07.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 07.03.2023 - 21:47
Doncs hem arribat al cap del carrer. El PSOE va votar ahir a les corts espanyoles la reforma de la llei de llibertat sexual –del “sí és sí”–, tot sumant els vots dels seus diputats als dels diputats del PP, de Ciutadans i comptant amb l’abstenció de Vox. I això no els va fer oix ni va originar cap gest visible de rebel·lió en les files socialistes. I van votar, a més, en contra dels seus socis de govern d’Unides-Podem i de bona part d’això que en diuen eufemísticament el bloc de la investidura –és a dir, el bloc d’aquells partits sense personalitat que votarien qualsevol cosa als socialistes espanyols. L’espectacle és difícil de superar i seria increïble vist tan sols un mes enrere. Heus ací els socis de la coalició de govern espanyola enfrontats entre ells com gossos, votant-se en contra en una de les lleis més importants de la legislatura, i Pedro Sánchez abraçant-se a la dreta extrema per guanyar la votació. Quin retrat més sublim. Quina imatge més nítida del personatge. Quina lliçó a aprendre’n.
L’ambigüitat del PSOE, aquesta capacitat que té de ser el puntal més ferm i decisiu del règim i alhora d’aparentar que no en forma part, ha estat i és encara el parany essencial de la transició, el que ha permès de mantenir l’engany a què hem estat sotmesos com a societat aquests darrers decennis. Durant tot aquest temps els socialistes espanyols han sabut crear un clima perenne d’emergència democràtica que els ha permès no solament de dissimular les seues vergonyes, corruptes o autoritàries, robatoris o assassinats, sinó de situar-se en la posició de deslegitimar qualsevol força política quan li convé i com li convé, exercint un prepotent assetjament intel·lectual contra el qual poca gent es rebel·la. Però el pas que féu ahir té conseqüències importants. Evidentment, amb la barra que gasta, encara veureu el PSOE parlar de la necessitat que a les eleccions espanyoles vinents el voteu per evitar l’arribada del feixisme al govern i de la necessitat de fer un cordó sanitari a Vox i, per extensió, al PP. Però serà una posició ben poc creïble i difícil de defensar en vista d’això que votaren ahir.
El PSOE ha estat tradicionalment i és encara avui el partit que sosté l’estat. Aquell partito dello stato que Ernesto Galli dibuixava tan bé en el cas italià al magnífic llibre Il Paese dei Transformismi. És el partit que sosté aquest estat concret on ens ha tocat de malviure. Si el PSOE en fos contrari, la dreta franquista espanyola no tindria ni una sola oportunitat de fer-lo funcionar tota sola. I és per aquesta que, de manera sistemàtica, una vegada i una altra, el PSOE sempre ha pactat amb el PP –i ara també amb Vox i Ciutadans– quan ha convingut apuntalar el sistema. Quan ha calgut taponar qualsevol via de subversió. I això alhora que, amb una habilitat que reconec que és extraordinària, ha estat capaç d’impressionar els partits d’esquerra, tant si són d’abast espanyol com, més habitualment encara, de les nacions perifèriques, arrossegant-los cap a un seguidisme acrític de la seua política, limitant-los al paper de mera comparsa.
Per això la barra dels socialistes és impressionant, però esborrona encara més la dependència de l’esquerra espanyola i catalana, incapaç de desempallegar-se de la seua fascinació pels socialistes i de fer un pas endavant tota sola, sempre empetitida i sempre servil.
I no és que no n’hagen tingut l’ocasió. Hi va haver un moment, el 2015, quan el PSOE de Pedro Sánchez tenia 90 diputats a Madrid i Podem va sorprendre tothom aconseguint-ne 69, que semblava que s’acabaria d’una vegada aquesta farsa de considerar els socialistes el partit que representa l’esquerra. I que finalment es podria obrir pas a la regeneració democràtica que el PSOE ha obturat de la transició ençà. Va ser també l’any que el PSC es va reduir a la mínima expressió al Parlament de Catalunya, amb 16 escons contra els 25 de Ciutadans i els 62 de Junts pel Sí. I l’any en què els nacionalistes valencians van arribar més a prop de superar-los a les Corts –19 escons de Compromís contra 23 del PSOE. Al parlament basc la situació era encara pitjor: el PSOE era la quarta força amb 9 escons, darrere el PNB, EH Bildu i Podem. Mai en la història de la transició política el PSOE no havia estat tan a punt de caure. Els indignats i el moviment democràtic per la independència de Catalunya coincidien a denunciar el paper dels socialistes com a pilar fonamental del postfranquisme i aquella denúncia feia efecte.
Però el cas és que, en el moment que tocava, quan calia rematar, ningú no va ser capaç de mantenir el cap clar i, aclaparats per la majestuosa tramoia madrilenya i per la por del què diran, tots van votar per foragitar Rajoy del govern i van posar-hi Sánchez, com si això salvàs res. La conseqüència d’aquell error monumental és que ací teniu avui els socialistes, manant com uns senyors, menjant-se els vots de tothom i votant de bracet de Vox, sense gens ni mica de vergonya, contra una llei feminista.
Els monumentals i imperdonables errors de Podem, d’Esquerra Republicana, de Bildu, de Junts i de Compromís, i més, la seua manera d’alimentar els socialistes i engreixar-los ara en aquesta institució ara en aquella altra, ha tingut com a resultat tornar a posar el PSOE en el centre de la sala de ball. I, com era d’esperar, el PSOE, com ha fet sempre, ara balla la dansa que vol i amb qui vol, rient-se i foten-se dels seus teòrics aliats i amics. La lliçó a aprendre (i a veure si l’aprenem ja, d’una vegada)? Al PSOE ni aigua. Mai. En cap institució. A cap nivell. En cap territori. Ni per cap raó. Si és que de debò volem fer alguna cosa.
Els socialistes no han sigut mai de fiar. Mai. Des de molt abans d’allò de “la casa común de la izquierda”. I els que els sostenen, tampoc. Clar i ras.