Taules de marbre amb peus de ferro i vitralls modernistes prenien lloc l’any 1908 al local del número 5 de la plaça del Sortidor de Barcelona. Començaven així a donar caràcter a l’establiment que fa cap de cantó amb el carrer de Magalhaes i que es va inaugurar com a Bar Bodega Jeniu. Aquest era el cognom de qui el va inaugurar, una família que preparava bons vermuts i unes anxoves amb una reputació excel·lent. Era una taverna, punt de trobada de veïns i gent d’entitats del barri. Hi venien vi amb bota i gel, que partien de grans blocs i desaven en unes neveres integrades a la paret, amb porta de fusta, que encara hi són, a la vista de tothom. Tenen gairebé cent vint anys i ara guarden, sobretot, la història del bar, ajuden a relatar un passat que també narren les fotografies antigues que decoren aquest local emblemàtic. Fins a final dels anys setanta va pertànyer als Jeniu, després ells el van vendre a una família de Saragossa, els propietaris actuals, que el van transformar en un restaurant que no porten directament, sinó que el lloguen.

L’any 2015, Josep Rodon i Lídia Aimar, per mitjà dels qui regentaven el negoci fins aleshores, amb qui eren amics, van saber que el restaurant es traspassava. “Jo hi havia vingut a dinar un parell de cops i em vaig enamorar de l’autenticitat d’aquest espai. Vaig pensar que, si l’agafàvem, era per a recuperar també la cuina catalana”, comenta en Josep. I això van fer.

La nova etapa començava rebatejant el restaurant com a El Sortidor de la Filomena Pagès. “La Filomena era l’àvia de la Lídia”, explica en Josep. I per la història que narra, s’entén ben bé que li hagin volgut retre homenatge: “La Filomena era casada amb el Quimet, que era estibador al port de Barcelona. Com que, durant la guerra civil, l’avituallament de la ciutat arribava amb vaixell, el Quimet s’amagava menjar a l’abric per portar-lo a la família. I així, quan va haver d’exiliar-se a França, va marxar tranquil perquè deixava la seva dona i els fills molt ben aprovisionats amb un rebost ple de tot allò que els havia anat portant. Però la Filomena va voler compartir el menjar amb els fills del veïnat i, en tornar de França el Quimet, va trobar el rebost buit. Però va entendre que tenia la dona amb el cor més gran de la vila i que era una de les persones més estimades de la contrada.” És un relat que el Josep explica a qui pregunta per la Filomena, que, com tantes àvies, sabia fer de la cuina una entrada d’alegria, celebració i generositat.

Això és el que ara es pot viure en les taules de marbre, acompanyades d’unes cadires de fusta tan casolanes com els plats que serveixen. “Tenim fricandó, bacallà a la llauna, arrossos, i plats com el porro confitat a baixa temperatura amb romesco…”, diu en Josep. I confessa: “Tenim una mania, i és que als comensals estrangers sempre els puntualitzem que la nostra és cuina catalana, els insistim molt que no és espanyola. I el pa amb tomàquet el traiem amb una safata de fusta, amb el pa, per una banda, acompanyat de l’all, l’oli, el tomàquet i sal i se’l prepari el client. Els agrada molt fer-ho. I nosaltres ho aprofitem per parlar-los de la nostra llengua i la nostra cultura i costums. Per això també ens agrada servir producte d’aquí”, exposa aquest restaurador. “La carn és tota de Girona i la comprem a la Boqueria. I els vins que servim són tots catalans.” En Josep destaca, especialment, els de la DO Alella. “Amb els licors, ara tenim la idea d’introduir tots els que són d’aquí”, comenta. En Josep no tan sols s’enorgulleix de fer conèixer plats de la cuina tradicional catalana, amb producte fresc de mercat, sinó també d’intentar que el pas pel seu restaurant deixi una empremta de cultura local en els qui hi seuen a menjar. Una de les postres que tenen és pa amb xocolata presentat com a gelat, inspirat en el popular berenar.

A fora, enganxat en un dels vidres, en Josep sempre hi té penjat un cartell per a qui vulgui treballar al restaurant, i entre els requisits per als qui s’ofereixin com a cambrers, es demana comprensió del català. El restaurant obre al públic de dijous a diumenge, i el diumenge només ofereixen àpats al migdia. Ha estat una fórmula empresarial per a fidelitzar la clientela en aquests dies i que el personal que els atén tingui dos dies de descans, atès que el dimecres el dediquen a preparar-ho tot.

Un canvi de rumb

En Josep venia del món de la construcció, però, arran de la crisi del 2008, la seva dedicació laboral va fer un tomb cap a l’hoteleria. S’hi va introduir l’any 2011, quan va agafar la concessió dels bars d’uns quants centres cívics de Barcelona. “Hi venia molta gent gran, per tant, els menús que fèiem eren de cuina de mercat, molt naturals i casolans, senzills però bé. Aquí al restaurant li hem donat una petita volta, però nosaltres no podem fer res més que cuina catalana”, afirma. De fet, té molt clar que “si aquest restaurant ha de durar cent anys més, no ha de ser d’una altra manera que amb cuina catalana”. I en les mans de David Sanmartín, que ja cuinava als centres cívics que havia portat en Josep, s’hi va fent el xup-xup d’elaboracions autèntiques, de sempre, fetes amb un punt més d’imaginació i innovació.

El Sortidor és fora de les rutes turístiques més transitades de la ciutat, però igualment hi arriben estrangers. D’altres hi fan cap per recomanació d’algú que ja hi ha dinat o sopat. Però aquest restaurant continua essent un referent per a molta gent del barri mateix, de tot Barcelona i de més poblacions catalanes. “Ve molta gent de tots els barris i de comarques que aprofiten el dia que van al teatre o a veure algun altre espectacle o visitar museus, per venir després a sopar”, explica el Josep.

Asseguts a la plaça del Sortidor, com fa Cesk Freixas en la cançó “La petita rambla del Poble-sec”, a més de la font idèntica a la de Canaletes que salta a la vista al mig de l’espai, l’exterior del restaurant el Sortidor de la Filomena demana molt de fixar-s’hi. El verd fosc de la fusteria que envolta els vidres de color, en portes i finestres, és la composició modernista que, dins, amb les làmpades i la resta de mobiliari, pren tot el seu sentit i fan d’aquest racó de la plaça un reclam. A tot el restaurant s’ha sabut mantenir aquesta essència artística de principi del segle passat, que és part del seu caliu. Quan hi entrem, en Josep ens recorda que aquesta font que hi ha ara a la plaça va arribar per substituir una gran font que hi havia hagut abans, i que, amb motiu de l’exposició universal de Barcelona, l’any 1929, va ser traslladada a Montjuïc, on encara es pot veure.

En aquests onze anys que fa que en Josep i la Lídia són al capdavant del negoci, explica que la gent els transmet molt que “aquest lloc té alguna cosa especial”. I més d’una vegada algun comensal els ha fet saber que ell mateix o algú de la seva família o algun conegut apareixia en les fotografies que s’exposen al restaurant.

“Aquí al barri encara es conserva un teixit social important, i això està bé, que no s’ho hagin carregat els qui hi han anat venint a viure. De fet, és el que busquen que hi hagi”, comenta el propietari del restaurant que, amb el xup-xup de la seva cuina, també contribueix a mantenir viu el caliu de sempre al Poble-sec.