Òscar Escuder: “Proposàvem un mínim del 60%! I ara ens barallem per un 6%… És ridícul”

Entrevista al president de la Plataforma per la Llengua

VilaWeb
Roger Cassany
09.12.2021 - 12:34
Actualització: 09.12.2021 - 13:34

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Mentre, segons tots els indicadors, l’ús social del català continua caient a tot el país, els atacs a la llengua no s’aturen. Des dels exàmens de selectivitat fins a la quota del 25% de castellà a l’escola dictada pel Tribunal Suprem espanyol. La Plataforma per la Llengua fa anys que ha encès els llums d’alarma i que parla sense embuts d’emergència lingüística. De fet, ja va avisar que la llei Celaá no blindava en cap cas una immersió lingüística que, per una altra banda, com també fa temps que denuncia l’entitat, no s’aplica bé. Per al seu president, Òscar Escuder, la situació de la llengua és preocupant (actualment té un 32% de parlants habituals al conjunt del país) i la feina dels polítics, pel cap baix, és insuficient: “Si la Plataforma per la Llengua existeix és perquè alguna cosa falla.” Considera ridícul que es negociï per un 6% de continguts audiovisuals en català quan la Plataforma per la Llengua, havent estudiat la directiva europea, proposava un mínim del 60%, i parla amb dades a la mà, moltes dades, algunes d’inquietants. Per exemple, que una de cada cinc queixes per discriminació lingüística té a veure amb el sistema sanitari; o que avui a Catalunya podem veure 39 films en català a Disney+, sí, però 93 en islandès i 390 en noruec.

La llengua no para de rebre cops darrerament. L’últim, el 25% de castellà a l’escola que ha dictat el Suprem. Que no ens havien dit que amb la llei Celaá la immersió quedava blindada?
—Ja ho sabíem, que no quedava blindada, i ja ho dèiem. De fet, vam dir i repetir que mentre fóssim dins un estat com l’espanyol, tot allò que es refereix a la llengua i a la cultura catalanes no ho estaria mai, de blindat. Sí que és veritat que la llei Celaá representava una porta oberta, que abans no tenien els governs autonòmics, que deia que les autoritats competents educatives tindrien mecanismes d’avaluació, control i millora de les competències en llengua. I, per tant, representa que podrien fer actuacions en favor de la llengua que es dominés menys, que malauradament sabem que és el català i no el castellà en el 99,9% de les vegades. És a dir, la llei diu que les autonomies poden actuar en pro de la millora de la llengua. Fins ara, que sapiguem, cap de les quatre autonomies on el català és llengua pròpia no ho ha fet i potser no estaria malament que alguna d’elles ho fes.

Entesos, la llei parla d’autoritat competent, però el ministeri espanyol pot autoassignar-se aquesta autoritat, per sobre de les autonomies.
—Efectivament. Com ja vam dir, la llei no blindava la immersió.

Una immersió que el mateix conseller admet que no s’ha aplicat bé.
—Exacte. Sabem que la immersió és un mètode educatiu que, si s’aplica bé, funciona. I funciona sense perjudici per a l’altra llengua. Tenim un grapat d’exemples i dades que constaten que tant a l’estat espanyol com a Catalunya Nord la canalla que ha fet ensenyament en català ben fet no ha deixat de saber parlar i escriure el castellà o el francès, segons el territori, i que en sap tant com qui ha fet l’escola monolingüe en l’altra llengua. De fet, és molt senzill: volem que la canalla, a l’escola, aprengui com més coses millor. I és evident que en el context que tenim la llengua que no s’aprèn prou és el català, independentment de si l’escola ho fa més bé o més malament, perquè l’escola no és una bombolla aïllada: els nens, quan surten de l’escola, tenen milers de canals audiovisuals, dels quals més del 90% seran en castellà o en anglès i una petitíssima part, que a més l’has d’anar a buscar, en català. Per tant, pedagògicament, la immersió, ben aplicada, no hauria ni d’entrar en discussió. A més, ara tenim una societat en què la llengua que està mancada de protecció i presència, és a dir, minoritzada, és el català. I això, qui no ho vegi és que no ho vol veure.

Fins i tot hi ha qui diu que la immersió s’ha fet tan malament que si realment asseguréssim un 75% de català a l’escola encara hi sortiríem guanyant.
—Bé, segons les dades que el mateix conseller va donar fa unes poques setmanes, hi sortiríem guanyant pràcticament a tot arreu, perquè va parlar d’un 48% de mestres i professors que es dirigien en català als alumnes. Això vol dir que l’altre 52% ho fa en castellà. Però més enllà d’això, el fet més greu és que sigui el poder judicial qui acabi dictant com ha de ser un pla educatiu, que és una qüestió pedagògica que en aquest cas té un gran consens a la societat, que s’ha acordat democràticament en un parlament i que té tots els reconeixements pedagògics i tècnics. El poder judicial fa de poder legislatiu. Arribats en aquest punt ja no cal votar governs, que decideixin els jutges i un diumenge de cada quatre anys ens n’anem d’excursió en lloc d’anar a votar.

Per què s’ha fet malament la immersió?
—Totes les dades apunten que els primers anys de la immersió, la dècada dels vuitanta i la dels noranta, es feia força bé, i després ja no tant. El problema de fons és que no tenim prou poder polític ni l’hem tingut mai. Però segurament tampoc no hem tingut prou decisió per a dir clarament que teníem un problema i que calia actuar per a fer les coses bé. Perquè aquí tots hem de tenir clara una cosa: els perjudicats de no aprendre bé el català són els castellanoparlants i els vinguts d’unes altres parts del món perquè si no dominen una de les dues llengües que aquí es fan servir, a l’hora de la veritat tenen menys oportunitats que no aquells que dominen totes dues llengües. Hi ha unes estadístiques del 2018 que són reveladores, però que s’han d’explicar bé.

Endavant.
—Entre els residents a Catalunya que no fan servir mai el català, hi ha un 21% sense feina. I entre els que sí que el fem servir, un 11%. Però encara hi ha una tercera dada important que ho explica millor: del grup dels que sí que fem servir el català i tenim un 11% de desocupació, és indiferent si el català és la llengua primera o si s’ha après després. Això és important i ens diu una evidència: si domines més llengües, particularment les dues que conviuen aquí, tens més oportunitats i més opcions laborals. I a més ens diu que com a societat discriminem per capacitats, no per origen. Si no expliquem bé aquestes dades i ens quedem amb el 21% i l’11%, algú podria pensar que discriminem per origen i no per capacitats, però si ho expliquem bé ens adonem que és justament la contrària, perquè encara que el català no sigui la teva primera llengua, el sol fet de parlar-lo t’obre portes laborals. Per tot això és molt important la immersió i la immersió ben feta. Socialment, com a element cohesionador, és imprescindible. I una altra dada: tenim una enquesta de fa poc encarregada per la Plataforma per la Llengua i feta per GESOP que diu que el 82% de tots els ciutadans de Catalunya estan a favor de la immersió. I si analitzem només els ciutadans de Catalunya que són monolingües en castellà, més del 60% també es declara a favor de la immersió.

Per tot plegat, no és una mica surrealista que ara discutim per un 6% a les plataformes audiovisuals?
—Mira, no sé ni com qualificar-ho. Si fem servir la terminologia de l’estat, et diria que és inconstitucional, perquè l’article 3 de la constitució diu que les llengües cooficials seran objecte de respecte i de protecció. Aquest dilluns aquesta constitució farà quaranta-tres anys. Doncs fa quaranta-tres anys que esperem aquest respecte i aquesta protecció i no sembla que hagin d’arribar. Parlant seriosament, això del 6% a l’audiovisual és ridícul. Sí que és cert que la directiva europea és enrevessada, però el govern de l’estat, si volgués, estigueu convençuts que podria fer mil coses per protegir el català, l’èuscar i el gallec a l’audiovisual. És a dir, primer ha de voler, després cal que la llei ho digui i finalment que la llei s’apliqui, perquè aquí també som experts a fer lleis fantàstiques que després no s’apliquen.

Això de negociar amb percentatges no és, d’entrada, un parany, tenint en compte que el català és llengua cooficial a l’estat i punt? Els drets no tenen percentatges.
—Bé, això no és tan senzill, perquè amb la situació que tenim, potser cal, com fan unes altres llengües molt més potents, fixar uns mínims. Però el 6% és ridícul. Mireu, nosaltres coneixem la directiva, l’hem llegida bé, sabem quines coses no hi són del tot clares i l’hem analitzada de dalt a baix. Després d’haver fet tota aquesta feina, proposàvem que el percentatge fos d’un 60%, com a mínim! I ara ens barallem per un 6%… És ridícul. I penseu que, fent els números, a totes aquestes plataformes això els surt a compte, no hi perden pas diners.

Per tant, el problema és de voluntat política?
—Mireu si és ridícul que si obres Disney+ a Catalunya, avui pots veure 39 films en català. Avui mateix, i també a Catalunya, en pots veure 93 en islandès. Des del menjador de casa de qualsevol poble de Catalunya. En islandès, una llengua de 300.000 parlants. I en noruec, que són cinc milions, 390 films. És a dir, des de Catalunya pots veure deu vegades més films en noruec que no en català. Per tant, més enllà de les directives, cal que els governs ho vulguin. I podria posar més exemples: el danès, l’eslovè…

Segons que comenteu, podríem dir que comencem a veure ara les febleses de les negociacions dels governs d’aquests últims anys respecte de la llengua?
—Quant a la política lingüística en general, fa anys que diem que no es fa prou bé. Que no han actuat ni negociat prou bé és evident. Però són els governs que han de negociar. Nosaltres hem d’empènyer.

El dia 18 hi ha convocada una concentració de Som Escola per protestar contra la sentència del Suprem. Però s’ha presentat com un acte lúdic i festiu. No hauria de ser un acte molt més combatiu, tenint en compte la situació? Precisament VilaWeb publica un informe amb veus de mestres que defensen la immersió com a eina bàsica i fonamental i lamenten la ineficàcia dels polítics.
—L’acte tindrà un to reivindicatiu, n’estic convençut. I quant als polítics, si la Plataforma per la Llengua existeix és perquè alguna cosa falla, perquè a Dinamarca, Noruega i Islàndia no crec pas que tinguin plataformes per la llengua com la nostra. Allà tenen tots els drets garantits i l’ús social de les llengües normalitzat. Res no ens faria més feliços que haver-nos de dissoldre perquè voldria dir que ja no som necessaris. En canvi, el fet que cada dia tinguem més socis i més repercussió és un èxit com a entitat, però és un fracàs com a país. És a dir, si les administracions ho haguessin fet bé, no faria falta que hi fóssim. Ara fa quaranta-sis anys que va morir Franco i és evident que no ho han fet bé. Tant a l’hora de negociar lleis com a l’hora d’aplicar-les. En tenim molts, d’exemples.

Poseu-ne un.
—Fa més de deu anys que reclamem que s’apliqui la llei del codi de consum, parlem en aquest cas del Principat, i mira si han passat governs. És una llei que si s’apliqués tindríem tots els productes que es venen a Catalunya etiquetats i amb les instruccions també en català. Fixa’t si no seria un pas endavant. I aquesta llei ha estat validada pel Tribunal Constitucional espanyol. Per tant, és culpa dels nostres governs, del 2010 ençà, que no s’apliqui. La nostra feina és fer de lobby i exigir que s’apliquin les lleis que ja tenim i que es modifiquin o millorin quan no siguin prou bones o prou justes lingüísticament.

És per això, per aquesta ineficàcia de les administracions, que entitats com la vostra ara són més importants que mai?
—Sí, les entitats som importants, tenint en compte la situació. Perquè no ens cansem d’empènyer els polítics. Però es pot ser activista de moltes maneres. D’entrada, faig una crida a tots aquells que tinguin ganes d’ajudar el català: que el parlin. A tot arreu. Això és de franc i no s’han de pagar quotes. Penseu que hi ha molta gent nouvinguda que agraeix molt que els parlin en català perquè el volen aprendre. Després, a partir d’aquí, podem fer de més i de menys i qui es vulgui apuntar a entitats, que ho faci, perquè tindrem encara més força.

Demaneu que els ciutadans parlin en català, però justament els partits independentistes ara tenen una estratègia bilingüe.
—Els ho hem dit i repetit: ho trobem inadmissible. La CUP ha dit que partir d’ara, dins el territori, només respondrà en català. Em sembla bé. Però els altres, a les conferències de premsa solen duplicar respostes, per tenir-les en les dues versions, en totes dues llengües. És evident que això no ajuda gens, invisibilitza la llengua i envia un missatge erroni. Si les televisions espanyoles volen aquell tall, que el subtitulin com farien amb les declaracions de qualsevol altre polític que parlés una altra llengua. Pot semblar que això no sigui tan important com el català a l’escola o a les universitats, i és cert, però simbòlicament és important perquè si no canvia, de portes endins envien el missatge que això del català no és important, i de portes enfora invisibilitzen la llengua.

Justament la contrària d’allò que va fer Valtònyc, una resposta que s’ha fet viral.
—Efectivament. Estaria bé que prenguessin l’exemple de Valtònyc.

I en el cas dels presos polítics? Ells van acabar optant pel castellà al judici.
—Des d’un punt de vista estrictament de llengua és evident que hauria estat molt més útil que tots s’haguessin plantat i haguessin fet servir el català, posant en evidència el sistema judicial. Però alhora era una situació personal molt complicada per a cadascun i els van oferir de fer-ho en català amb una traducció consecutiva, a la qual només tenien dret els acusats, no els testimonis. I això de la traducció consecutiva és molt dur, lent i inoperatiu, perquè vol dir traduir tot el discurs cada dues frases o tres. En vam parlar amb alguns dels advocats i potser sí que va ser un error, però operativament i tenint en compte la situació dels presos, no crec que els puguem acusar d’haver-nos fallat en això perquè no els ho van posar gens fàcil.

Hem parlat del Principat, però a la resta del país la situació tampoc no és gaire esperançadora…
—On hi ha una situació més bona és a Andorra i a la Franja, amb un 50% de parlants habituals. Al Principat i a les Illes els parlants habituals es troben entre el 30% i el 40%, al País Valencià voregen el 30% i a Catalunya Nord i a l’Alguer no arriben al 10%. És preocupant perquè globalment estem al 32% de parlants habituals al conjunt del país. És molt poc. I aprofito per remarcar una altra dada igualment preocupant.

Endavant.
—Al conjunt del país, una de cada cinc queixes que rebem a la Plataforma per la Llengua per discriminació lingüística amb implicació de les administracions és al sistema sanitari. Poca broma. Això no és com renovar-se el document d’identitat. Que quan vas al metge, en una situació de vulnerabilitat, et discriminin lingüísticament, és molt greu. I això també depèn dels nostres governs. Mireu, sóc metge i fa uns anys vaig coincidir en un congrés a Alemanya amb un grup d’infermeres d’Andalusia que havia contractat el sistema de salut públic alemany. El primer mes d’ençà que arribaven a Alemanya l’estat els pagava un curs d’alemany i, fet el curs, el segon mes, començaven a treballar. Ara que ha sortit a la premsa que Catalunya ha contractat sis-centes infermeres d’Andalusia, per què no fa això mateix el govern català? D’aquesta manera com a mínim podran entendre els pacients que els parlin en català. No sembla tan complicat.

De fet, fa temps que denuncieu que l’ús social del català ha caigut molt aquests últims anys.
—Efectivament. Als premis Martí Gasull de fa dos anys vam començar a parlar d’emergència lingüística. Vam començar a utilitzar aquest concepte perquè totes les dades apunten que anem molt de baixada. Penseu que en tan sols quinze anys, del 2003 al 2018, hem perdut mig milió de parlants. I en molts àmbits hem anat perdent molta presència del català: universitats, audiovisual, justícia, sanitat… De fet, a tot arreu va minvant. Cal començar a remuntar com més aviat millor. I creiem que cal engegar les alarmes perquè la necessitat de remuntar la situació no és tan sols voluntat de la Plataforma per la Llengua, entenem que és allò que vol la majoria de la població d’aquest país. Per tant, cal que ens mobilitzem i actuem junts, empenyent les administracions i denunciant les situacions de discriminació.

Per acabar, en uns altres països amb llengües minoritzades ho fan més bé que nosaltres?
—Ara potser semblaré ingenu, però és que hauria de ser responsabilitat dels poders de l’estat de protegir també el català. Si diuen que som espanyols, és feina de l’estat vetllar pel català en tots els àmbits. I fins i tot en l’hipotètic cas que Catalunya s’independitzés, cosa que no sembla que sigui aquí a la cantonada, el País Valencià, les Illes i la Franja s’hi queden, a l’estat. Per tant, el català continuaria essent una llengua de l’estat. Hauria de ser obligació de l’estat protegir i promoure el català. Dit això, sabem que l’estat és com és i no som ingenus, per tant, és obligació dels nostres governs i de tots nosaltres lluitar pel català davant un estat que no el protegeix. Tot això ho dic perquè sempre posem d’exemple els estats plurilingües als quals se suposa que ens hauríem d’assemblar: Bèlgica, Suïssa i el Canadà. En aquests casos els estats s’ocupen de protegir les llengües oficials de l’estat, sense manies, i amb més èmfasi envers aquelles llengües amb menys parlants, com ara el romanx, que té uns pocs milers de parlants. Aquí, segons que sembla, funciona ben diferent, i per això hi ha d’haver entitats com la Plataforma per la Llengua.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes