A la reunió de l’Assemblea General de les Nacions Unides del setembre passat, el president brasiler Jair Bolsonaro va fer servir el temps que li havien assignat a la tribuna per explicar les seves idees sobre la covid-19. Va exalçar les virtuts de tractaments rebutjats pels científics i va proclamar que la hidroxicloroquina, un medicament per a combatre la malària, li havia anat bé.

El suport de Bolsonaro a aquests “remei miraculosos” és ben conegut. Sovint ha aparegut a la premsa brasilera i a les xarxes socials fomentant l’ús de medicaments per a tractaments que no són aquells per als quals van ser aprovats, sense el suport de cap prova científica. No és pas l’únic. L’ex-president dels EUA Donald Trump, durant el seu govern, va promoure l’ús de remeis d’eficàcia no comprovada i el president de Madagascar, Andry Rajoelina, va patrocinar una beguda derivada d’una herba anomenada artemísia per a combatre la covid-19. Amb la desesperació de la comunitat científica, aquests polítics i altres persones van convèncer un ampli sector de ciutadans sobre l’eficàcia i la seguretat d’aquests tractaments.

La desinformació es va propagar de manera desenfrenada durant la pandèmia, però aquest no és pas un fenomen nou. El politòleg James Kuklinski i els seus col·legues, en un seu treball sobre la percepció dels programes d’assistència social als Estats Units, van demostrar que segments significatius de la població nord-americana tenien opinions incorrectes sobre els beneficiaris dels ajuts estatals i els serveis que rebien. També van descobrir que la gran quantitat de desinformació impedia que arribés la informació correcta. El problema no és simplement que gent mal informada fa ús d’informació incorrecta, sinó que s’hi compromet molt, amb aquestes percepcions equivocades. I és per aquest motiu que la desinformació és tan poderosa: combina informació errònia sobre el món amb una confiança elevada en aquesta informació.

La gent no creu en la informació falsa perquè sigui ignorant. Hi ha molts factors en joc, però la majoria dels investigadors coincideixen que l’acceptació de la desinformació té poc a veure amb el grau de coneixement que té la gent. La desinformació, de fet, és un exemple clar del raonament motivat. La gent sol arribar a les conclusions que prefereix, sempre que pugui justificar aquests resultats de manera aparentment raonable. Un estudi publicat el 2017 va mostrar que els qui tenen més coneixement científic i educació són més proclius a defensar les seves creences polaritzades sobre temes científics polèmics a causa de “qüestions no científiques”.

De totes les qüestions, una de les més poderoses és la protecció de la identitat. Els líders polítics aconsegueixen de propagar millor la desinformació quan aprofiten la por dels ciutadans a perdre allò que perceben com a aspectes definitoris de la seva cultura (especialment, l’idioma, la religió i les jerarquies i papers racials i de gènere percebuts). Als entorns polítics polaritzats, l’adhesió que aconsegueix la desinformació té poc a veure amb baixos nivells de coneixement o de participació i té més a veure amb la manera com s’interpreta la informació perquè encaixi amb la identitat partidària. El prisma del “nosaltres contra ells” implica que les diverses peces d’informació que rep la gent es processen d’una manera compatible amb la seva visió del món. Per això dues persones poden partir de les mateixes dades i arribar a conclusions sorprenentment divergents.

Quan els dirigents polítics publiciten tractaments per a la covid-19 dels quals no s’ha demostrat l’eficàcia, aprofiten aquesta tendència polaritzadora. Però centrar-nos excessivament en aquests dirigents pot amagar el motiu principal pel qual la gent adopta aquests missatges. La voluntat de creure en la desinformació sorgeix d’aspectes subjacents a la identitat cultural, que els polítics manipulen.

Les investigacions recents de Mariana Borges Martins da Silva, investigadora de postgrau a la Universitat Oxford, mostren que un dels motius que fa que els brasilers confiïn en tractaments semblants als que promou Bolsonaro és una profunda herència cultural: els “metges seriosos” són els que recepten medicaments. Bolsonaro no va haver de convèncer els brasilers dels beneficis de la ivermectina i la cloroquina. Només va haver de confirmar la regla que diu que les malalties potencialment greus sempre s’han de tractar amb medicaments. Va oferir, en definitiva, un discurs que va fer que sectors de la població poguessin arribar a la conclusió que desitjaven. I amb això n’hi hagué prou.

Entendre els mecanismes que impulsen la desinformació és fonamental per a evitar que es propagui. Per a protegir la gent de la covid-19 i fomentar la vaccinació no n’hi ha prou de denunciar els polítics que promouen informació falsa; també hem d’entendre les motivacions subjacents que fan que la gent se la cregui.

 

Noam Titelman és investigador associat al Centre de Sistemes Públics de la Universitat de Xile i doctorand en mètodes de recerca social a la London School of Economics.

© Project Syndicate 1995–2021

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.