Fa cent trenta-quatre anys que molts veïns de Sant Andreu han pogut dormir bé després de passar per la botiga Matalasseria F. Lázaro que, del 1892 ençà, prepara el millor jaç per al descans nocturn. Al principi –i va ser durant moltes dècades–, aquest bon dormir anava lligat amb la llana. Amb un bastó de fusta es picava i se separava aquest pèl natural d’ovella que farcia el matalàs. Dins aquesta botiga de matalassos, al carrer Gran de Sant Andreu 184, el propietari, Sergi Gay Feliubadaló, té penjada a la paret una petita col·lecció de fotografies antigues que ens duen a aquell passat. En una imatge, en blanc i negre, es veu com el seu pare, Joan Gay, treballava la llana. També hi apareix la mare, Teresa Feliubadaló, tots dos al carrer, davant la botiga. A la façana, un rètol que en aquell temps deia tan sols “Matalasser”. Aquest és el treball i l’ofici de quatre generacions de la mateixa família dedicades a fer matalassos.

Tot va començar amb el besavi, Frederic Lázaro Arquer. Una cartilla militar del 1892, un dels pocs documents que els descendents n’han pogut conservar, confirma que vivia a Sant Andreu de Palomar i que ja aleshores declarava ser matalasser. Va obrir la matalasseria al començament del segle XX, al número 57 del carrer del Mar, avui carrer de Borriana.

En Frederic hi feia els matalassos, ajudat d’ençà del 1918 per una màquina de passar llana que en separava els fils, per a esponjar-la i adequar-la, així, a les necessitats del matalàs, perquè quedés més repartida. “Aquella màquina, la vam tenir fins el 1992”, explica en Sergi. Ell també la va fer servir perquè, com aquell qui diu, va néixer i es va criar a la matalasseria.

L’any dels Jocs Olímpics de Barcelona, la matalasseria es va traslladar a l’emplaçament actual del carrer Gran de Sant Andreu. “L’edifici on era l’anterior botiga, el van haver d’enderrocar i, en canvi, ens van oferir aquest local, amb un espai molt gran al darrere i el pis de sobre. Tota la finca era propietat del Sr. Fabra, l’amo de la Fabra i Coats”, explica en Sergi.

En aquell nou local, es va dedicar a reproduir el mobiliari de l’antic comerç familiar i hi va posar també vidres esmaltats amb les inicials del besavi, Frederic Lázaro. Perquè en Sergi va alternar el cop de mà als pares a la botiga amb els estudis de fusteria i disseny industrial. Tot allò que va aprendre, ho ha aplicat a la matalasseria. Les targetes de visita amb l’adreça se les fa ell. Sota el nom de la botiga F. Lázaro, que recorda el besavi fundador, hi llegim també “Bene nobis dorment”, en llatí: amb nosaltres dormiràs bé.

No hi ha millor eslògan que aquest dormir bé per a qui ven matalassos, somiers i coixins, a més de tots els complements: fundes protectores de tota mena, impermeables o no, encoixinades o sense.

La botiga és petita, però els catàlegs de tota la gamma de matalassos, canapès i somiers, acompanyats de l’expertesa d’en Sergi, la fan ben gran. Parlant de matalassos, hi deu haver molt poques coses que no en sàpiga. I és això que explica que, en botigues de barri com aquesta, els veïns hi continuïn dipositant la confiança. Sempre hi ha un bon consell en veu de qui ha viscut un ofici d’ençà que era petit. Ell pràcticament va néixer a la botiga. Encara més: abans de néixer, ja hi era, mentre la seva mare venia matalassos. I en sabia molt, segons que explica el fill: “Havia treballat en una papereria de Sant Andreu i el tracte amb el públic li agradava molt, tant com vendre. En aquesta estona que parlem, ella ja hauria venut un matalàs.”

Era el temps en què sonava el timbre a la porta de la botiga i, si dinaven o sopaven, baixaven a obrir corrents i atenien qui fos. Ara això ha canviat molt: “Tens un horari i quan tanques, tanques.” Gràcies a aquella dedicació, la fabricació i venda de matalassos anava forjant una estreta relació de confiança i fidelitat amb el veïnat.

En Sergi és santandreuenc fins al moll de l’os, descendent de generacions de santandreuencs tant per part de mare com de pare. Gertrudis Campanyà Cullell era l’àvia Feliubadaló, de la masia de can Fabregat, documentada ja l’any 1627. Aleshores, la família tenia vinyes en camps que ara queden sobre l’avinguda de la Meridiana i que arribaven fins a la Vall d’Hebron actual. En molt poquets metres quadrats de botiga, ens omplim d’història de Sant Andreu. Com l’episodi que ens recorda en Sergi: la seva matalasseria és ben a prop de la capella dels Segadors, on es van aplegar el 22 de maig de 1640 els camperols abans de la famosa revolta que cantem a l’himne de Catalunya. “Van sortir de Sant Andreu”, diu. “El Sant Crist dels Segadors va ser cremat durant la Setmana Tràgica i, després de tornar-lo a fer, a la guerra del 1936-1939 el van tornar a cremar. Ara només queden quatre parets de la capella. S’ha anunciat unes quantes vegades que la refarien, però no ho fan”, lamenta.

Són relats que també formen part de la Ruta dels Emblemàtics, juntament amb les peculiaritats de l’ofici de matalasser i d’allò que els ocupa, aquesta base que tothom necessita per a dormir bé.

El de llana, el millor matalàs

Entrant en la matèria, les garanties d’un bon matalàs, en Sergi confessa la devoció que té pel matalàs de llana. “Per mi és el millor. La llana, ni fa calor ni fa fred. Això sí, necessita un bon manteniment, cada dos anys o tres s’ha de refer.” Parla d’aquell matalàs que ell i tota la família havien fabricat allà mateix, en aquesta botiga i taller on es passaven pràcticament la vida treballant. Aquell matalàs que anava cobert de roba de cotó amb les típiques ratlles blaves o vermelles. “Eren unes teles boníssimes. Un matalàs d’aquells durava tota la vida, si se’n feia un bon manteniment.” Amb una agulla i un bon didal, ell mateix havia arribat a fer tres o quatre matalassos de llana en un sol dia. “Poc després del 2000 en vaig fer l’últim”, diu. Era una artesania ben feixuga: “Per començar, havies de rentar bé la llana, picar-la per separar-la i airejar-la…”

L’escuma va desplaçar el matalàs de llana. Després va arribar el làtex i avui, segons en Sergi, el millor que es fabrica és el matalàs de molles ensacades. És el més innovador i avançat. És un sistema modern que, segons que explica, ja havien fet servir tapissers antigament per a les butaques i sofàs, però d’una quarantena d’anys ençà es va començar a fer servir també per als matalassos: “Els darrers deu o quinze anys, tothom el fa servir, perquè és el que té més bones prestacions, és com dormir a terra, però descansant, perquè afavoreix la circulació de la sang i no es deforma, com passa amb el matalàs d’escuma.” Una factura de l’any 1924, que en Sergi guarda emmarcada, detalla els trenta-dos quilos de llana superior i els vint-i-set metres de miraguà –un altre material molt bo que s’emprava per a fer els matalassos–. Tot va costar 372 pessetes, amb cinc cèntims, de l’època. “Ara tot són fibres sintètiques, com la microfibra, tan fina que sembla aquell miraguà natural, però en sintètic”, comenta.

Ben poca cosa queda d’aquella activitat eminentment manual que, passant de pares a fills, va arribar a fer d’en Sergi un gran coneixedor i practicant de l’ofici. Ara, comenta, la feina és purament venda i transport. Amunt i avall, per escales de finques amb ascensor o sense. I, si n’hi ha, sovint cal pujar igualment a peu perquè matalassos i somiers no hi entren. El fill d’en Sergi ja l’ajuda en el transport. Ara, si continuarà el negoci, això ja és una altra història.