Paul Auster interpel·la els periodistes: ‘El món us necessita, sou a la primera línia per a defensar la gent davant l’horror’

Paul Auster (Nova Jersey, 1947), un dels autors més destacats de la literatura nord-americana contemporània, és aquests dies a Barcelona per presentar la seva última novel·la, 4 3 2 1, publicada en català per Edicions 62 en una traducció d’Albert Nolla. Feia set anys que Auster no publicava ficció, i la novel·la ha estat rebuda per gran part de la crítica com el punt culminant de la seva carrera.

L’última vegada que Auster –autor d’obres com El palau de la lluna (1989) o El llibre de les il·lusions (2002)– va visitar Barcelona va ser amb motiu de la presentació del llibre Diari d’hivern, l’any 2012. Cinc anys després, torna per promocionar 4 3 2 1 dins d’una ronda esgotadora. És així com se’l veu, cansat, però atent i amb voluntat de respondre als mitjans que assisteixen a la conferència de premsa de la Casa del Llibre, a la Rambla de Catalunya de Barcelona. És la manera que té d’agrair als editors la seva feina. Ho diu després d’haver escoltat les paraules de l’editora, Pilar Beltran, que descriu 4 3 2 1 com ‘una novel·la oceànica i que arrossega, un text imaginatiu i absorbent, del qual no es pot obviar cap personatge; l’emotiu retrat d’una saga familiar i una exploració sobre els límits de l’atzar i el destí’.

4 3 2 1 és la història del jove Archie Ferguson des que neix fins que entra a l’edat adulta, però narrada per mitjà de quatre variacions, quatre possibles vides que transcorren paral·leles. ‘Són quatre novel·les en una de sola’, diu Auster, i per això li han ‘calgut gairebé 900 pàgines’. És una de les seves obres més ambicioses, sobretot pel que fa a l’estructura, però quan li demanen com s’ho ha fet per organitzar tant de material i tants personatges diu que ha estat molt fàcil. Les quatre vides dels quatre Fergusons estan ordenades per capítols ben diferenciats i acaben formant set cicles. ‘No ha estat tan complicat.’ La idea, diu, li va venir de sobte, un dia llegint el diari.

El protagonista és nascut l’any 1947 a Nova Jersey, dos fets que coincideixen amb la biografia de l’escriptor. És, a més, descendent de jueus centre-europeus, un altre element en comú. Però Auster ho deixa ben clar, no és una novel·la autobiogràfica. Com tot novel·lista, insisteix, agafa elements de la realitat que l’envolta, però la cosa important és què en fa després, en la ficció.

Tot i les diferents opcions i decisions que prenen, hi ha uns trets comuns que cohesionen els diferents Fergusons. Comparteixen la passió per la literatura, són amants de l’esport, senten la mateixa atracció per l’Amy Sh. i la mateixa estimació per la seva mare, la Rose. I és que, segons Auster, són les petites decisions o els petits accidents que marquen els camins que conformen les nostres vides. Auster ens mira i ens diu que potser el fet més important de la nostra vida és el moment en què els nostres pares es van conèixer, i això normalment passa per casualitat, sentencia. I és que va ser per casualitat que va conèixer la seva parella actual, l’escriptora Siri Husvedt (Elegia per a un americà, 2009, o L’estiu sense homes, 2011).

Per Auster, la vida és aquest cúmul de casualitats. Quan tenia tretze anys o catorze, durant una excursió pel bosc, el company que anava davant seu va morir per un llamp. En aquell moment, va tenir clar que et podia passar qualsevol cosa en qualsevol moment i aquesta idea ha estat present en tot allò que ha fet.

D’ençà de la primera novel·la, Ciutat de vidre (Trilogia de Nova York, 1987), que va néixer arran d’una trucada de telèfon equivocada, Auster ha estat conegut com un ‘caçador de casualitats’. La cosa va anar així: un dia va sonar el telèfon i algú va demanar per l’agència de detectius Pinkerton. Auster va contestar que s’havien equivocat. La trucada es va repetir una segona vegada, però no n’hi va haver una tercera i Auster es va quedar amb el dubte de què hauria passat si hagués contestat que, efectivament, era un detectiu. Aquest va ser el germen de la novel·la.

Avui, tants anys després, es continua fent aquesta mena de preguntes. I si…? Amb el joc calidoscòpic de 4 3 2 1, Auster no solament dóna entrada a la cosa inesperada i a l’atzar sinó que també incorpora l’anhel quotidià de demanar-se sempre ‘què hauria passat si’. Un anhel que només troba resposta en la ficció. Si li demanen quin dels Ferguson prefereix, no pot contestar. En la mirada calidoscòpica de la ficció, tots els personatges són un mateix. Un mateix Ferguson en totes les possibilitats.

Arran de l’escriptura dels seus dos llibres anteriors (Diari d’hivern, 2012, i Informe de l’interior, 2013), va repassar per primera vegada la seva infantesa i hi va descobrir el territori ric i fecund que va inspirar la novel·la. Va decidir explicar la vida d’una persona, des del naixement fins a l’edat adulta. L’estructura va venir després.

De la infantesa recorda: ‘Vaig començar a escriure a 9 anys. Escrivia petits poemes. Em feia sentir més connectat amb el món que m’envoltava.’ Avui ho continua vivint d’una manera molt semblant. ‘Un acte de supervivència? Potser sí. Escric perquè no puc deixar de fer-ho. Sé que mai deixaré d’escriure.’ I continua: ‘Tot artista és una persona ferida, algú per a qui el món no és suficient. Tenim la necessitat de fer alguna cosa. Un escriptor s’adona d’això ben d’hora, i és una malaltia que no es cura.’ Cita Tarkovsky: ‘L’home produeix art perquè la vida humana no és perfecta.’

Tornant als Fergusons i a la idea de les variacions, de la mateixa manera que Auster ha volgut que hi haguessin trets comuns entre els personatges també els fa moure en un mateix rerefons històric. 4 3 2 1 és un fresc, detallat i documentat sense defalliment, de la vida americana que va dels anys quaranta als setanta: la Guerra Freda, Kennedy, Luther King, Vietnam, són alguns dels episodis. ‘És la meva novel·la més realista’, diu. Quan necessita cercar informació, dades com ara el dia de la setmana d’una data concreta és quan fa servir l’iPad que li va regalar la Siri Husvedt. Com és sabut, ell viu allunyat de mòbils i ordinadors. Escriu a mà i a màquina. Però per a aquestes coses, reconeix, l’iPad li va bé.

I si parla de necessitat quan es refereix a l’escriptura, trasllada el mateix compromís al periodisme. ‘El món us necessita. Sou a la primera línia per a defensar la gent davant l’horror’, diu adreçant-se al públic que té al davant. Sobre la política de Trump: ‘Una resposta llarga o curta? La curta seria: Oh, Déu meu!’