Demà, dissabte, hi ha convocades a Perpinyà i a altres ciutats de l’estat francès mobilitzacions contra la decisió del Consell Constitucional de tombar els articles de la llei de protecció i promoció de les llengües minoritzades –coneguda com a llei Molac per Paul Molac, el diputat bretó que l’ha impulsada– que haurien permès d’implantar un sistema d’immersió lingüística a les escoles públiques i d’utilitzar grafies no franceses en documents oficials. El sistema d’immersió lingüística és reconegut com un mètode pedagògic d’èxit per a fer reviscolar llengües que coexisteixen amb idiomes dominants, com l’espanyol o el francès, però pel Constitucional és una amenaça a la llengua francesa que no es pot permetre.

Pasqual Tirach, professor de català als instituts públics Jean Lurçat de Perpinyà i Christian Bourquin d’Argelers, treballa cada dia per mantenir viva la llengua en les generacions que pugen i s’indigna per la maniobra dirigida des del Ministeri d’Educació per impedir una llei àmpliament aprovada, però també creu que aquesta llei, per si sola, no hauria canviat la situació del català a Catalunya Nord. “Hi ha les reticències polítiques i les reticències econòmiques”, resumeix.

La llei Molac obria la possibilitat d’implantar sistemes d’immersió lingüística en català a l’educació pública. Què hauria significat per a la vitalitat del català?
—Hauria pas canviat gran cosa pel que fa a l’ensenyament en català. Per fer ensenyament immersiu cal personal docent, i trobar tants professors de matemàtiques, ciències o esports que puguin ensenyar en català hauria estat impossible. La llei era molt més interessant per als bascs i els bretons, però aquí al Rosselló no s’hauria pas pogut fer ensenyament immersiu a totes les escoles. També seria determinant la voluntat dels directors, perquè per als centres representa un cost suplementari. Per exemple, si hi ha un grup complet que vol fer ensenyament immersiu, cal doblar les classes, fer-ne una en francès i una altra en català. Diuen que ja els costa prou car, fer història i geografia en català dins el sistema bilingüe, imagina què haguessin dit en cas de fer matemàtiques o ciència. Tothom ha entès que l’ensenyament immersiu és molt més eficaç que tota la resta, però hi ha les reticències polítiques i les reticències econòmiques. Ara bé, és inadmissible que no deixin l’oportunitat de fer immersió.

No hauria de passar per davant la voluntat de les famílies d’escolaritzar els fills en català?
—Tot i la demanda, no sé si els directors l’haguessin escoltat. Al meu centre, que faig classe a alumnes que segueixen el sistema bilingüe, he de batallar perquè el director accepti que per al batxillerat [examen final de secundària] els alumnes passin les proves en català com a LVB [segona llengua obligatòria, que tant pot ser estrangera com regional] i pas només com a matèria facultativa. Són unes competències que cal avaluar dignament, només deixar-los passar la prova de matèria facultativa és una llàstima. Imagineu què costaria obrir una línia d’immersiu, encara que hi hagués la pressió dels pares. A escoles més petites, si el batlle hi és favorable, aconsegueix finançament i els pares són darrere, podrien haver aconseguit alguna classe immersiva, però hi ha moltes reticències.

De totes maneres, el Constitucional ha impedit aquesta possibilitat.
—No tens dret de parlar a un funcionari en una altra llengua que no sigui el francès. És greu. Han posat en qüestió el fet de poder parlar català a les escoles. Si l’ensenyament fos immersiu, com que no es tracta pas només d’ensenyament sinó de tot el context escolar, un pare s’hauria pogut adreçar al director en català. I ho refusen completament. Òbviament que no obligarem el director a parlar en català, però si els pares en parlen entre ells i el mestre parla en català, adreçar-s’hi en català crearia un ambient més bo per a l’ensenyament. Això els fa por, demostra la poca obertura d’esperit que tenen i la poca voluntat d’integració. El fet d’imposar el francès elimina un munt de gent.

Ara per ara quines opcions té una família nord-catalana per a escolaritzar els fills en català?
—De bon començament, quan tenen tres anys, poden triar un ensenyament immersiu a les escoles associatives d’Arrels –integrada al sistema públic– o de la Bressola, que és concertada. Aquí fan fins a l’ensenyament primari. El col·legi, a partir dels tretze anys, només es fa immersiu en català a l’escola Pompeu Fabra, de la Bressola. A banda, també hi ha les escoles dites bilingües a partir dels tres anys, on la meitat de l’ensenyament es fa en català i l’altra meitat en francès. Aquí les condicions són diferents, hi ha infants que mai han parlat en català i que per fer-los classes de català sovint has de passar pel francès. Hi ha moltes escoles que ho fan, però no hi ha prou places per a tothom que ho reclama. Una tercera és l’ensenyament opcional iniciatiu en català. Fan una hora o dues hores de català per setmana. Una cançoneta, una obra de teatre, parlen en català… És molt bàsic, una iniciació.

Què passa amb les famílies que voldrien escolaritzar els fills en català però no troben places?
—Hi ha l’opció de portar-los a un altre poble. Aquest és un dels punts de la llei: l’ajuntament que no ofereixi ensenyament en català ha de pagar a l’ajuntament que rep els mainatges que es desplacen per fer català. Això el Constitucional ho ha acceptat, ha dit que hi havia pas raó per a impedir aquest article.

Quin nivell de català assoleixen amb aquests plans d’estudi?
—És complicat de dir. A l’institut, òbviament, noto la diferència entre els que han seguit un model bilingüe, els que han fet un model immersiu i els que només han fet català com a assignatura optativa. El que passa és que al col·legi el bilingüisme ja no és del 50% de les assignatures, sinó que només es fa en català l’assignatura d’història i geografia. Amb una mica de sort, potser n’hi ha una altra com matemàtiques o educació esportiva. Però mai arriba al 50%, és un fals bilingüisme. Les competències que obtenen els alumnes tampoc són pas de veritable bilingüisme. Més enllà d’aquest parell d’assignatures, els alumnes no tenen gaire oportunitat de parlar en català. Molt sovint queda com la llengua de l’escola. Un cop a fora, entre ells parlen en francès. Tot i això, em sembla que llur nivell de llengua, les competències que han assolit, són molt superiors a les que tenen en anglès. Acabem de fer una emissió de ràdio i uns vídeos. Els alumnes m’han comentat que no ho sabrien fer tan bé en anglès. Saben comunicar espontàniament.

La maniobra del govern de Macron i el Constitucional per a tombar la llei ha indignat molts polítics, especialment del mateix partit de Macron.
—Els diputats de la República en Marxa tenen motius per a estar indignats. Són 247 diputats de l’Assemblea que hi han votat a favor i ho aturen per una seixantena. I d’aquests, encara hi ha uns quants que s’han trobat allistats sense voluntat pròpia. És clar que poden estar indignats, és una jugada gens democràtica, això. M’agradaria que la seixantena de diputats que han presentat el recurs fessin una conferència de premsa per explicar els arguments. No pas que la facin a l’hemicicle ni a la seu del seu partit, sinó que vagin a Còrsega, per exemple. A veure si tenen els pebrots d’anar-hi i explicar-se. Seria un gest coratjós.

Durant molts anys, els grans partits francesos no havien tingut cap problema per a arraconar les altres llengües de l’estat. Creieu que ara hi ha més sensibilitat?
—Passa el mateix fenomen que al sud amb els independentistes, quan un grup històricament minoritari passa a ser majoritari. Els defensors de les llengües regionals sempre hem estat minoritaris, i ara aquesta votació ha mostrat que som àmpliament majoritaris. Però els nous minoritaris no ho accepten, fan tots els tripijocs que poden per impedir que la nova majoria avanci.

No és la primera vegada que hi ha polèmica amb el tracte del ministre Blanquer a les altres llengües.
—La reforma de la llei de batxillerat va fer molt de mal a les llengües dites regionals perquè hi ha el risc que les arraconin a la prova de llengua optativa. A més de l’interès cultural i pedagògic que puguin tenir els pares perquè els alumnes estudiïn en català, cal tenir en compte com computa a la prova de batxillerat. Abans era una assignatura agradable i que donava punts, però ara pot arraconar-se i ser una gota d’aigua entre un mar d’assignatures. Si no deixen els nostres alumnes triar entre llengua optativa i llengua obligatòria, acabaran de matar el català.

Com interpreteu que Blanquer promogui aquestes polítiques, però després digui que és partidari de la promoció de les llengües dites regionals?
—Deu tenir el cul entre dues cadires; vol nedar i guardar la roba. Entre alguns companys de partit que l’animen a defensar-les i els directors i alts càrrecs del ministeri que veuen que tindria un efecte important en les finances. Diu que hi està a favor, però fa tot el que pot en contra. Té un discurs contradictori, com en Castex, que ha dit que faran tot el que puguin per defensar la immersió, però no sé pas què podran fer.

Macron mateix ha dit que cercarà la manera de “garantir la transmissió d’aquesta diversitat lingüística respectant els marcs educatius àmpliament reconeguts des de fa mig segle”.
—[Riu] Això és el que ja fem des de fa anys. Ara proposarà una enquesta, faran un sondeig, analitzaran la situació… El que cal és progressar, avançar en nous mètodes que sabem que funcionen. França no és pas un exemple d’eficàcia en l’ensenyament de llengües. Les llengües dites regionals fa anys i panys que van demostrar que l’ensenyament immersiu és realment eficaç sense que faci tremolar els fonaments de la República.

Què espereu de les manifestacions de dissabte?
—Com que el Consell Constitucional ja ha publicat el seu veredicte, no crec que es pugui fer camí enrere. En tot cas, podem esperar que la pressió popular impulsi més diputats i senadors a trobar una altra via per a fer progressar les llengües. Crec que la solució seria canviar l’article 2 de la constitució, que de fet fa pocs anys que el van incloure com a protecció davant de les llengües estrangeres, no contra les llengües de França. Potser aquesta manifestació farà pensar en altres solucions imaginatives.

Creieu que es convocaran més mobilitzacions?
—Hi ha diferència entre regions. A Bretanya, per exemple, els pares són molt més implicats. Al País Basc també, darrere de les ikastoles hi ha els pares. En canvi, aquí costa més, qui ho reivindica més són alguns electes, els professors i les associacions culturals; però els pares no fan el paper que caldria. Espero que aquest cop hauran vist aquesta censura vergonyosa i sortiran al carrer amb nosaltres.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.