La tertúlia proscrita

Les amistats, estructures d’estat

  • Tornar a posar les amistats al centre, arrelar-les profundament com a prioritat a les nostres vides, és també un acte antisistema i de sobirania vital, de generositat absoluta

Estel Solé
10.04.2024 - 21:40
VilaWeb

Fa uns dies vaig topar amb un vídeo d’una dona que explicava que havia perdut la seva millor amiga; es lamentava que, en el darrer any abans de la mort, les seves converses havien estat breus perquè ambdues anaven molt estressades i sempre que interactuaven tancaven el diàleg, per escrit o bé per trucada, prometent-se que es veurien aviat. Però de la nit al dia l’amiga es va morir i la dona es retreia a ella mateixa haver deixat només en paraules i bones intencions una futura trobada que ja no arribarà mai, i es prometia a ella mateixa que, com a lliçó de tot plegat, d’ençà d’aquells fets, ara, quan algú li diu allò de “ens hem de veure”, treu l’agenda i fixa una data. Aquesta és una història, una reflexió, que hem sentit moltes vegades i que forçosament, si no és que som de pedra, ens interpel·la perquè, qui més qui menys, es reconeix en aquesta voluntat ferma de quedar pausadament amb una amistat per conversar, que sovint acaba veient-se postergada per la rutina i l’asfíxia del dia a dia.

En els darrers anys he cavil·lat molt i he repensat el concepte d’amistat, el seu valor, el seu posicionament social i se m’ha fet evident que, en general, les amistats no ocupen llocs estructurals a les nostres vides, sinó més aviat accessoris. Vivim temps liderats per l’economia i el mercat i no som conscients de fins a quin punt ens hem degradat com a persones i, submergits en la producció interminable que alimenta els engranatges del sistema, hem anat deixant de banda els plaers i les necessitats de l’ànima. El sociòleg alemany Erich Fromm deia que “si la cultura de l’espiritualitat s’abandona, l’egoisme continuarà essent el poder dominant, i un sistema egoista, com el capitalisme, s’adapta més fàcilment a aquesta orientació que no pas a un sistema d’amor entre pròxims”.

Diem que si no quedem amb els amics és perquè no tenim temps, però aquesta és una de les excuses, de les mentides, que més ens repetim i que més tolerem com a col·lectiu. Hem interioritzat tant aquesta cantarella que no som capaços ni d’aturar-nos a pensar com i en què invertim els nostres dies, les nostres vides, què prioritzem i què desestimem. També en això el capitalisme decideix per nosaltres, perquè hi ha una mercantilització de les relacions i nosaltres hi caiem de quatre potes. Les xarxes socials són l’exemple clar de com hem relegat a la superficialitat els nostres lligams emotius vers aquella gent que no ens és família. Podem cercar una disculpa per a tot plegat i la trobarem, perquè hi és: repetim els patrons d’allò que hem vist, del que ens envolta (les lògiques capitalistes que hem interioritzat des de ben menuts). Hem crescut entenent que la feina i la família són els centres de les nostres vides, les prioritats, els pilars de dedicació absoluta, personal, econòmica i espiritual, i si resta temps, aleshores sí, podem anar als marges del nostre escàs temps lliure per alimentar les amistats com qui rega aquella planta moribunda en la qual pensa sovint, però a la qual no acaba mai dedicant-li prou cures. No podem culpar-nos del tot, així és com s’han desplegat els valors i l’organització social davant nostre des dels inicis, un sistema que ens ha ensenyat que es viu en parella i no amb els amics (amb les amistats, hi vius només com a pegat temporal mentre no formalitzes la teva vida), que t’hipoteques en parella, que la descendència la tens amb la parella i no amb les amistats, que cries la canalla en nucli familiar i no en tribu no de sang, que les celebracions familiars passen per davant dels esdeveniments amb amics, que els vespres i les nits entre setmana s’ha d’estar a casa amb la família i que, en conseqüència, l’organització econòmica seguirà la mateixa lògica. Un sistema que ens ha ensenyat que el temps per a rescatar les amistats amb lligams profunds, per a tornar a alimentar-les, vindrà, en tot cas, amb la jubilació, quan ja hàgim pencat prou per alimentar les arques de l’estat i els anhels del mercantilisme. Un sistema que s’ha encarregat de fer-nos entendre que qualsevol actitud que s’escapi d’aquestes premisses i que pretengui considerar les amistats prioritàries serà un perill per a l’existència de les famílies estables que portarà a la desaparició de les institucions capitalistes, religioses i paganes, en les quals es fonamenta la nostra fortalesa i protecció individual.

I així, tot d’una, si les circumstàncies canvien i s’esfondra contra tot pronòstic el gran pal de paller d’allò familiar i laboral, aleshores ens adonem que no tenim més xarxa i quina basarda tornar a cercar l’amor, el caliu dels amics, després de mesos o anys sense parlar-hi.

Tornar a posar les amistats al centre, arrelar-les profundament com a prioritat a les nostres vides, és també un acte antisistema i de sobirania vital, de generositat absoluta. Perquè les parelles es fan i es desfan, vénen i se’n van. L’amor i l’estabilitat familiar sovint tenen un preu i comporten el pes del compromís, mentre que amb les veritables amistats –les sanes, les que no hem après a cultivar–, la llibertat de l’individu passa pel respecte i la protecció aliena; la seva essència és tan important com les cures i l’atenció mútua.

Qui té un amic de debò té un tresor, diem. I és ben cert, perquè les amistats són les veritables estructures d’estat.

 

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any