De sobte arriben uns quants centenars de cotxes, coordinadament i sense que se sàpiga, com van córrer les urnes el Primer d’Octubre. I en pocs minuts hi ha organitzada una cuina de campanya, capacitada per a alimentar tanta gent com calga. Durant tres dies. I de seguida uns xicots munten un escenari, amb micròfons, focus i llum. Un escenari sencer i complet, professional, enmig d’una autopista. Eixit del no-res. I apareixen màquines industrials de tota mena per a arrencar ràpidament la mitjana i moure-la, per a convertir la barrera vertical que separa el sentit de la marxa en una barrera horitzontal, que marca el territori. El territori alliberat que contemplen els gendarmes des del nord i els Mossos i la Guàrdia Civil des del sud. I l’app funciona. Caram si funciona. I envia missatges geolocalitzats a la gent. Un a un, missatges gairebé particulars. Explicant-los què convé que facen i on és millor adreçar-se. I com arribar-hi.

Fa fred, fa molt de fred. Però apareixen de sobte mantes i tendes de campanya per a refugiar la gent. I vàters portàtils, vàters plantats al mig de l’autopista amb el lema ‘Spain, sit and talk’ a la porta. Puja Lluís Llach a cantar dalt l’escenari i entona el ‘Venim del nord, venim del sud’ que sona més magnífic que mai precisament en aquell punt quilomètric exacte. El batlle de Prats de Molló, banda amb la bandera francesa al pit i llaç groc a la jaqueta, s’acosta a negociar. El Tsunami Democràtic ha aïllat Espanya des de territori català però des de fora de l’estat espanyol. És dilluns i la premsa de Madrid, entretinguda encara en unes eleccions que no han resolt res ni serviran de res, s’ho mira sense arribar a ensumar l’abast dels fets. La premsa francesa, en canvi, sí que n’està alerta. Això és gran. Això és gros.

I ho és més, es va fent més gros, a mesura que van passant les hores. Les cues fan aviat més de vint quilòmetres en cada direcció i la displicència inicial de l’estat espanyol esdevé preocupació. A les nou del vespre les autoritats franceses tallen l’autopista fins a Narbona, noranta quilòmetres. Pel sud n’hi ha cinquanta més de cua. Tots comencen a entendre les conseqüències de tres dies de control de la frontera pel Tsunami. No es pot assegurar que dimecres hi haja peix, perquè la majoria arriba de fora. I fàbriques grans que depenen de l’arribada de material precís comencen a calcular que dimecres no podran funcionar. Hi ha camions que es desvien cap a Hendaia-Irun, uns centenars de quilòmetres més enllà i no precisament en línia recta. El ministre d’Interior espanyol no sap què dir. Formalment la manifestació és fora del seu estat. A Catalunya Ràdio un energumen perillós de Ciutadans, que la Corporació continua subvencionant amb alegria, diu a crits que si ell fos ministre això no passaria. Deu diputats, xato. Deu. Vés callant, que la barraca s’enfonsa…

El tall de la AP-7 arriba després d’una jornada de reflexió, dissabte, en què el Tsunami Democràtic va organitzar més de tres-cents actes –sí, aquesta mateixa plataforma que el parlament de la comunitat autònoma de Madrid, fent una mostra excelsa de desorientació total, vol que s’inscriga en la llista d’organitzacions terroristes. La Junta Electoral i el govern espanyol van claudicar i no van fer res per impedir-los. Perquè no ho haurien pogut fer. Perquè no es pot aturar una rebel·lió d’aquestes dimensions. Jo mateix vaig començar el dissabte entrant en un col·legi electoral i mantenint-hi un amable debat amb dues-centes o tres-centes persones que no s’hauria hagut de poder fer amb les seues lleis a la mà i si ells mantinguessen el control que diuen que tenen però que ja no tenen. I vaig dir que no sabem valorar tot això que fem, fins a quin punt és important tot això que fem d’ençà del 14 d’octubre. No ho sabem valorar perquè l’èpica de la llibertat és així: ‘Les coses més grans de totes sempre semblen d’allò més simples’, va dir Churchill mentre aguantava els bombardaments nazis a Londres. La llibertat aleshores era prendre un te, eixir a passejar, comprar-se unes sabates noves mentre queia del cel la mort. Coses simples. Tan simples i quotidianes com menjar una fideuà, fer una partida de cartes i encendre fogueres enmig de l’autopista conquerida, abans de dormir sobre l’asfalt, sota els estels del nord i enmig de la tramuntana.

Deia Camus que l’única manera d’enfrontar-se a un món que no és lliure és esdevenint-ho, fent de la pròpia existència un acte de llibertat, de rebel·lió. Això és la rebel·lió d’ahir i avui, com ho era la rebel·lió de dissabte. Ocupar sense pudor la ratlla del mapa que és l’emblema màxim de l’estat-nació centralista, esborrar simplement la ratlla del mapa que ens separa els catalans de banda i banda. Arrossegar –com un tsunami, sí, precisament com un tsunami– un estat espanyol que comença a semblar ja una mica més que acovardit. Perquè la Moncloa i la Sarsuela confiaven en la violència cega dels seus uniformats però van ser insospitadament derrotats pels nostres joves en les cinc nits de la batalla d’Urquinaona i no han cessat de perdre el control del territori d’aleshores fins avui. Perquè fa dos anys van prometre a Europa que resoldrien el conflicte català i ara veuen que es fa com més va més gros i més europeu. Ai, que en devia ser, de divertida, ahir la trucada del ministre d’Interior francès demanant a l’espanyol què caram passa i com és que ha de bregar-hi ell, amb aquest conflicte, perquè Espanya no vol fer una cosa tan simple com seure i parlar, no vol reconèixer que té un problema enorme que ja no controla. El silenci del govern espanyol sobre els fets –ni una declaració ahir, ni una piulada, ni un comentari– era eixordador. Significatiu. Descriptiu de l’estupor en què viuen.

Aquest país nostre és un país petit i poc destacable. Però en el curs de la història ha demostrat unes quantes voltes que és capaç de pensar en gran i que quan ho fa ensenya la millor part d’ell mateix. Al llibre Homenatge a Catalunya, George Orwell s’exclamava admirat que els catalans eren capaços d’anar contra corrent i enfrontar-se a tots els autoritarismes, en el moment més difícil i complicat de la història d’Europa. Sols contra tots. I vuitanta anys després tornem a ser ací, els catalans, a primera línia, si és cert això que diu Bertrand Badie que l’onada de protestes a Hong Kong, a Xile, al Líban o a Catalunya és el començament de la segona fase de la globalització, la fase de la resposta dels pobles en defensa de les llibertats i la igualtat. Ací estem de nou, doncs, plantats dempeus contra la tirania. Pensant en gran i lluitant com els més grans. Fent del nostre un país nou i dibuixant, si cal en un tros gris i asfaltat d’autopista, una societat lliure i solidària, que volem que siga més digna i molt millor.

 

VilaWeb segueix en directe el tall a la AP-7, gràcies, sobretot, a la feina extraordinària que fan al Pertús i a la Jonquera els nostres companys Roger Graells, Roger Cassany i Albert Salamé. Ells fan possibles el vídeo en directe, les fotografies i la reflexió en forma de crònica que podeu trobar, i que us recomane molt que llegiu, ací: ‘Així ha estat com una onada ha esmicolat la frontera’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb