27.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 28.04.2023 - 11:58
“Esperava un autobús nocturn en un bar de carretera a mig camí de Madrid i Barcelona. Hi havia una colla d’homes asseguts a les taules que bevien vi en gotets de vidre massa opacs per l’ús. En un costat del bar hi havia una taula de billar; per algun motiu desconegut vaig agrupar les boles i vaig començar a jugar mentre recordava les tardes que passava amb l’avi als bars d’Hotel Street, amb les dones que feien el carrer i els seus macarrons, i ell era l’únic blanc d’aquell tuguri.
Quan acabava la partida, un home vestit amb un jersei de llana lleuger va aparèixer del no-res i em va demanar si em podia convidar a un cafè. No parlava anglès, i el seu espanyol era tan precari com el meu, però tenia un somriure atractiu i l’ansietat dels qui necessiten companyia. A la barra del bar em va dir que era del Senegal i que anava amunt i avall d’Espanya cercant feina de temporer. Em va ensenyar una fotografia molt feta malbé, que guardava a la cartera, d’una noia de galtes llises i rodones. La meva dona, em va dir; l’havia hagut de deixar al seu país, però tornaria a reunir-s’hi tan aviat com aplegués els diners que calien. Llavors li escriuria i trobaria per manera de portar-la.
Vam acabar viatjant a Barcelona plegats. Cap dels dos no parlava gaire. De tant en tant es tombava cap a mi i mirava d’explicar-me els acudits d’un programa espanyol de televisió que feien en una televisió just a sobre del seient del conductor. Poc abans no comencés a clarejar, ens van deixar en una antiga estació d’autobusos, i el meu amic em va fer gestos perquè m’acostés a una palmera curta i gruixuda que creixia al costat de la via. Del sac de dormir en va treure un raspall de dents, una pinta i una ampolla d’aigua, que em va oferir de manera cerimoniosa. Ens vam rentar plegats sota la broma del matí i, després, amb l’equipatge a l’espatlla, vam fer camí cap a la ciutat.
Com es deia? Ara no me’n recordo. Un famèlic més lluny de casa seva, un dels molts fills de les antigues colònies –algerians, hindús, paquistanesos– fent forat a les barricades dels seus antics amos, fent la seva pròpia esparracada i atzarosa invasió. I, tanmateix, quan caminàvem cap a la Rambla, vaig sentir que el coneixia tan bé com pots conèixer qualsevol home. Que, venint cadascú d’un extrem del món, d’una manera o una altra fèiem el mateix viatge. Quan finalment ens vam acomiadar, encara em vaig quedar al carrer una bona estona, veient com la seva figura escanyolida de cames arquejades anava desapareixent en la llunyania. Una part de mi desitjava viure amb ell una vida de carreteres que no s’acaben mai i matins de color blau; una altra m’avisava que aquell desig només era una idea romàntica tan parcial com imatge que tenia del meu vell o de l’Àfrica. Vaig quedar-me immòbil fins que vaig entendre-ho tot plegat. El senegalès m’havia convidat a un cafè i m’havia ofert aigua, aquesta era l’única realitat, i potser era tot el que qualsevol dels dos tenia dret d’esperar de l’altre: la possibilitat d’una trobada, una història per a compartir, un acte d’amabilitat insignificant…”
Un llibre per a fer les paus
Barack Husein Obama, aleshores un jove i aplicat estudiant de dret a Harvard que havia esdevingut el primer afroamericà a dirigir la prestigiosa Harvard Law Review, va publicar a tan sols trenta anys un llibre de memòries, Dreams from my father, en què parla d’una qüestió tan fonamental per a la seva identitat com la raça i, més personal, la recerca d’un pare absent que un dia l’avisen que ha mort en un accident de trànsit a Kenya, d’on havia sortit molts anys abans per formar-se en el seu particular somni americà. Allà havia conegut una dona blanca de Kansas, amb qui es casaria –tot i que havia deixat dona i fills al seu país– i en naixeria a Hawaii el primer president negre dels Estats Units. Tal com escriu a La perplexitat Jordi Graupera, que va llegir el llibre tot just arribat a Nova York, “la seva biografia la travessa el fet íntim de la barreja racial i cultural –un negre educat per blancs, que va anar a l’institut bo de Hawaii perquè era un nen intel·ligent– i el fet públic de la seva negritud ostensible. Però també hi ha aquesta carència de pare, o de padrastre, només substituïda per l’avi i, breument, per un vell poeta negre de Hawaii, company de timbes de l’avi”. De tot plegat en parla aquest llibre, que va tenir una segona i espectacular vida l’any 2004 quan Obama va començar a despuntar com a candidat al Senat dels Estats Units per Illinois i futur candidat presidencial, que no té traducció al català. I, en aquesta recerca de la identitat d’un noi negre, però d’educació blanca, Obama explica el seu pas per Barcelona.
Segons el seu biògraf, el director de la revista The New Yorker, David Remnick, aquell episodi de l’estiu del 1988 suara citat sembla massa confús per a ser real. El periodista Jaume V. Aroca en va seguir totes les pistes possibles en un article del 2016 publicat a La Vanguardia. La descripció de la vella estació es correspondria amb una vetusta estació del Nord abans de la reforma de principi dels anys noranta, bo i coincidint amb els Jocs Olímpics. El futur president dels Estats Units hauria passat per Barcelona en una travessa europea que el portaria, finalment, a visitar el país del seu pare, al cor de l’Àfrica. D’aquell viatge iniciàtic, no ofereix cap més escena europea que la trobada amb aquell senegalès camí d’una ciutat que començava a situar-se, a tota vela, als mapes d’arreu del món. Feia dos anys del “À la ville de… Barcelona!” i la ciutat es posava guapa. De tota manera, l’encant d’una capital catalana encara no lliurada totalment al turisme podia ser interessant per un estudiant nord-americà que viatjava, tal com suggereix Aroca, amb la guia Let’s Go, editada per la Harvard Student Agency, i en què es recollien hostals i pensions econòmics a l’abast de les pobres butxaques dels estudiants americans de pas pel vell continent.
Vincles nord-americans
Aquella estada a Barcelona va ser un pas més en la reconciliació identitària d’un home en ple garbuix sobre si mateix, la seva raça i les seves arrels. Poc o res no devia entendre o saber sobre les tensions nacionals d’una Barcelona en plena pax olimpica, que alguns comparaven amb el Titanic enfonsant-se i uns altres veien com una possibilitat il·limitada de fer calerons. Ara aquell hoste fugaç hi tornarà convertit en tot un sexagenari ex-president dels Estats Units. Malgrat que pocs dels seus antecessors l’han trepitjada –sí que la va visitar el catalanòfil ex-mandatari demòcrata Jimmy Carter i, anys abans, Bill Clinton va dir allò que “el futur serà català o talibà”–, Barcelona disposa de consolat americà d’ençà del 1797. Dos-cents vint-i-cinc anys que ha permès als nord-americans d’estar al cas de què és Catalunya. Wilson va rebre missatges dels catalanistes enlluernats pels catorze punts que somiaven en la independència i Bush pare, el mateix que va rebre Jordi Pujol a la Casa Blanca, va dir que al seu fill no l’impressionaven les manifestacions de milions contra la guerra de l’Irac als carrers de Barcelona.
Obama torna a Barcelona per veure actuar un dels seus amics i còmplices, Bruce Springsteen, que engega ací la seva ronda europea. Aquest fet fa que es torni a destacar, una vegada més, la connexió especial que el músic té amb el públic català. Sigui perquè realment ha entès de què va això de Catalunya o perquè té amics catalans que li recorden, Springsteen sempre ha fet servir el català en algun moment de les seves actuacions i ha picat l’ullet al país. Qui sap si a Barcelona tots dos amics poden mantenir alguna d’aquelles converses que van recollir a Renegats. Born in the USA, subtitulat Somnis, mites, música, tot fent una escapada al volant del Corvette Vintage del Boss, conduït per Obama. Dos paios, un blanc d’orígens irlandesos i italians de Nova Jersey, i un negre de família mixta de Hawaii, esdevinguts estrelles del rock –de la música o la política, tant hi fa– preocupats i units per allò que en diuen “l’ideal americà”. La nostra beneiteria idolatra potser no els deixarà fer un pas fora de l’hotel de cinc estrelles, però per què no creure que aquesta ciutat, aquest país, encara pot dir-los alguna cosa. Potser seria la manera de completar la lliçó dels vuitanta.
Un concert memorable
Anys abans de la primera visita de Barack Obama, Bruce Springsteen va fer a Barcelona un concert que ha passat a la història. Era la primera actuació del rocker a la ciutat, que anhelava llibertat, i la connexió entre els seguidors i un músic en estat de gràcia que ja no amagava la seva consciència política d’esquerres va esdevenir memorable. El músic de Nova Jersey va fer parada a la ciutat durant la ronda europea de The River, i va entrar en comunió amb el públic amb temes com ara “Point Blank” i “Because the night”, tot i que, com Springsteen recorda a les seves memòries, Born to run, va actuar en un Palau dels Esports encara envoltat de policies armats amb metralletes, que recordaven que Franco tot just feia sis anys que era mort. “Les cares que vam veure van ser de les més apassionades i boniques mai vistes en tot el planeta. Malgrat tocar per uns pocs milers, el sidral que vam armar va sacsejar el grup i la cosa va ser inoblidable. Hi tornarem”, escriu. Ara que el Boss torna, fins al 14 de maig, el jardí del Palau Robert acull l’exposició “Bruce Springsteen, 1981”, un recull de fotografies de Francesc Fàbregas.
