Ponç Pons: “La saviesa és estimar i ser bona persona”

Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956) és un home menut, però és un dels grans de la poesia catalana contemporània. Estima tant el seu ofici i té tant de respecte per l’exactitud de les paraules, que una vegada, perdut en una traducció del portuguès, va arribar a visitar un bordell menorquí perquè sabia que hi treballava una dona portuguesa que li podia explicar exactament allò que no apareixia en cap diccionari. Quan et conta l’anècdota demostra fins a quin punt s’estima la feina ben feta. Autor referencial de la nostra poesia d’aquests darrers quaranta anys, encara el seu pas de cap al grup dels sèniors amb alegria i ganes de continuar conreant la passió per la poesia. Molts que n’han estat alumnes diuen que és un privilegi haver-lo tingut de professor. Per la taula de la seva cuina menorquina hi ha passat gent com José Saramago, que tan sols va voler beure un tassó d’aigua i parlar durant hores de literatura i de la vida, que són la mateixa cosa per a Ponç Pons, que ha encunyat termes com ara escriviure i dillatari.

Ha escrit novel·les i assaigs, però la poesia és la seva gran passió i la conrea de la Figuera Verda estant, un espai que ja ha esdevingut mític. Un bon dia va tornar de Roma i, en tornar a arrelar a Menorca, havia trobat en Claudi Valeri, un heterònim amb qui ha signat Humanum est, un conjunt d’epigrames amb què mira de fer un camí cap a la saviesa no sense demostrar abans el seu gran amor pels plaers més mundans. I per la poesia, la gran passió d’aquest home amb uns ulls tan blaus com la mar de les més recòndites cales de Menorca, una mirada que ha esdevingut cabdal per a entendre el món en un petit bocí de terra que per ell és tot el món.

—Comenceu el poemari amb una introducció datada a la Figuera Verda, que s’ha convertit en un espai mític per a la poesia catalana. Què és, per a vós, la Figuera Verda?
—La Figuera Verda és el meu Walden, el meu espai personal que vaig descobrir, com els boscos en el cas de Henry David Thoreau. És una cabaneta sense electricitat on els vespres escric amb espelmes. Ben petita, al mig de la natura, en un espai ple d’ullastres i de piuladissa d’ocells i més animals. És el meu refugi contra la tempesta i el meu paradís, parafrasejant Bob Dylan.

—Aquí hi heu escrit un llibre que reivindica els epigrames, un dels cims de la literatura llatina. I ho feu ara que tothom s’omple la boca amb la reivindicació de la literatura grega. Un cop més anau contra corrent?
—No era que volgués anar contra corrent, però per mi tots venim del llatí, tot i que ara que hi pens al batxillerat també vaig fer grec. Sigui com sigui, jo amb el llibre volia fer un homenatge als grans poetes llatins que han estat els meus mestres i referents: Terenci, Horaci, Catul, Marcial, Lucreci, Virgili… I també he volgut aprofitar el passat per parlar del present. Si t’hi fixes bé, hem progressat molt tecnològicament i científicament, però íntimament continuam essent com els homes i dones del primer segle, dels inicis del cristianisme, de l’època romana o de l’edat mitjana. Tenim les mateixes passions i vicis i cometem els mateixos errors: la guerra, la violència i la crueltat dels homes fa segles que impera.

—Cal que ens aturem un moment en la forma del llibre, la de l’epigrama. En un moment en què una bona part de la poesia que es publica defuig formes mètriques concretes, vós hi continueu aferrat, per què? Què us aporta?
—En aquest cas, si volia parlar de l’època romana, era lògic emprar l’epigrama, perquè és un poema essencial, on no sobra ni manca res si és ben fet, on tot és ben necessari. Tot i això, hem de recordar que en poesia hi cabem tots més enllà de les modes, dels moviments i de tots els -ismes i menes d’estrofes que es facin servir, perquè en el fons només hi ha bona poesia i mala poesia. Per mi la mètrica té un afegit perquè partesc d’Auden quan diu que t’obliga a repensar més vegades allò que vols dir, i aquest és el sentit d’emprar-la: versificar et fa pensar millor i més vegades allò que vols dir i aquí hi ha molts poemes fets amb decasíl·labs, amb dodecasíl·labs, amb alexandrins, i bastants de poemes que he fet amb versos de tretze síl·labes, que això no s’ha fet gaire, però que em permetia lligar amb la contundència de l’epigrama clàssic.

—Dieu en el poema “Al Marge” que no creieu en capelletes i el poema acaba amb aquests tres versos: “L’èxit de ver és no necessitar-lo/ ni haver d’entrar en envejoses disputes/ per un lloc al Parnàs. Triomfeu vosaltres!”
—És que jo no ho he estat mai de capelletes, sóc molt més d’amics que de grups i capelletes i aquestes coses. Sempre he anat a la meva i crec molt en l’amistat i respect tothom independentment de què faci i a quin grup estètic pertanyi. Vull ser poeta i fer poesia de la millor manera possible i aquí tots hi cabem.

—Això ho defenseu així des de la vostra posició volgudament perifèrica a Menorca, allunyat dels centres editorials del país…
—No me n’he sentit mai, de la perifèria. Sempre dic que sóc del centre del món, d’Alaior i, en concret, del camp. Per mi allò és el centre del món, el lloc on estic més protegit. I no és perifèric. A l’inrevés: és enfora del gavell que passa al món i que és tan insubstancial. Crec en l’essencialitat a la meva vida. El fet important és saber què és essencial i què és intranscendent. Crec que hem de cercar l’essencialitat en totes les coses de la vida.

—Els epigrames van ser un dels gèneres literaris més interessants quan comença la crisi de l’imperi romà. Vós els aprofiteu en aquest món nostre, que és en plena crisi. No hem après res?
—Com us deia, he volgut aprofitar el passat per parlar del present. Fins i tot, en el poema “De justícia”, parlo sobre el procés; i el segon poema del llibre –i és ben expressament que sigui aquí– tracta sobre la violència de gènere. Hi ha molts poemes que tracten de temes d’actualitat, de la mateixa manera que els romans reflectien el seu temps.

—Però en la vostra elecció, i per sort, heu defugit de la dictadura del llenguatge políticament correcte…
—És que allò que entenen per correcte és una pura farsa. En aquest llibre he volgut cercar tres coses: sentit, bellesa i veritat.

—I, en canvi, sí que hi ha una opció clara per un hedonisme ben entès, pel bon menjar, el sexe, l’amor i, per sobre de tot, la poesia…
—És clar. És en Claudi Valeri qui duu aquesta vida, però jo sempre he pensat que la part fonamental de la vida és l’amor, tal com s’explica en l’Evangeli de Sant Joan, que ens diu que Déu és amor; o quan Dant fa aquell vers tan sensacional que diu: “És l’amor que mou el sol i les altres estrelles.” Hi ha gent que confon l’amor amb el sexe, però l’amor pot tenir moltes formes i pot anar de cap a moltes persones i éssers de la creació. Per això l’amor és Déu i per això l’amor, el sexe i la mort són temes que han aparegut sempre a la poesia.

—Però Claudi Valeri no dubta a practicar el sexe sempre que en té oportunitat, tant si hi ha amor com si no. Li és una mica igual…
—És que sent dins seu aquest buit existencial. En Claudi Valeri és un poeta materialista, com una mena de Lucreci, que era un poeta extraordinari, que pot parlar de coses materials, com ara l’astronomia, les estacions, de les coses físiques i de psicologia. Lucreci anava en contra de la religió per la por i la superstició i Claudi Valeri és com ell, fins que al final de la vida conviu amb els primers cristians i queda descol·locat pel contacte i el seu pensament, per la teoria del perdó i del sexe com a pecat, però sobretot s’obre a una possibilitat de transcendència. El que he volgut fer és sortir del personatge pla i de cartó per crear un ésser humà amb contradiccions, que va canviant i va evolucionant en el camí cap a la saviesa, que no vol dir que la trobi. Diu fins i tot que ha tingut molt de sexe per a res, molt d’amor que s’acaba i que al final sempre queda sol amb la poesia, que és la seva vera i terral i única pàtria.

—Fernando Pessoa ja ho deia, que la seva única pàtria era la llengua portuguesa…
—I és que aquest llibre també és un homenatge a Pessoa, perquè faig servir un heterònim i ell, diuen els darrers estudis, en va fer servir més de setanta, entre els quals alguns que eren dones, cosa que em pareix molt difícil. També volia reivindicar Antonio Machado, que és un autor que valores quan et fas gran i hi tornes a entrar, i que era un home d’una gran intel·ligència. Li han trobat trenta-tres heterònims, la qual cosa mostra que era un dels primers dels nostres.

—Dieu que Claudi Valeri cerca la saviesa. Vós l’heu trobada?
—Encara puc aprendre moltes més coses de la vida i ho vaig fent. De moment anem cap aquí, vull cercar sentit, bellesa i veritat, però la saviesa és estimar i ser bona persona. A mi m’agraden molt les frases dels revolucionaris del Maig del 68, però sant Agustí en va fer una de molt revolucionària, que diu “estima i fes el que vulguis”. I estic convençut que si estimes de veritat no faràs mai res mal fet. Això és un resum de la saviesa, com també dos versos cabdals de T. S. Eliot, que diuen: “L’única saviesa a la qual podem aspirar és la saviesa de la humilitat.” La humilitat és infinita. I crec que hem de ser ambiciosos literàriament, per fer la millor obra possible, però si algú ha llegit mínimament no li queda més remei que ser humil davant tots els genis que l’han precedit.

—Citeu ben sovint, a més de poetes, molts narradors. I fins i tot havíeu escrit alguna cosa en prosa. L’heu abandonada del tot?
—Vaig escriure una novel·la que li dec a mon pare, sobre un personatge real, que era frare del Toro i que havia arribat a ser confessor de dos papes i ecònom de Roma, un home amb molt de poder. Fa trenta anys llargs que vaig anar a can Carlin, a la papereria, i hi vaig comprar un paquet de folis i una ploma Parker barateta que deixa anar molta tinta i m’agrada com escriu. I vaig omplir 450 folis per davant i per darrere, perquè els ecologistes som així i no ens agrada tudar paper. La vaig passar a net, que va ser una punyetera feinada, i de llavors ençà la vull essencialitzar tant que no faig sinó retallar i retocar. El meu fill gran, en Llorenç, va venir i em va dir: “Mumpare, vejam si això que va començar essent una novel·la ben llarga no acabarà essent un microrelat.” I així anam. Els futbolistes han de saber, quan juguen, quina és la seva millor posició al camp, i jo som poeta, un poeta que és un gran lector de narrativa, però un poeta.