02.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 03.11.2023 - 18:33
Plini el Vell va afirmar al segle I que Cabrera era una illa deserta i un cau de corsaris i que era perillosa per a les naus, que hi podien naufragar amb facilitat. Segurament totes dues afirmacions eren certes, perquè l’illa de Cabrera va ser durant divuit segles un port que, si es coneixia, era un molt bon refugi, però a la vegada els derelictes de naus romanes afonades (i de moltes èpoques posteriors) demostra que, quan la mar volia, es podia convertir també en una trampa mortal. A començaments del segle XIX, l’illa, un dels paratges naturals més ben conservats de la Mediterrània occidental, va esdevenir un camp de presoners per als francesos derrotats a la batalla de Bailèn. Un gran camp de concentració a l’aire lliure on més de 4.000 persones varen perdre la vida i on hi va haver, fins i tot, casos de canibalisme. La novel·la L’emperador o l’ull del vent, de Baltasar Porcel, ho explica molt bé.
Una de les finalitats que va tenir l’illa, amb el pas del temps, va ser la de destacament militar. A Cabrera hi anaven molt pocs voluntaris i es va emprar, sobretot, com a destinació de càstig per als soldats rasos que feien el servei militar a Palma quan en feien una de bona. Allà és on va anar a parar l’escriptor Jaume Fuster (1945-1998) durant cinc mesos, el 1968, mentre feia el servei militar. Fuster ja havia publicat un any abans, quan tenia 22 anys, la Breu història del teatre català. El futur pare de la novel·la negra en català (Rafel Tasis i Manuel de Pedrolo en serien els avis, si s’hagués de fer una genealogia del gènere) havia arribat a Mallorca a fer el servei militar i abans del desterrament a Cabrera havia tingut temps d’enamorar-se –i enamorar– una jove al·lota de Manacor que llavors sojornava a Palma: la futura escriptora Maria Antònia Oliver (1946-2022).
La relació entre els dos escriptors, que només es portaven un any de diferència, és una de les més boniques, intenses i especials de la literatura catalana. Després de l’enamorament a Mallorca, es varen casar molt joves i varen fer de la literatura la seva manera de viure. Varen buscar al màxim la professionalitat dels autors en llengua catalana, primer amb el col·lectiu Trencavel i, després, amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que tots dos contribuïren a fundar. Oliver en va ser la sòcia número 20, la primera dona.
Contribució literària de primer ordre
La contribució del tàndem a la literatura catalana és brutal: vint novel·les, llibres de relats, assaigs, guions, teatre i una bona pila de traduccions és el llegat que han deixat després d’anys dedicats a la literatura. També un munt de llibres en col·laboració perquè ambdós formaren part del col·lectiu Ofèlia Dracs. Així mateix, Maria Antònia Oliver, a banda d’una obra literària molt sòlida en què la presència dels imaginaris populars de les rondalles de Mallorca tenen un pes molt important i d’una de les novel·les imprescindibles de la literatura catalana contemporània com és Joana E, és la creadora de Lònia Guiu, la primera detectiva femenina i feminista de la història.
Doncs bé, ara l’editorial la Magrana acaba de publicar Paraules al sol, una novel·la inèdita de Maria Antònia Oliver que té com a punt de partida les cartes que la parella es va escriure mentre Fuster estava desterrat a Cabrera complint el servei militar. El llibre compta amb una breu nota editorial que signa Margalida Llull Oliver, la neboda de l’escriptora, en què explica alguns punts interessants d’aquesta correspondència i de l’inici de la relació entre els dos escriptors.
“En Jaume havia estat destinat a Mallorca a fer el servei militar, amb altres catalans amb qui compartia inquietuds polítiques i culturals. Na Maria Antònia havia descobert un nou món en deixar Manacor per anar a estudiar batxillerat a Palma. La coneixença es va produir en un grup de teatre, a la Protectora, on també es van trobar en Pere Gabriel, un altre soldat català i amic d’en Jaume, i na Margalida Tomàs, una altra estudiant mallorquina i amiga de na Maria Antònia.”
Aquestes cartes que ara arriben al lector i que Oliver fa signar amb els pseudònims d’Olívia Guillot i Yus Picó han tingut un procés complicat fins a veure la llum. El 2010, l’escriptora va presentar-les com a novel·la epistolar al premi Ciutat de Palma, però el text no va guanyar el guardó i el va tornar a deixar tancat a pany i forrellat. La mala salut que arrossegava de feia anys –a Oliver li van trasplantar el cor el 1998, el mateix moment en què a Jaume Fuster li van detectar el càncer de pulmó que el va matar– tampoc no va contribuir gens a intentar-ho. Ara les cartes surten, finalment, del calaix.
La vàlua d’aquest llibre és immensa, no tan sols per l’aspecte literari, sinó també pel social. Formalment, les cartes estan molt ben escrites i es manté un joc dialectal d’allò més interessant. Oliver-Olívia no dubta a fer servir un mallorquí molt ric i ben treballat formalment i el Fuster-Yus empra les formes centrals. En els dos casos apareixen en cursiva nombroses paraules no normatives que feien servir amb normalitat. Però, a més de ser uns texts on es veuen totes les cabòries dels dos nois davant la incertesa del futur immediat, les cartes també tenen un seguit de reflexions literàries i de relacions de primer ordre. Situem-nos. 1968. Han començat a festejar i han fet plans de futur. Per poder viure plegats i que les famílies ho acceptin, decideixen de fer el tràmit de casar-se. En el moment més important de la relació, la brutalitat d’una separació forçada i la destinació a Cabrera, tan a prop de Mallorca i tan lluny. I la reflexió sobre el futur, la literatura, les necessitats de canviar el món.
Això per si sol ja faria molt interessant la lectura d’aquest llibre, però encara hi ha un altre afegitó i que no és pas menor: aquesta és una gran història d’amor. Les reflexions que fan els dos joves aprenents d’escriptors sobre què és l’amor, l’estima, la relació de parella, la tendresa i la rotunditat amb què es parlen, les descripcions de l’enyor dels cossos, dels llavis, de l’estar l’un amb l’altre, són d’una contundència total, d’una bellesa immensa i més si partim de la base que no hi ha intel·lectualització en aquesta escriptura, sinó que parteixen de la base de cartes destinades únicament a l’amic-amat. La posteritat ha vingut després.
I ells dos ho tenen clar, l’un a l’altre sempre es diuen: “t’estim -o -e”, amb tota la plenitud d’un amor tan gran com tota la nostra llengua completa amb la qual varen bastir una obra imprescindible, la gènesi de la qual arriba a la fi a les nostres mans.
