Ponta Delgada, capital de les pedres que suren

Actualment l’experiència del viatger que arriba a les Illes Açores en avió és encara la de travessar la barrera del temps. A Ponta Delgada la pista transcorre paral·lela al mar i, quan l’avió acaba de frenar, el passatge és desembarcat per recórrer a peu la distància que separa l’aparell de la terminal, poc més d’un centenar de metres que molt sovint s’han de fer sota la pluja fina que en una hora o una altra, però gairebé cada dia, arriba a la ciutat. Llavors caldrà recórrer uns quants quilòmetres per la carretera marginal fins a arribar al centre de la capital administrativa de les Açores, on habiten unes 68.000 ànimes. En aquest petit recorregut ja podrem veure dos dels colors que senyorejaran a la ciutat: el blau fosc de la mar i el blau gris del cel i el verd de tonalitats múltiples que desborda l’altre marge de la carretera.

Ponta Delgada va començar la seva història el 1449, pocs anys després del descobriment d’aquestes nou pedres que suren al mig de l’oceà de part dels navegants que havien de fer la travessa atlàntica. Els vents favorables convertien aquestes terres en un refugi imprescindible per a la tornada americana de la mateixa manera que les Canàries i les illes del Cap Verd eren bones escales en el viatge d’anada. De fet, el corrent del Golf és la que regula el règim climàtic de la capital açoriana, on l’estiu és molt suau i on l’hivern és molt plujós.

El tercer color que senyoreja a la ciutat és el gris de la pedra. Després d’haver obtingut la carta pobla el 1520, uns setanta anys després de la fundació, la ciutat va presenciar un impuls constructor important que encara es pot veure al centre, on l’estil manuelí es va imposar, tot i que sense la monumentalitat continental. Tanmateix, la ciutat creixia a mesura que creixia l’esplendor portuguesa i el món s’anava fent petit gràcies a les descobertes dels navegants lusitans, que de primer obriren la ruta fins a l’Índia via el cap de Bona Esperança i que després descobriren les riqueses sens fi del Brasil. De tot això es varen beneficiar les nou illes i molt especialment la capital, que va anar creixent també gràcies a un port molt segur que avui dia encara és un dels atractius principals d’una ciutat costanera però que ha viscut sovint d’esquena al mar, potser pel fet que São Miguel, l’illa on és, és la més gran de l’arxipèlag i ha permès tradicionalment un bon desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia gràcies a unes productives terres volcàniques.

Així doncs, blau, mar, verd, cel i gris conformen la paleta principal de colors d’una ciutat que s’orquestra al voltant del petit centre històric, del port i dels carrers que es perden en perpendicular a aquesta gran avinguda que és el Passeig Marítim, on un quant temps, en els seus bars, es feia publicitat de tot de begudes de cola alternatives amb resultats bastant sorprenents i pròxims a l’original. També en aquests bars, els anys setanta, es reunien alguns membres del Moviment d’Alliberament de les Açores, un grup independentista de dretes igual que Front d’Alliberament de Madeira homòleg, finançats per Henry Kissinger, amb l’objectiu de proclamar la independència si el setembre de 1975 els comunistes guanyaven les eleccions a Portugal després de l’anomenat ‘Estiu Calent’. Ja se’n van encarregar la CIA i l’ambaixador Frank Carlucci d’evitar-ho, però per si de cas hi havia aquest pla. Sobretot perquè, de les Açores, els míssils poden abastar la costa oriental dels EUA i això s’havia d’evitar al preu que fos. Tot i això, les accions del Moviment d’Alliberament de les Açores foren poca cosa i encara menys quan a Angra do Heroísmo, a l’illa de Terceira, es va acabar instal·lant una base militar nord-americana en què es va fer la infame foto el trio de les Açores Bush, Blair i Aznar.

Però Ponta Delgada normalment ha estat lluny d’aquestes grans conspiracions. Ha estat lloc de desterrament per a alguna carrera política o militar fracassada –era habitual el cop per amunt en forma de capitania general o delegat del govern de la regió– i fins i tot eclesiàstica. Així i tot, normalment s’ha nodrit de polítics locals amb poques ganes de fer aventures continentals.

La capital açoriana va aprenent, a poc a poc, a viure d’un turisme incipient. Però les relacions amb els estrangers vénen de lluny, perquè els francesos ja varen sovintejar bastant aquestes costes, igual que els holandesos. Tant els uns com els altres no dubtaren a enrolar-se en els vaixells de pesca, alguns baleners, tot i que la indústria de la caça de la balena ha estat molt més intensa a les illes de Pico i Faial que no pas a São Jorge. La influència francesa es pot veure fins al punt que un dels pobles de l’illa es diu Bretanha i en el mateix accent açorià, ben empeltat de francès, tant, que de vegades a la televisió pública portuguesa, quan hi apareixen els polítics locals, els subtitulen perquè al continent els costa d’entendre.

Aquest turisme no és en cap cas a gran escala. Hi ha poca infrastructura hotelera (hi ha dos o tres hotels i la resta són hostals, pensions i cases particulars que es lloguen) i sobretot el turisme es concentra el juliol i l’agost. Ben sovint és un turisme de continentals portuguesos de més de cinquanta anys que cerquen l’exuberant natura de l’illa i la fresca de les nits, sobretot quan les altes temperatures converteixen Lisbona i Porto en forns. També hi ha el turista que cerca el contacte amb la natura, i ara com ara són moltes les expedicions que surten del port per provar de veure balenes i dofins, un dels grans atractius de la costa de Ponta Delgada.

Hi ha tres parades obligatòries a la ciutat antiga. L’església de Sant Sebastià, el fort de São Bras i la biblioteca pública. El fort és actualment el museu militar de les Açores i la biblioteca pública té unes sales de lectura magnífiques que són el refugi ideal dels moments de pluja tan habituals que hi ha a la ciutat. No cal tenir carnet de cap mena i a la cafeteria també hi serveixen uns dinars molt bons. Si un gaudeix de prou imaginació fins i tot pot pensar en l’escriptora Natália Correia visitant les instal·lacions o passejant per les cafeteries de la ciutat i menjant els exòtics pastissos de nata amb gust de fruites tropicals que marquen la rebosteria local. I sí, aquesta mateixa poetessa era qui fustigava els parlamentaris amb uns jocs de paraules de gran vivesa quan va ser elegida diputada pel partit socialista. Tot i que és clar, triar poeta per triar poeta, potser millor passejar per la ciutat amb els versos d’Antero de Quental, que va néixer a Ponta Delgada el 1842 i que amb el pas del temps va convertir-se en un dels poetes referencials de la lírica portuguesa contemporània, fins que s’hi va suïcidar el 1891. Diuen els entesos que un dels grans plaers és acostar-se fins al cementiri, cercar la seva tomba, llegir alguns poemes mentre es menja una queijada i s’albira el mar sencer, aquell oceà per on els portuguesos es varen obrir al món. No és un mal pla.

Visita obligada també és el mercat de la ciutat. De fet, els mercats de totes les ciutats del món s’han de visitar tant sí com no. Aquí trobarem una barreja de fruites de tot el món, però sobretot és impressionant la botiga O rei dos queijos, on podrem tastar i degustar els diferents formatges de les Illes, amb la temptació més que evident d’haver de pagar sobrecost a la tornada perquè la temptació és molt més que forta. I és que, contràriament com es pugui pensar, les Açores són terres de ramaderia i el queijo da ilha és un dels més consumits a Portugal (de fet, en la seva modalitat ratllada és en gairebé tots els plats de pasta). De fet, aquesta presència important de vaques a les Illes fa que la gastronomia sigui molt variada i que hi hagi alguns plats de carn imprescindibles. De fet, a l’antic casino de l’Aliança s’hi ha d’anar a dinar o a sopar si més no una vegada i s’hi ha de menjar el bifé a Aliança, un magnífic bistec de vedella cuinat amb alls i acompanyat de patates fregides de veritat. Quan dic ‘de veritat’ vull dir que en molts indrets de Portugal –i lògicament en aquest restaurant també– les patates es pelen i es tallen a mà i es fregeixen al moment, res d’acompanyaments industrials. I és clar, el resultat és evident. Més plats que no poden deixar de menjar-se en cap restaurant o als nombrosos bars i pastisseries que ofereixen plat del dia són el pop i sobretot l’emperador amb ceba, cuinat en unes petites terrisses que fan que el peix es desfaci literalment a la boca.

El restaurant l’Aliança és situat en el número 23 del carrer do Açoreano Oriental. Precisament, l’Açoreano Oriental és el diari que heu de llegir (o fullejar, si més no, tot i que el portuguès escrit permet una lectura aproximativa dels grans titulars), perquè és el diari més antic de les Illes i el segon més vell de Portugal en actiu després del Diário de Notícias.

Com que la ciutat és la capital administrativa de les Illes, també és la seu de la Universitat de les Açores, que té campus a Ponta Delgada i també a Angra do Heroísmo. A Ponta Delgada s’hi poden estudiar ciències del mar, tres enginyeries, els primers cursos de medecina, filologies, magisteri i uns fascinants estudis euro-atlàntics, a més de periodisme, comunicació audiovisual, psicologia… El campus ocupa una arbreda plena d’estudiants que aprofiten la gespa per a una convivència relaxada. S’hi menja realment bé i a un preu molt barat, però és imprescindible de tenir un carnet que us acrediti com a universitaris per a poder accedir als menjadors…

Per als amants de tota mena de vaixells i de tota mena d’ambients portuaris, Ponta Delgada és una ciutat ideal. Hi ha la marina on es poden veure els vaixells de vela que hi sojornen, però l’espectacle veritable és el port pesquer a l’arribada dels vaixells perseguits per estols de gavines que saben que en el trajecte de la mar gran fins a la dàrsena seran recompensades amb totes les captures invendibles que es trien i es llencen abans d’entrar a port. Si hom té paciència podrà veure les captures que omplen els vaixells i que aviat trobarem al mercat. Això sí, que ningú no es faci grans il·lusions, la majoria del marisc de les Illes no pot competir en sabor amb el de la Mediterrània. Els peixos, sí; cuinats a la brasa de carbó en qualsevol indret de la ciutat són un dels rars plaers que esperen al visitant de Ponta Delgada.

Aquest port és un autèntic epicentre de la vida a la ciutat perquè d’aquí parteixen gairebé tots els autobusos que permeten de veure l’illa. Hi ha dues excursions obligades que no podeu deixar de fer: la Lagoa das Sete Cidades i Furnas. La primera excursió es pot fer anant-hi tornant-ne el mateix dia i ens duu al cràter de dos volcans, un d’aigua verda i poc fonda i un d’aigua blava i insondable. Es pot fer tresc al voltant dels dos llacs i no convé refiar-se del bon temps. L’excursió a Furnas mereix un sojorn. En aquesta vila hi ha el parc Terra Nostra, un immens jardí botànic preciós amb una gran piscina d’aigües ferruginoses a 38 ºC de temperatura on és imprescindible prendre un bon bany. També és molt interessant de pujar fins al llac (una excursioneta d’una hora) per veure com al voltant, en plena terra volcànica, s’enterren les olles del Cozido das Furnas per coure’s amb l’escalfor volcànica. Després, una horeta de camí i una degustació d’aquesta menja extraordinària en qualsevol dels restaurants. Això sí, aneu-hi amb gana perquè les racions són molt més que generoses. Ja són poques les coses que resten per a fer a Ponta Delgada. El divendres i dissabte a la nit encara es pot trobar algun bar o pub on es canten fados i també hi sol haver bon jazz en directe, sobretot a l’estiu, però la capital de les Açores no és precisament un paradís per a la vida nocturna. Ans al contrari, aquesta mescla de blau, verd i gris pedra és una crida la calma i a la tranquil·litat, potser fins i tot una mica massa, com si contemplar l’eternitat al bell mig de l’oceà ja fos un premi per si sol. I segurament deu ser-ho.