La dignitat de resistir davant el menyspreu de saló

Aquests dies han ressonat crítiques contra la Flotilla de la Llibertat en mitjans i discursos polítics. No és cap novetat: ja va passar amb l’Open Arms, quan Abascal i Vox no tan sols van criminalitzar-ne el rescat a la Mediterrània –i fins i tot van arribar a demanar que la marina espanyola enfonsés el seu vaixell–, sinó que el van insultar com a “taxi del mar” i el van presentar com a “vaixell de negrers”, acusant-lo de facilitar una suposada “invasió migratòria”. El patró es repeteix: ridiculitzar o criminalitzar aquells que es juguen la vida a la mar, sigui per denunciar un genocidi a Gaza o per salvar éssers humans de la mort a la Mediterrània, i negar tota legitimitat a les formes de solidaritat que no encaixen en la seva estreta agenda política.

A Catalunya, en aquest cor de desdeny s’hi van situar veus conegudes: Bernat Dedéu amb acudits fàcils com “han anat a fer-se selfies en golondrina amb mocador palestí”; Ramon Tremosa i David Madí, parlant de “cinisme”, “demagògia” o “partidisme”; i Pilar Rahola, titllant-la d’“excursió propagandística”. No són ocurrències aïllades: responen a una tradició que, des de certs entorns que van de la vella Convergència fins a Junts, ha ridiculitzat tota protesta social que no encaixi en el seu cànon.

En aquestes burles hi batega sovint una inquietant simpatia envers Israel, un estat que nega a un altre poble el mateix dret d’autodeterminació que aquí es reivindica. Vet aquí la incoherència: alguns dels qui exigien respecte internacional pel procés avui giren la cara davant l’opressió de Palestina. Però hi ha encara una segona constant en aquests discursos: la tendència a desautoritzar qualsevol mobilització que no passi pel seu filtre ideològic.

Per a ells, només són legítimes les mobilitzacions si se subordinen a la seva agenda política. Tota la resta és “fantasmada” o “propaganda”. Ignoren –o fan veure que ignoren– que al Moll de la Fusta hi havia nombrosos líders independentistes com David Fernàndez o Lluís Llach, i que molts dels qui embarquen a la Flotilla van ser els mateixos que es van mobilitzar l’1-O i van posar el cos davant les porres. Què haurien dit si aquells mateixos vaixells haguessin salpat durant el procés per trencar un bloqueig contra Catalunya? Aleshores qualsevol acció, per petita que fos, s’hauria celebrat com a heroica. Avui, en canvi, aquestes mateixes formes de solidaritat són menyspreades amb el mateix to de burla amb què d’altres, des d’altres trinxeres polítiques, van menystenir l’1-O.

Aquesta desqualificació fàcil desemboca sempre en la mateixa acusació: la de la inutilitat. Una acusació que s’estavella contra l’evidència. Totes les mesures adoptades fins ara davant el genocidi a Gaza han arribat gràcies a la pressió social, no pas a la generositat dels governs. El reconeixement de l’estat palestí, la personació a l’Haia al costat de Sud-àfrica, la tramitació d’una llei per a prohibir el comerç d’armes amb Israel, la ruptura de relacions institucionals a Barcelona, la condemna a Eurovisió arrencada a TVE: res d’això no hauria passat sense protestes, sense marxes bloquejades, sense vagues de fam, sense vaixells que van salpar tot sabent que no arribarien a port.

I no és retòrica. La flotilla comporta riscos reals. El 2010, la marina israeliana va assassinar deu activistes en aigües internacionals. Enguany, un vaixell humanitari va ser atacat amb drons, cosa que va provocar incendis i ferits. Netanyahu ha matat centenars de metges, periodistes i cooperants. A Egipte, durant la Marxa Global a Gaza, els qui vam intentar obrir un corredor humanitari cap a Rafah vam rebre cops de porra i agressions de la policia i l’exèrcit egipcis. Això és turisme? Això és posar per a la foto? No. Això és posar-se a la línia de foc. I encara més quan el mateix govern israelià ja ha anunciat que tractarà els tripulants de la flotilla com a “terroristes”, un avís que fa evident fins a quin punt són en joc la seva integritat i la seva llibertat.

I la prova més dura la vam tenir l’abril del 2024, quan l’ONG World Central Kitchen, en missió conjunta amb Open Arms, va ser víctima d’un atac brutal a Gaza: un dron israelià va disparar tres míssils contra un comboi humanitari i va assassinar set cooperants de diverses nacionalitats mentre escortaven l’ajuda des del mar fins a terra ferma. Aquells treballadors, clarament identificats i en una zona desescalada, van ser atacats. El cop va mostrar fins a quin punt Israel no només busca matar palestins, sinó també aquells que intenten alleujar-ne el patiment.

En aquest context, la presència de cares visibles –polítics, artistes, periodistes– té un valor afegit: funciona com a escut parcial per a la resta de participants anònims. No és cap garantia absoluta, però aporta una protecció relativa i una visibilitat que pot salvar vides. Els noms coneguts serveixen per a amplificar la denúncia i reduir, encara que sigui mínimament, el marge d’impunitat d’un estat acostumat a disparar sense càmeres.

La flotilla no és cap photocall, sinó part d’una llarga tradició de desobediència civil internacional. Des de les carreteres bloquejades del Sinaí fins a les aigües obertes de la Mediterrània, de les places ocupades al bloqueig de vaixells d’armes. Quan els governs abdiquen el seu deure d’aturar un genocidi, són els pobles els qui activen mecanismes de resistència simbòlica i material. Ho fem perquè la complicitat occidental ens deixa sense cap més remei: quan els estats envien armes a Netanyahu i sabotegen resolucions internacionals, la societat civil assumeix l’obligació moral que dicta el dret internacional i que reclamen els tribunals de justícia. En realitat, no haurien de ser les ONG ni les flotilles ciutadanes les encarregades de garantir el pas segur de l’ajuda. Haurien de ser els vaixells dels exèrcits occidentals, sota mandat de l’ONU, els qui establissin un cordó humanitari per protegir la població assetjada, com ja s’ha fet en altres conflictes. El fet que no sigui així, i que siguem activistes desarmats els qui assumim aquesta tasca, és la millor prova de la magnitud de la complicitat institucional. Potser la meta no s’assolirà, però el gest obre esquerdes, crea memòria, obliga a mirar.

Catalunya coneix bé aquesta tradició. Des de les vagues obreres sota el franquisme fins a la insubmissió, de les marxes per l’amnistia a les acampades estudiantils o l’1-O, la desobediència civil ha estat motor de canvi. Per això resulta encara més dolorosa l’equidistància d’alguns sectors del nacionalisme català davant Palestina, que revela la fractura moral d’unes elits còmodes en la doble vara de mesurar.

Avui a Gaza s’hi juga més que la supervivència d’un poble. S’hi juga el futur de la humanitat, la vigència mateixa del dret internacional, la prohibició del genocidi o la idea que existeixen límits davant el poder nu. En aquest escenari, la flotilla i l’Open Arms són un eco de les Brigades Internacionals, però des de la desobediència civil pacífica: un recordatori que la solidaritat no es declama, s’exerceix.

Netanyahu no aturarà el genocidi per l’existència d’aquestes flotilles, però si mai s’atura serà perquè els governs occidentals actuen. I aquests governs només es mouran si abans es mou la seva ciutadania, amb accions com la flotilla. En el fons, aquest és el nucli del debat: la democràcia no és un esport d’espectadors. Requereix persones organitzades i mobilitzades que no obliden que els drets no cauen del cel, sinó que es conquereixen i es defensen amb compromís col·lectiu.

No, la flotilla no és anar a fer-se selfies en una golondrina. Són gairebé tres-centes persones amuntegades en males condicions en una vintena de velers que naveguen dies i nits per un Mediterrani convertit en frontera mortal, sabent que al final del trajecte els espera l’armada d’un estat que dispara a matar. Això no és turisme ni propaganda: és resistència civil pacífica davant un genocidi.

I no, l’Open Arms no és cap “taxi del mar” ni un “vaixell de negrers”, com va arribar a dir Vox. És una tripulació que hi deixa la pell per rescatar nàufrags que Europa prefereix deixar morir. Per això, en lloc de ridiculitzar-los, caldria preguntar-se qui té més dignitat: els qui salpen assumint, com a mínim, el risc per a la seva integritat i la seva llibertat, o els qui, des de la comoditat d’un plató o d’un consell d’administració, menyspreen allò que mai no gosarien fer.