Som la pausa abans de la tempesta, o el contrari, un adeu als anys intensos? Els independentistes són a punt de fer-la grossa, o tenim davant anys de calma i poc soroll? Aquest és el dubte que planava pels passadissos del parlament. I si dins el ple els il·lustres diputats donaven el tret de sortida a la XII legislatura, amb un Ernest Maragall brillant, a fora els passadissos també hi havia vida: desenes d’assessors anònims, ex-diputats i membres negociadors passejaven amunt i avall i buscant-se pels racons. Ni tan sols seguien el ple amb interès, perquè la sessió d’avui la donaven per descomptada, i sense sobresalts. Tot el peix venut: ‘Els independentistes avui no demanaran que votin els consellers exiliats, només els presos, com permet el jutge Llarena. I els unionistes no faran filibusterisme, ni portaran res als tribunals. Tindrem president del parlament, Roger Torrent, mesa, i a dinar a casa’, deia un dels flamants nous membres de la mesa. I va encertar.

‘Ahir vaig demanar a Roger Torrent si tenia por. I sabeu què em va dir? Que sí. Això vol dir que anem bé. Perquè el primer pas per a controlar i gestionar la por és acceptar que en tens’, afirmava un dels assessors de la casa. ‘Jo li deia, Torrent, no tinguis por de ser president del parlament. Ho faràs bé. I pel que fa a la por de la presó, ja la tens mig encarrilada acceptant que en tens. Ara només l’has de saber gestionar. I ho faràs. La superaràs. I manaràs sense que la por se’t mengi’, deia l’assessor, convençut.

Més lluny, en un racó, un independentista històric tenia al cap una sola idea: ‘Puigdemont, abans de tres mesos, ha de tornar. El poble l’ha de defensar a la plaça. I posar-se a governar des de Catalunya. Peti qui peti. Passa que tenim una classe política provinciana i sense valor. No ho faran. I els periodistes hauríeu de començar a parlar clar. Tenim polítics amb por. I no s’atreviran. No sé què hi fem, aquí. Votant farem res? Me’n vaig!’ Al seu costat, un altre independentista històric ho veia molt diferent: ‘Tres mesos? Deixa’t estar. Està tot fatal. Quedarem empantanegats. Puigdemont no crec que pugui ser president. I Junqueras, tampoc. Haurem d’anar més a poc a poc. Guanyarem, però més lents.’ El debat del moment, però dins el parlament. Concretament, a la sala de passos perduts.

En una sola cosa sí que coincideixen tots: el clima entre els senyors diputats s’ha enrarit molt. La presó marca. ‘No et donaré gaires detalls, però un sí: no és només que no ens parlem amb gent. És que alguns m’eviten la mirada i, quan ens creuem pel passadís, canvien de banda!’, m’explica un independentista. I ho remata un dels polítics independentistes que ha passat recentment per la presó: ‘Mira, no és només que ens volien a presó, alguns dels diputats. És que ens hi enviarien de nou. Tu mateix: com vols que estigui l’ambient?’

El dubte del dia és un i és aquest: si els comuns són vuit diputats, i els vots en blanc són nou, qui més ha votat en blanc? Tots els independentistes han votat Roger Torrent. No en falta cap. En canvi, un unionista ha votat en blanc. Qui? Circula el nom de Ramon Espadaler. El seu cap de premsa ho nega i els periodistes experts apunten que podria ser que un del PP, molt enfadat, s’hagi negat a votar Ciutadans. Es veu que no es poden veure.
I per acabar, sempre hi ha una sorpresa. La protagonitza Xavier Domènech, de Catalunya en Comú. En conferència de premsa, explica que no han votat Roger Torrent, candidat independentista a presidir el parlament, perquè no hi veuen projecte. I que no han votat el senyor Espejo, de Ciutadans, ‘perquè no sumem’. Ho diu dues vegades. ‘No sumem’. La pregunta fa cosa fer-la i tot: si arriben a sumar, voten Ciutadans? Per què?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]