Hem deixat enrere les eleccions autonòmiques del 21-D amb una majoria independentista renovada. Les tres forces republicanes i independentistes han d’arribar a acords. La constitució del parlament serà ràpida, per deixar menys temps a aquests possibles –i necessaris– acords. El govern espanyol s’ha endut una patacada monumental a Catalunya, però encara marca l’agenda, amb 155 a la mà. Amb presos polítics i amb exiliats, les forces republicanes i independentistes tenen un capital enorme, 2.078.710 votants i força marge de creixement.

Hi ha molta feina a fer. La més important: recompondre l’estratègia republicana més enllà de donar resposta a allò que és urgent. Ara, penso que ens passa per alt la resposta a una necessitat urgent i estratègica alhora: conformar una política antirepressiva unitària. No n’hi ha, i en canvi l’augment d’encausats per delictes inventats per la Guàrdia Civil –que fa funcions de policia política del règim– creix cada setmana. Creixen també les amenaces del govern espanyol. Amenaçar equival a assenyalar. El ministre d’Interior ho fa per sistema. Fins al punt que compondre llistes electorals amb integrants ‘rebels’ pot ser motiu d’encausament contra qui les compon. Aquesta és la darrera novetat en matèria de repressió, emesa per a tots nosaltres el dia de Sant Esteve. El rei torna a confirmar el marc que justifica la repressió: podem defensar discursivament la independència però mai no se’ns pot acudir de realitzar-la.

La repressió executada pel govern espanyol és delirant, pròpia d’un estat pre-democràtic com Turquia. Gent a les presons sense més justificació que el seu lideratge polític independentista. Exiliats pel mateix motiu. Professorat obligat a declarar per haver reflexionat a classe dels fets ocorreguts l’1 d’octubre, càrrecs electes locals encausats per presumptes delictes d’odi per haver llegit manifestos de condemna a la violència policial, usuaris penats per haver piulat a Twitter missatges desagradables al règim, acusació generalitzada contra totes aquelles persones rellevants en el procés polític i de mobilitzacions que des de 2013 han confirmat la voluntat majoritària d’aquest país vers el lliure exercici del dret d’autodeterminació. Amenaces de noves detencions, de nous empresonaments. La repressió del règim es fonamenta a transformar conceptualment la crítica i la discrepància en presumpte delicte d’odi, i afirmar que d’aquí a la violència de l’estil d’ETA hi va un pas. Per al govern espanyol 2.078.710 persones a Catalunya són ETA. I així s’executa el pla per a fer-nos desaparèixer.

Per això hem de dir prou. Hem de passar de lamentar-nos a conformar una ofensiva antirepressiva mitjançant una política unitària. Altrament, l’estat es farà més fort i actuarà amb impunitat contra nosaltres. La primera qüestió que hem de resoldre és l’acord entre les forces republicanes independentistes per fer front a l’estat amb continguts i accions idèntiques. I en aquest acord hi hauria d’haver la quarta força republicana catalana –no independentista–, Catalunya en Comú, perquè comparteix plantejaments antirepressius i perquè en les seves files hi ha víctimes de la repressió. En resum, el consens antirepressiu ha de ser de quatre forces polítiques, i convé que inclogui l’ANC, Òmnium i els CDR. Però, sobre què s’han de teixir acords?

Primer de tot, cal acordar de quina manera es vincula defensa legal i política als encausats. En un conflicte polític com el nostre no és acceptable de concebre la defensa dels encausats només des del possibilisme legal. És imprescindible d’articular una defensa política de principis enfront dels jutges i els tribunals. Perquè la repressió és una ocasió per a fer saltar les contradiccions del sistema polític que promou el setge judicial contra l’independentisme. Aquestes contradiccions són un capital per a les forces republicanes que cal saber exportar convenientment per Europa. Això sí, la defensa política de principis aquí i arreu implica, d’entrada, assumir els costos personals de la repressió. Però, només des de l’acció col·lectiva unitària, aquests costos es poden apaivagar i superar. Un grup prou gran, com més capaç sigui de mantenir posicions, més possibilitats tindrà de sortir-se’n i de retruc de fer avançar la causa per la qual ha estat víctima de repressió. Contràriament, si l’estat aconsegueix individualitzar l’encausat l’efecte immediat és la divisió de procediments de defensa i la degradació progressiva dels principis que motivaren l’encausament, de manera que l’estat augmentarà la ràtio i el contingut de la repressió, perquè no li implicarà costos de cap mena i sí un incentiu evident: passar per la piconadora tota dissidència.

La política antirepressiva s’ha d’adaptar a la gravetat dels delictes imputats i a la realitat dels encausats. Hi ha diferències evidents entre un professor i una consellera, entre un piulador, una activista o un manifestant i un càrrec electe municipal. La lletra de la defensa antirepressiva ha d’emmotllar-se a cada realitat i a cada acusació concreta, però la partitura ha de ser la mateixa. No és hora de jugar a veure qui és més desobedient ni és convenient que, per a evitar els efectes de la repressió, es decideixi de transigir en tot. Desobeir isoladament és un fracàs; transigir en tot per fugir de la repressió immediata és un fracàs i, a més, implica desmoralització col·lectiva. Tampoc no hi pot haver línies diferents de defensa político-jurídica segons les sigles en què s’inscriu cadascú.

Si l’estat veu davant un front antirepressiu unitari potent, rebrà els costos de la repressió i tendirà a mesurar-la i alentir-la. En aquest punt, Europa sí que és la nostra caixa de ressonància. Les democràcies formals europees són refractàries a la nostra independència, però tampoc no poden admetre conculcacions sistemàtiques dels drets fonamentals. Juguem aquesta partida i guanyem-la amb esperit d’equip.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb