10.08.2023 - 21:40
The Washington Post · Shera Avi-Yonah
Londres – L’estiu del 1972, Henry Kissinger va fer una trucada clandestina. L’assessor del president Richard M. Nixon no trucava a cap diplomàtic ni cap d’estat. Trucava al jugador d’escacs nord-americà Bobby Fischer, que havia amenaçat de retirar-se d’una partida contra el campió mundial soviètic Borís Spasski. Kissinger va instar Fischer a no retirar-se, i li va dir: “Aquest és el pitjor jugador d’escacs del món trucant al millor jugador d’escacs del món”, segons que ha explicat el biògraf de Fischer, Frank Brady, a The Washington Post.
Fischer va acceptar i finalment va guanyar “la partida del segle”. Així va posar fi a vint-i-quatre anys de domini ininterromput dels escacs soviètics –un rècord que l’URSS sentia que demostrava la seva força intel·lectual.
Aquest estiu, cinc dècades després la victòria de Fischer contra Spasski, el primer ministre del Regne Unit, Rishi Sunak, espera d’engegar un “gran ressorgiment dels escacs britànics” bo i invertint en finançament per a la Federació d’Escacs Anglesa i els clubs d’escacs escolars amb l’objectiu de potenciar les habilitats numèriques dels infants.
Tal com demostra la trucada Kissinger-Fischer, Sunak no és el primer dirigent mundial a vincular objectius polítics a aquest joc. La idea que els escacs poden ajudar a la fortuna d’una nació es remunta, pel cap baix, a un segle enrere. I mentre la Copa del Món es disputa aquest mes, creixen els rumors sobre futures “guerres dels escacs”.
Els primers moviments per a fer servir els escacs en la guerra freda van ser la setmana en què es va acabar la Segona Guerra Mundial.
De l’1 al 4 de setembre de 1945, els equips nacionals d’escacs dels Estats Units i la Unió Soviètica es van enfrontar via receptors de ràdio, la mateixa setmana en què el Japó va signar la rendició oficial.
Vista la infreqüent participació dels jugadors soviètics en competicions internacionals durant la dècada del 1930, els nord-americans se sentien confiats. “No hi ha cap raó per a témer pel resultat de la partida per ràdio en deu taules contra oponents soviètics”, va escriure The New York Times. Però l’equip soviètic, en què ja participava el futur campió mundial Mikhaïl Botvínnik, va sorprendre els seus homòlegs nord-americans i va guanyar o empatar gairebé totes les partides.
Tanmateix, si haguessin sabut una mica d’història, els americans no se n’haurien hagut de sorprendre. Fins i tot abans de la Revolució Russa, governants com ara Ivan el Terrible i Pere el Gran jugaven a escacs, igual que dirigents comunistes, com ara Vladímir Lenin.
El règim soviètic va formalitzar aquesta passió amb la creació d’una Secció d’Escacs estatal el 1924. Els nens aprenien escacs a l’escola i els qui demostraven talent tenien accés a una formació addicional amb grans mestres o més jugadors destacats.
“Hi havia prou finançament estatal a tots els nivells, cosa que garantia que hi hagués clubs d’escacs arreu del país, de Moscou a petits pobles de Sibèria, en divisions de l’exèrcit o en fàbriques”, va escriure el jugador Andrei Terekhov l’any 2020 a la plataforma Chess24. Durant la guerra freda, el sistema va donar fruits amb jugadors que van ser campions del món, com ara Botvínnik, Mikhaïl Tal i Tigran V. Petrosian.
Els oficials soviètics i les revistes d’escacs veien el joc com una manera de demostrar el domini sobre els països occidentals. També establien connexions entre els escacs i els objectius polítics, segons que va escriure l’historiador Seth Bernstein en un article sobre el sistema d’escacs soviètic.
“Per a alguns dirigents bolxevics, les partides d’escacs s’assemblaven als processos dialèctics del progrés històric”, va explicar. Els psicòlegs soviètics van fer un estudi dels mestres d’escacs en què argumentaven que les habilitats que desenvolupava el joc podien conduir a una consciència revolucionària.
Per contra, abans de la partida Fischer-Spasski, el govern dels Estats Units no havia estat mai interessat en els escacs, segons que diu Brady, el biògraf de Fischer. Milions de ciutadans soviètics jugaven a escacs en el pic de popularitat. En canvi, la Federació d’Escacs dels Estats Units tenia aproximadament dos mil jugadors a final de la dècada del 1950.
Tanmateix, Kissinger va reconèixer la importància de la partida del 1972, i Fischer va tornar als Estats Units com un heroi. La seva victòria va donar peu a allò que es va anomenar “el boom Fischer”, que va fer que els membres de la Federació d’Escacs dels Estats Units quasi es dupliquessin en un any.
Ara, tot i que podem pensar que la rivalitat entre els Estats Units i la Unió Soviètica és cosa del passat, alguns països encara veuen en els escacs una manera de desenvolupar les habilitats matemàtiques i estratègiques dels nens, i també una eina geopolítica.
El gran mestre i entrenador Borís Àvrukh, que ha entrenat uns quants jugadors destacats contemporanis, diu que segueix una nova generació de prodigis dels escacs indis, molts dels quals van ser entrenats durant un període en què hi havia un gran suport governamental i institucional al joc. Els jugadors xinesos també han millorat molt aquestes darreres dècades mitjançant programes d’entrenament estatal.
I, al capdavall, l’amor de Rússia pels escacs continua. El president de la FIDE, l’organisme internacional dels escacs, és Arkadi Dvorkóvitx, el pare del qual va ser un àrbitre d’escacs que havia treballat per al govern rus.
“Els escacs sempre han estat un símbol de la intel·ligència, estratègia i de la capacitat de maniobra tàctica”, diu Brady. “Si una nació pot guanyar als escacs, vol dir que també pot ser capaç de superar diplomàticament uns altres països.”
