Ombres xineses i oportunitats democràtiques

  • Si l’estat espanyol camina cap a l’autoritarisme, no serà pas a nosaltres que ens agafarà desprevinguts

Julià de Jòdar
20.12.2022 - 21:40
Actualització: 20.12.2022 - 21:41
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El director d’aquest diari advertia dimarts, en el seu editorial, sobre la reincidència de Catalunya a participar, com a actor secundari (“comparsa”), val a dir, sense estratègia pròpia, en les crisis de l’estat espanyol. Vicent Partal no hi feia referència, però hi era implícit el fet que, quan Catalunya ha disposat d’estratègia pròpia, o, si més no, de dinàmiques polítiques que abocaven a la crisi sistèmica d’Espanya, la nostra impotència per culminar els processos històrics contemporanis ha estat ben notòria i liquidada amb sang, repressió, dictadures, presons “democràtiques” o rendicions, sense entrar a penes en combat –tothom en té les dates i les dades al cap.

  1. N’hi haurà que es preguntin de quina Catalunya parlem, perquè, naturalment, el país és “plural” i sol estar “dividit” respecte al tema que ens ocupa, ras i curt, continuar estabilitzant Espanya per continuar sent-ne colònia tant en l’àmbit econòmic i fiscal com en el mental de l’espanyolitat mitjanament civilitzada –vull dir, la que no crida “a por ellos” d’entrada, per no parlar de l’espanyolitat amb marxamo intel·lectual dels Muñoz Molina, Savater, Cercas, Espada, Boadella, o el traspassat Marías, no menys perillosos a l’hora d’exigir càstigs exemplars contra els “secessionistes” catalans. Deia, doncs, que el primer apunt demagògic, sempre a punt per treure el nas quan disposem d’estratègia pròpia, és que no hi ha “unitat” al si de la població catalana. Molt bé, direm, com no n’hi ha en pautes de consum, nivells d’explotació o estatus social, i no sembla pas que se’n considerin obstacles per a parlar de la riquesa, el desenvolupament o la desigualtat de Catalunya com un “tot”: naturalment, com un “tot” explotable per Hisenda, controlable per la policia, i soluble dins la constitució.

Allò que no diran els demagogs habituals és com s’explica tanta “divisió” mentre els governs i partits espanyols de torn, d’esquerra a dreta, parlen de “Catalunya” com un “tot” a “representar”, a “pacificar”, a “integrar”, a “reconquerir”… I com és que, afegiríem, les successives crisis sistèmiques de l’estat han tingut “Catalunya” com a causa principalíssima, fins i tot per damunt de les crisis socials; i com és que conquestes, reconquestes, integracions i pacificacions sempre s’han plantejat entorn de “Catalunya”, sobre “Catalunya”, i, és clar, contra “Catalunya”. El lector advertit ja s’adonarà que parlem de la doble vara: quan disposem d’estratègia pròpia, se’ns vol dividir amb el recurs clàssic de donar la divisió per feta bo i estimulant-la, finançant-la i fent-la circular per tots els racons del país en termes amenaçadors de catàstrofes, que el mateix estat, els seus mitjans de difusió, els seus partits i els seus intel·lectuals ja s’encarreguen de generar, d’escampar i d’aplicar oportunament mitjançant jutges, policies i columnes d’opinió, si no partides de la porra com les que va patir el poble menut durant els dies terribles de la reacció posterior al Primer d’Octubre.

  1. I com sigui que, quan disposem d’estratègia pròpia, som tractats com un “tot”, potser és arribada l’hora, per si alguns badocs no se n’adonen, d’actuar com un Tot, vull dir, com un país amb una direcció política pròpia, que, en aquest moment de la Història, serà independentista o no serà: o, cosa que és el mateix, se salvarà o desapareixerà. Com és natural, doncs, això exigeix de reunificar forces, de fundar noves organitzacions i de crear nous lideratges. La transformació de l’actual sistema institucional català a favor d’una direcció política pròpia sembla, ara com ara, impossible. Els partits espanyolistes –des de l’extrema dreta fins a l’esquerra més finolis– no mouen ni un dit, òbviament, tant més que han contribuït a rearmar l’estat contra Catalunya –cal recordar Iceta, Arrimadas i Albiol a les portes del Suprem?– i ara, aparentment, contra si mateix, de manera que la seva transformació només pot procedir de l’hegemonia indiscutible de l’independentisme sobre el gruix de la població i de la derrota de l’estat a Catalunya. En conseqüència, no cal perdre el temps convencent-los.

Pel que fa als partits independentistes, pateixen les conseqüències de la derrota de la presa del poder, subsegüent al Primer d’Octubre, i han caigut en la desorientació estratègica i l’oportunisme tàctic. I pel que fa al moviment independentista, orfe de política pròpia a través de les entitats i grups d’intervenció i d’acció directa, ha esdevingut, involuntàriament o no, subordinat per activa o per passiva del sistema institucional autonòmic per falta de capacitat per a enfrontar-se a la repressió de l’estat, per a desbancar els partits dels centres de decisió i per a crear un marc de reconstrucció que superés la desmoralització i la desorganització de les bases mobilitzades al llarg del procés, avui desarmades per a reprendre al carrer la marxa cap a la independència. I aquest panorama, certament poc estimulant, permet tots els oportunismes, la defensa d’interessos particulars disfressats de bé comú i l’embadocament del que se sol anomenar “ciutadà”, és a dir, el “votant” obedient, fàcil de programar i de reprogramar pels mitjans de persuasió de masses, alhora que oblidadís del sentit del vot originari: només cal relacionar l’actual biaix polític de la Generalitat amb el mai prou lloat 52% de vot independentista…

  1. Tot amb tot, el fantasma independentista continua recorrent Espanya, produint malsons persecutoris, i provocant tota mena d’ois als rengles baixos, intermedis i superiors de l’estat, als seus aparells i a la servil opinió pública que els acompanya. L’enèsima manifestació del poder material del fantasma independentista català com un “tot” compacte i amenaçador és la pretesa crisi institucional que l’estat espanyol va covant al seu si des que va aplicar un cop d’estat –continu i constitucional, si us plau per força– contra Catalunya d’ençà del 2010. Un cop d’estat que, finalment, i com sigui que l’independentisme, entre el 2012 i el 2017, va elaborar pas a pas, comitè a comitè, entitat a entitat, poble a poble, una estratègia pròpia, se li ha girat en contra gangrenant-ne l’organisme i precipitant l’estat i les seves institucions en un mar d’ombres. Un mar d’ombres xineses, si volen, perquè els partits suposadament enfrontats a mort pel control dels organismes superiors de l’estat juguen a fer “com si”, a la manera de la lluita lliure americana, és a dir, fent comèdia, fent sobreactuar el furor verbal. El PP, com que disposa d’un dirigent suprem que és un cap d’estopa, necessita escenificar amenaces de “cop d’estat de l’esquerra” –com si fóssim, direm, al Perú– per tal de no perdre estructures profundes d’estat i guanyar terreny en les enquestes, prou malmeses per la incompetència de Feijóo. El PSOE, apressat per no veure’s superat per Podem dins els rengles de l’esquerra posicional, verbalitza, escandalitzat, un “guerracivilisme” contra la sacrosanta “democràcia espanyola”, que amaga la necessitat d’assegurar-se pactes de legislatura amb allò que en diuen “partits perifèrics” donant-los peixet –sedició, malversació, etc., a canvi de pressupostos, pacificacions i més ombres xineses del retaule de maese Pedro. Si disposéssim de fins analistes en els rengles dels nostres partits, potser arribarien a la conclusió que cal deixar PP i PSOE verbalitzant falses amenaces de “cop d’estat” d’un signe o un altre fins que s’esgotin. Però, suposem, per no passar per monolítics, que, en efecte, tot aquest sarau que ha començat com una farsa acaba en tragicomèdia –en involució autoritària pactada de sotamà entre els partits dinàstics per a no enfonsar el muntatge. Una monarquia més “borbona” que mai, unes forces de l’ordre copades per Vox, uns aparells d’estat en mans del PP, uns governs alterns i uns organismes civils nous de trinca, finançats per l’estat, per a justificar i donar suport a aquella involució –democràticament instaurada, és clar (Europa ens mira… sempre que garantim la satisfacció del deute i l’acompliment dels compromisos militars!)– mitjançant unes eleccions fetes sota el signe de la por. Com ha dit algú, en cas que hi hagi un escenari semblant, això podria representar la liquidació del règim del 78, però, matisem, en forma de nova “transició” en clau involutiva, reaccionària. La qüestió és què farien els partits de l’actual govern de coalició i els seus socis d’investidura a Madrid, perquè a Espanya l’atonia social és d’una magnitud que desafia qualsevol intent de resistència civil contra el disseny autoritari d’un estat a la deriva. I, posats a fer, no caldrà recordar que el PSOE ha estat un partit de règim des dels dies de Primo de Rivera, de manera que és dubtós que s’hi pogués comptar per a una “subversió” des del carrer per a frenar els plans de l’oligarquia econòmica, política i militar que mana a Espanya per mitjà dels borbons. Contràriament, i atès que la vella i la no tan vella guàrdia del PSOE ja figura als rengles de l’oligarquia post-transició, no fóra estrany que participessin en qualsevol esbandida de sotamà per tal de sostenir l’actual dominació. Pel que fa als socis bascos, tornarien a casa a disputar entre ells l’hegemonia pels privilegis que cap govern espanyol no gosarà tocar –en última instància, aquest haurà estat el triomf d’ETA. Però els catalans, en el millor dels casos, podrien tornar amb una mà al davant i una altra al darrere, si no acabaven, en el pitjor dels casos, tornant a la garjola.
  2. En aquesta situació, la temptació particularista (vull dir, en defensa de la parcel·la de poder propi a les institucions catalanes) d’intervenir per “salvar” Espanya seria gran: de fet, l’estratègia de la taula de diàleg per dissoldre la radicalitat del moviment en els rengles de la política de pactes amb l’estat, ja en seria una mostra prou eloqüent. Però el propòsit de “salvar” la “democràcia espanyola” des de Catalunya toparia amb el problema crucial que la gent, tant la independentista com l’espanyolista, no està per orgues, i difícilment es mobilitzaria per aquella “defensa”. Els independentistes, perquè en són les víctimes primeres i principals; els espanyolistes, perquè des que el PSC va deixar lloc a Ciudadanos, cosa que propicià a mitjà termini l’entrada de Vox al parlament, no saben cap a on tirar en circumstàncies compromeses, si no és seguint els dictats de la seu central del PSOE, amb què solen decantar-se per l’ordre realment existent a la capital d’Espanya.

En conseqüència, la crisi de l’estat, si n’hi ha, més enllà que els titellaires del PP i el PSOE perdin el control dels putxinel·lis, es resoldria dins els rengles del propi estat: els ciutadans hi assistirien en termes del “dontancredisme”, és a dir, seguint la lídia des de la barrera, i acceptarien submisament allò que sorgís de cops –o de simulacres de cops, segons qui els qualifiqués– més o menys sorollosos o ensordits, de pactes més o menys secrets, de poders fàctics més o menys reconeguts. Qui, des de Catalunya, pretengui que hi hauríem d’entrar, ja pot deixar tota esperança al llindar: és un forat negre que s’ho empassarà tot de viu en viu. I, ja abonats a la caricatura, el fals torcebraç entre PP i PSOE podria disfressar, en última instància, pactes tàcits de sobretaula per tal que la “pacificació” de Catalunya es basi en la por contínua del “cop d’estat”… a Madrid, perquè, com hem dit, a casa nostra ja fa dotze anys llargs que el patim. En aquest cas de pacte vergonyós entre la covardia del PSOE del 155 i el franquisme legionari de PP-Vox, la taula de diàleg i tots els esforços per negociar amb una de les parts acabaria tan malament que no sé pas a quin expedient s’acollirien els fins analistes polítics de la situació “dialogant” per a justificar el desficaci.

La falsa disjuntiva que, si la democràcia s’endurís a Espanya, les “llibertats” de Catalunya encara es veurien més amenaçades, defineix perfectament els perdedors sense remei davant la història, ja que passen per alt que, en matèria nacional, aquelles “llibertats” no les hem tingut, no les tenim i no les tindrem mai al si de l’estat espanyol. Les llibertats de Catalunya dignes de ser defensades a mort són les que s’ha de donar la pròpia Catalunya com un “tot” –una Nació– davant la Història, no pas les que depenguin de la bona o mala voluntat de l’estat opressor. Acceptar la medicina receptada per aquest estat només significaria ingerir el placebo que et nega el coneixement del teu estat real de salut, t’instal·la en la malaltia no reconeguda i no et permet de córrer el risc de morir lluitant abans que caure sense lluitar.

Si l’estat espanyol camina cap a l’autoritarisme, no serà pas a nosaltres que ens agafarà desprevinguts: ja fa segles que el patim en forma de dictadura, repressions i persecucions “legals” i “democràtiques” contra una majoria de la població. En aquest camí, hem arribat a uns nivells de befa jurídica i de despropòsit polític que no crec que trobéssim al país ni un sol mesell que se l’empassés sense vomitar. Els lluitadors pel país ja saben que continuar rebent garrotades, amb marxamo democràtic o pseudo-democràtic, no canvia la seva posició en el tauler d’escacs. N’hi haurà que prefereixin el parxís o el joc de l’oca, o sigui, el laberint de coloraines imposat per l’enemic. Qui vulgui acabar al pou, ja sap el pa que s’hi dóna.

Les autèntiques llibertats de Catalunya impliquen aprofitar la confusió espanyola, el seu joc d’ombres xineses, el seu guirigall polític, el seu esgotament democràtic, per trencar el seu tauler i crear-ne un de nou amb regles, mides i jugadors propis, és a dir, convertint el fantasma independentista, que tant espanta l’estat, en força viva de poder que l’aniquili. En aquest marc, la llinda de l’esperança encara és molt alta.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes