Passen nou minuts de les cinc d’una vesprada d’octubre i en fa cinc que busquem la caseta de camp on hem quedat amb Pep per a l’entrevista. Ell, il·localitzable via tecnologia mòbil per la seua negativa militant a dur aquests aparells. Finalment és ell que ens troba, a cavall d’una motocicleta negra i amb un somriure juganer: ‘A vore on aneu!’ Recorrem un caminet ple de gallines, galls, gossos, gats i més elements de la fauna, senyal indiscutible del seu amor per la terra, i ens ofereix dues cadires de boga on seiem com qui fa una conversa d’amics, interessats per les novetats musicals d’un artista que encara no s’acaba de creure tantes coses que li han passat.

Ara ja els fas de dos en dos?
—A parelles. En deu dies hauré presentat dos discos nous.

Un és el que has enregistrat amb Pau Chàfer, ‘A un home que ve del poble ningú fa abaixar la cara’, una barreja poc habitual, potser, fins i tot, estranya. De qui fou la idea de versionar les cançons tradicionals amb piano?
—Doncs d’ell mateix, del pianista. Son pare, amic meu des que vaig entrar en Sarau fa trenta-cinc anys, em va dir un dia que el fill tenia un projecte per a mi. D’això fa cinc anys, i es va quedar en l’aire perquè gravàvem el segon disc i ell tenia també les seues coses. L’any passat em va nomenar que faria dos o tres arranjaments perquè jo els escoltara. Li vaig dir que avant, però que si no m’agradava no faríem res, que si no m’apanyava ‘cadascú a sa casa i Déu en la de tots’. La bona qüestió és que vam fer ‘L’U d’Antella’ i va quedar preciós. Com de bé sonava amb el piano! I ja va anar tot avant. Fins i tot vam gravar en gener passat un vídeo amb aquesta peça. Va costar més l’enterro que la ‘uela’ [riu].

L’espectacle el vas presentar el 14 d’octubre al Teatre Olympia de València. Com el va acollir el públic?
—Bé. Vaig trobar la gent molt contenta i el teatre estava molt ple. Els espectadors, els veia emocionats. Fem un xicotet homenatge a Al Tall. Allà hi havia el Vicent Torrent, que es va emocionar molt, perquè fem el Tio Canya, i el nom del disc, ja ho sabeu, és un vers d’aquesta esplèndida cançó. També és un homenatge a Sarau, el grup en què vaig començar, perquè a mi em va emocionar molt la ‘Masurca de l’Agredolç’, que havíem musicat amb el grup. I alhora és un recordatori per un gran artista que ja no és entre nosaltres, Carlos Cano, una persona que va dignificar la cobla. La cançó de ‘L’Havanera de Cadis’ era d’ell. Després tot el repertori és popular.

En el concert de presentació havia de participar també Miquel Gil, que col·labora en la ‘Jota de la Serra’ o l’esmentada ‘Tio Canya’, però el pobre estava malalt. Li va saber molt greu no poder vindre… En general estic content, m’agrada molt el treball.

Música tradicional barrejada amb piano… Tampoc no és la primera vegada que fas alguna cosa tan poc habitual per ací, no?
—Això estava a punt de dir: crec que era més estrany allò dels Spanish Brass. Ja els ho vaig advertir: jo no sé de música. I és molt dur. Ara, es van portar de categoria, m’ajudaren en tot i els ho agraïsc moltíssim. Aquest treball d’ara amb Pau Chàfer és més lleuger, més tradicional –per dir-ho d’alguna manera–; em permet d’estar més solt. Amb els Spanish Brass m’havien de donar l’entrada sempre. Ara sembla que ja entre jo sol, però tampoc no tant com ho hauria de fer. Amb tot açò, el meu objectiu, en definitiva, és divulgar les nostres cançons, perquè crec que poden entrar en tots els estils.

Parlant d’estils i de música tradicional, no hem pogut viure una evolució natural en la nostra música…
—Exacte, això diu Josep Vicent Frechina. Per exemple, Raimon no canta res que tinga a veure amb la música tradicional; sembla que és una música que havia mort en un moment determinat, que no havia deixat solatge. Ara, però, hi ha molta gent que hi dóna eixida.

Sí, ara, entre els jóvens, comença a evolucionar, comença a ser coneguda. Per exemple, els Obrint Pas o els Orxata Sound System han fet versions de cançons del vostre repertori, que en el fons és la música tradicional del país, com la ‘Malaguenya de Barxeta’ o ‘La folia’. Ara arriba a tota la gent jove, i els veus que canten i ballen aquestes cançons.
—Crec que la cultura popular ha de ser ben present en els nostres dies. Aquesta cultura, la música popular, és la base de l’altre disc nou, ‘Home romancer’. La base és formada per música tradicional. Els arranjaments de Pere Ródenas han quedat molt bé, i l’objectiu és donar a conèixer aquells mitjans de comunicació que eren els cecs que cantaven romanços pels pobles. Perquè tampoc no ho sap ningú: pocs en coneixen la base, la música tradicional, ni què feien els cecs que els cantaven i recitaven. Ni tan sols els de l’ONCE en saben gran cosa! [Riu.]

El disc són tot romanços, però amb més d’una veu?
—Romanços d’abans i d’ara. Jacint Hernández, per exemple, n’ha fet dos. En total, som quatre, els ‘cantaors’: Jacint Hernández, Xavier de Bétera, Hilari Alonso i jo mateix. Cadascú fem un romanç o ens acompanyem en veus. Hi ha dos cecs i dos pigalls: Xavier de Bétera acompanya Jacint, i Hilari m’acompanya a mi.

—L’espectacle s’estrena al Gran Teatre de Xàtiva. Ara, després del canvi del govern municipal, ja no has de pagar per a usar-lo. Notes més facilitats amb els nous estadants de la casa de la vila?
—Sí, sí. En realitat qui s’encarrega de tot això és Pere [Ródenas], qui va parlar amb el regidor de Cultura, però m’ha comentat que ara ja està tot com hauria d’estar. Però ho està per a tots, eh? No només per a mi. Tinguem en compte que l’última vegada que hi vaig actuar vaig haver de pagar 1.500 euros. I et deixaven només un dia per a assajar; en realitat, una vesprada.

Això ja és un símptoma que alguna cosa ha canviat?
—Doncs sí, la veritat és que sí. Que em demanaren d’actuar per a inaugurar la Fira de Xàtiva, en un espectacle on vam ajuntar les dues bandes de música locals, va ser tot un privilegi. Cantar a casa amb 200 músics davant milers de persones… I l’endemà, músics d’una banda i d’una altra que preguntaven: ‘Pepe, quan ho tornem a fer?’ I jo els deia: ‘Quan els “quefes” vulguen.’ Les coses van canviant. També Feliu Ventura va cantar contractat per primera vegada per l’ajuntament, i m’han dit que va ser una passada.

I sobretot penseu això del Raimon. Això és de justícia. Després de tot el que ha fet, d’on ha dut el nom del poble. Ja era hora que la seua ciutat li ho reconeguera i li ho agraïra. Era un crim no fer-ho. Ja tocava abandonar algunes misèries.Pep Botifarra

Més enllà de la teua ciutat, el canvi polític l’has notat també a la Diputació de València, justament una altra corporació que també dirigia el batle anterior de Xàtiva, Alfonso Rus.
—La Diputació de València em va convidar a fer una presentació del disc amb Pau Cháfer al palau de la Batlia, on té la seu, amb la presència pel president actual. I a més s’han compromès a fer arribar el CD a totes les escoles. És un gest i una ajuda que m’ha tocat a mi, però li hauria pogut tocar a algú altre. El canvi em sembla evident. En el terrenys de la cultura popular, amb mi s’han portat molt bé. I és important que es cuide aquesta part de la nostra cultura, ara que hi ha molta gent jove cantant, molts nous músics. Va arribar a semblar que quedaven només els quatre noms històrics: Lluís Miquel, Al Tall, Paco Muñoz… però fa anys que la música en valencià ha pres una força que no ens hauríem imaginat.

Ara hi ha molta gent fent música de tota mena d’estils, i una certa esperança que l’administració nova els tindrà en compte. Amb tot, creus que caldria vigilar que no passara com al principi de la Generalitat moderna, quan els nous governants van anar ‘oblidant’ la cançó?
—Sí, crec que s’ha d’estar a l’aguait. El 1982 va haver-hi coses que… És com si s’arriba a un punt en què ja no cal cantar ni protestar. Cal que vigilem, sempre, entre qui entre al poder. Jo mateix, en temps d’aquells socialistes vaig tindre alguns problemes per certes albaes. Va pegar tort. A Xàtiva, per exemple, va arribar un moment que es va deixar d’organitzar el Festival de la Cançó. Al remat, van anar desapareixent els cantants en valencià dels espais públics, perquè les institucions no els contractaven.

A l’altra banda de la Sénia les coses duen una velocitat i una direcció molt concretes. Com ho veus això?
—Molt bé. Si és això que volen, quin mal hi ha? Per ací baix encara hi ha una certa burrera i ignorància. Però si allà ho volen, bé que fan. Els alabe el gust.

—Sobre tu, ja han fet un llibre i un documentari… Què més et faran, un còmic o un musical?
—Una bíblia! [Riu.]

Ara poses a rodar els dos espectacles que hem comentat. Però com que el teu cabet no para, segur que tens projectes en dansa.
—Els meus i els que m’encolomen. Miquel Gil i jo hem gravat algunes cançons de treball per a l’elaboració d’un documentari sobre els treballs dels calciners i dels carboners que està fent Toni Canet. I l’altre dia em van cridar de la Federació de Societats Musicals per a fer un concert amb tres bandes de música, les que jo triara. Seran les de la Nucia, Canals i Atzeneta del Maestrat. Això serà a novembre. Els arranjaments ja els tenim a punt. I és que els concerts amb banda són especials, és un espectacle fantàstic. Més de cent n’hem fet ja.

Un altre espectacle que m’estime molt i vull potenciar és el que faig amb Ahmed Touzani, un gran músic. I sobretot tinc al cap de fer un disc de cançons infantils, que en sé una garbera… No vull ser un Paco Muñoz ni un Dani Miquel, però això no es pot deixar perdre. No s’ha de parar de fer coses.

Hem fet tots els preguntats que portàvem i apaguem el mòbil. Ens quedem encara una estona més xarrant d’això i d’allò. Ens narra anècdotes, històries i, sense adonar-nos-en, ja s’ha post el sol. El seu amic inseparable, Emili Vera, arriba, ens saluda i Pep li fa alguna broma. Els deixem que es conten el que s’hagen de contar i nosaltres ens n’anem, amb la sensació d’haver estat allà uns pocs minuts quan fa més d’hora i mitja que hi som. El Botifarra és d’aquelles persones màgiques que hipnotitza des de la primera paraula.

 

 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb