El poble unit serà vençut

Aquests dies de terrabastall mundial he llegit If We Burn, del periodista californià Vincent Bevins, que durant anys va ser el corresponsal al Brasil de Los Angeles Times. El llibre es pregunta per què la dècada de 2010 va ser plena de revoltes massives arreu del món, amb un ressò popular mediàtic sense precedents, i en canvi gairebé totes van fracassar i van deixar una situació pitjor que la d’abans. Bevins recull el testimoni d’alguns dels protagonistes, i d’aquí el títol –que es podria traduir com Si cremem, però també Si ens cremem.

Tot va començar a Tunísia el desembre del 2010, quan el jove Mohàmmed Bouazizi, un venedor ambulant de fruita i verdura, es va immolar. Això va engegar un seguit de protestes que van acabar amb la dimissió del president Zine al-Abidine Ben Ali després de vint-i-tres anys al poder, i l’elecció d’una assemblea constituent. De mica en mica es va despertar una Primavera Àrab que va ser catastròfica. A Egipte els manifestants de la plaça de Tahrir van aconseguir fer fora Hosni Mubàrak, però les eleccions següents les van guanyar els Germans Musulmans, una organització islamista, i al cap de poc aquests van ser expulsats del poder per un nou dictador militar encara més brutal, Abd al-Fattah al-Sisi. A Líbia, el Iemen i Síria el conflicte va explotar en una guerra civil, i a Bahrain la revolta va ser esclafada sense miraments. Tunísia, l’únic país que semblava que s’havia transformat en una democràcia, va de cap a l’autoritarisme.

Les manifestacions al Brasil del 2013 van tenir l’origen en una protesta contra l’encariment del transport públic, però van anar mutant fins a accelerar la caiguda del govern de Dilma Rousseff, i van ser l’embrió de la victòria del populista Jair Bolsonaro. A Xile la revolta dels estudiants va dur al poder Gabriel Boric i un plebiscit sobre la reforma constitucional, però el país va rebutjar massivament la proposta de nova constitució per massa radical. L’Euromaidan ucraïnès del 2013 va destituir Víktor Ianukòvitx, i Rússia va aprofitar el buit de poder per a envair la península de Crimea, primera fase de la guerra actual. L’esquerra grega de Syriza va claudicar de manera total i definitiva davant les exigències europees, i la Xina va destruir els moviments democràtics a Hong Kong sorgits arran de la Revolució dels Paraigües. Altres protestes van fracassar des de bon començament malgrat tenir un gran altaveu, com els quatre gats d’Ocupem Wall Street. Bevins també apunta una altra conseqüència d’aquestes revoltes: quan van aparèixer les imatges de la tortura i assassinat de Moammar al-Gaddafi, i la resposta de la secretària d’estat nord-americana Hillary Clinton va ser una gran riallada, els autòcrates van entendre que havien d’augmentar la repressió i el control social si volien sobreviure.

Totes aquestes lluites van ser impulsades per l’emergència de les xarxes socials, la globalització i el tecno-optimisme de la nefasta era Obama. Es va vendre un discurs de lluites horitzontals, espontànies i sense un lideratge clar que no tenia cap raó de ser. Vist al cap dels anys, Bevins explica que tots els participants que va entrevistar han conclòs que hauria estat molt millor organitzar-se i escollir uns líders representatius. L’activista feminista Jo Freeman ja ho va avisar als setanta: quan un moviment insisteix que no té líders, aquests emergeixen igualment, però no hi ha mecanismes justos i transparents per a seleccionar-los, i sovint acaben essent un grup tancat d’amics. Això és el que va passar amb el 15-M espanyol, segrestat per una colla de professors de la Universitat Complutense de Madrid.

L’altra gran lliçó és que els buits de poder s’omplen ràpidament, i cal tenir un pla en cas d’enderrocar el règim. Una revolució és un procés complex i, com escriu Bevins, a vegades semblava que la fórmula fos aquesta: “1. Les protestes i la repressió porten a una cobertura favorable dels mitjans (socials i tradicionals). 2. La cobertura mediàtica fa que més gent protesti. 3. Repetiu fins que gairebé tothom sigui al carrer. 4. ????.  5. Un món millor.” L’autor acaba el llibre amb l’impacte psicològic que van rebre els qui van participar en les protestes, la caiguda des d’aquells dies màgics i radiants a una depressió o una ressaca. Molts es pregunten si va valer la pena, i la resposta és ambivalent.

If We Burn no menciona ni una sola vegada el procés cap a la independència de Catalunya, i això que vam organitzar les manifestacions més grans que s’han vist a Occident aquest segle. També és cert que no volíem enderrocar cap govern, sinó que l’objectiu era encara més ambiciós, destruir un estat nació. Tot i que nosaltres teníem una estructura de lideratge, aquesta va resultar ser tan deficient que els oponents no van ni haver d’activar la repressió més brutal, perquè ja ens vam immolar sols. I les conseqüències les sabem tots: la transformació de la Generalitat, inclosos serveis essencials com la televisió pública, en una gestoria de nyigui-nyogui dominada per uns autonomistes incompetents, i l’apoderament de bona part de la població castellana resident al país, que ha decidit que té com a missió vital la destrucció de tot allò que sigui català. També és cert que n’hem tret coses bones –més consciència lingüística, la famosa desconnexió mental i el record que vam ser capaços d’organitzar-nos–, i ara el llibre de Vincent Bevins ens aporta una mena de consol. Si un dia ens sentim tristos i abatuts per haver fracassat, podem recordar que a tots els altres, de Xile a Hong Kong, els va passar exactament igual.