ciència; de fet, les seues afirmacions, en paraules de Jorge Luis Borges, estan a l’una amb les de la literatura fantàstica.

El problema de la teologia dogmàtica

Hem de deixar clar des del començament què és la teologia i què no. La teologia no és només l’estudi de la religió. Si els acadèmics volen estudiar els fenòmens religiosos, poden fer-ho legítimament utilitzant les eines de la sociologia, la psicologia i fins i tot la neurociència, i el mateix ocorre amb la història de la religió. Aquests objectius són perfectament legítims. Els departaments d’estudis religiosos de les universitats no tenen per què desaparèixer, només han de fer-ho els departaments de teologia.

La comparació amb l’astrologia és pertinent en aquest cas: val la pena estudiar la història i l’astrologia en termes científics? Per descomptat. Investigar com han afectat les idees astrològiques la política i la vida quotidiana dels habitants de Babilònia, Pèrsia, Egipte, Grècia i altres civilitzacions amplia el nostre coneixement historiogràfic sobre elles. Però en el moment en què qualsevol d’aquests estudis dona per descomptat que la posició dels estels té un impacte real en el comportament, deixa de ser científic.

Còpia de l’Al·legoria de la teologia, de Rafael, a l’Stanza della Segnatura (palau del Vaticà, Roma, 1508-1509), realitzada per Cesare Mariannecci en 1864 (aquarel·la, 35,6 × 35,5 cm)./ National Gallery, 1993

Els estudis religiosos poden preservar el seu cientisme sempre que s’inserisquen en el «secularisme metodològic» (Henderson, 2008). No es pot estudiar científicament, per exemple, una sessió d’espiritisme acceptant que un fantasma ha posseït el mèdium. D’igual manera, els acadèmics d’estudis religiosos han d’aproximar-se a la seua matèria mantenint una perspectiva completament secular. Poden estudiar com es relacionen les persones amb la seua idea de Déu, però no han d’assumir que Déu, com a ésser real, hi té alguna cosa a veure.

La teologia pretén ser l’«estudi de Déu». No diu estudiar com imaginen Déu les persones (de nou un enfocament molt legítim), sinó com és Déu en realitat. Per a qualsevol amb un mínim d’inclinació científica, això hauria de plantejar unes certes dificultats. Com és possible estudiar una entitat així? Per definició, Déu és imperceptible. Com pot algú pretendre estudiar alguna cosa que mai ningú ha vist, sentit, tocat o olorat? El filòsof Antony Flew va abordar aquesta qüestió per mitjà de la famosa història de dos exploradors que intenten trobar un jardiner invisible que no pot ser percebut per cap mitjà. Un explorador acaba donant-se per vençut i pregunta: «En què es diferencia això que tu dius que és un jardiner invisible, intangible i eternament esquiu de qualsevol jardiner imaginari o fins i tot del fet que no existisca un jardiner en absolut?» (Flew, 2000).

Tradicionalment, els teòlegs accepten que no hi ha cap manera significativa de percebre Déu. Però el seu argument és que és necessari acceptar alguns dogmes de fe per a, basant-se en aquests, donar sentit i racionalitzar el que la religió ens ensenya. Així, segons el teòleg sant Anselm de Canterbury, la teologia és fides quaerens intellectum, fe a la recerca de l’intel·lecte (Adams, 1992). Els teòlegs reconeixen que cap experiment pot determinar en cap cas si l’Esperit Sant prové només del Pare. Però afirmen que, acceptant la revelació divina, es poden organitzar aquestes doctrines sistemàticament, i que aquesta és la labor de la teologia com a ciència.

Els teòlegs juguen amb les paraules. És important recordar les diferències entre disciplines científiques legítimes, com la biologia i l’astronomia, i altres espúries, com la teologia. Cap ciència pot acceptar una premissa només sobre la base d’una autoritat. Sabem com treballa l’evolució no simplement perquè ho diguera Darwin, sinó perquè qualsevol persona que estudie les proves anatòmiques, genètiques i biogeogràfiques pot arribar a la mateixa conclusió.

Amb la teologia, és diferent. Com podem saber si la doctrina de la Trinitat és correcta o no? No hi ha res observable en el món que ens permeta resoldre aquest debat. S’ha vessat molta tinta (i, per desgràcia, sang) discutint aquesta qüestió (des de l’arrianisme del segle IV), i els teòlegs han utilitzat arguments molt complexos i un vocabulari molt imaginatiu (com la discussió sobre l’homousisme). Però en última instància, no es pot defensar cap opció amb afirmacions verificades de manera independent; al final depenen de l’autoritat d’unes escriptures antigues.

«Els departaments d’estudis religiosos de les universitats no tenen per què desaparèixer, només els departaments de teologia»

La base mateixa de la teologia és el dogma. Cap ciència pot confiar mai en un dogma. És cert que la ciència depèn dels axiomes, i aquests són suposicions no provades. Però els axio­mes són, per definició, obvis. Els dogmes de la teologia, ja siga la salvació de Crist o la Immaculada Concepció de María, no ho són en absolut. Els estudis teològics es basen en la fe; com el mateix sant Anselm va dir, la teologia només racionalitza allò que primer s’accepta en termes de fe. Això no és possible en la ciència. Els científics no poden acceptar res sobre la base de la fe, és necessari verificar i contrastar amb l’experiència cada afirmació.

La ciència dona raons per les quals s’ha d’acceptar una resposta abans que una altra. Al final, la diferència la marquen l’experimentació i les dades empíriques. La teologia no pot oferir res semblant. Per què hauríem d’acceptar que el Papa és el vicari de Crist a la Terra, en lloc del Patriarca de Constantinoble? Per què hem d’acceptar que la Bíblia, i no l’Alcorà, és la paraula revelada de Déu? Siga com siga la resposta, per a prendre-la de debò, ha de basar-se en un fonament que no es limite a apel·lar a l’autoritat i a la fe. En cas contrari, qualsevol pot afirmar el que vulga, apel·lant a la seua pròpia fe.

Això condueix a una estranya situació en la qual, com que manca una sòlida evidència empírica amb la qual contrastar les afirmacions, tot s’hi val. I, per tant, condueix al relativisme. La majoria de teòlegs adopten una posició combativa davant del relativisme (Edwards et al., 1995), però és profundament irònic que, una vegada que acceptem alguna cosa basant-nos només en la fe o l’autoritat, el relativisme és la conclusió lògica (Nielsen, 1967). La ciència no necessita enfrontar-se a aquest problema: per a la ciència, l’evidència és suficient per a dir-nos que una afirmació X sobre el món és correcta i que una altra Y no ho és.

Els teòlegs poden tenir una certa respectabilitat acadèmica, ja que els seus tractats estan molt sistematitzats i presenten doctrines consistents, però, una vegada més, la ciència és molt més que això. Un corpus de coneixement pot ser molt sistemàtic i coherent i, així i tot, ser fals. Els mites grecs són molt detallats i molts poetes i dramaturgs clàssics es van esforçar a organitzar milers de relats, però això no significa de cap manera que Zeus siga real. Per això, com he dit anteriorment, Borges no s’equivocava quan deia que la teologia era un tipus de literatura fantàstica; podríem afegir que la teologia està, de fet, més prop d’aquest gènere que de la ciència.

Llig ací l’article complet publicat en la Revista Mètode 

Gabriel Andrade. Sociòleg i doctor en Ciències Humanes. Professor ajudant en la Facultat de Medicina de la Universitat d’Ajman (Unió dels Emirats Àrabs). La seua principal àrea d’investigació és l’ètica i la psicologia en el context mèdic, així com l’anàlisi de fenòmens culturals des d’una perspectiva psicològica i filosòfica. És l’autor dels llibres La Biblia ¡vaya timo! (2018), El islam ¡vaya timo! (2016) y La teología ¡vaya timo! (2014), tots de l’editorial Laetoli.

Què és Mètode

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes